Lliçó 22: Robin Hood i The Young Ones

Per: Professor Catòdic

 

Robin Hood (1973)

Els presoners marxant a El pont del riu Kwai, Daryl Hannah buscant l’habitació de La núvia per assassinar-la, Clint Eastwood aconseguint que un ponxo no li quedi ridícul, «(Sittin’ On) The Dock Of The Bay», «Dont’t Worry Be Happy»… Aquestes escenes i aquestes cançons —els més desperts ja ho hauran encertat— contenen algunes de les melodies xiulades més famoses que existeixen. Però si aquest professor hagués de triar-ne una, prescindiria de totes elles i es quedaria amb la del gall trobador Alan-a-Dale als crèdits inicials del Robin Hood de Disney. Que ningú s’estranyi pel gall, és una versió animada, musical i amb animals antropomorfs: el bandit de Sherwood que roba als rics per donar-ho als pobres i Lady Marian, la dona que l’estima, són guineus; l’amic enorme, Little John, un os; el xèrif de Nottingham, un llop recaptador d’impostos; el príncep John, un lleó amb problemes d’autoestima. L’altre gran moment de la banda sonora és «Oo-De-Lally», que podria estar al John Wesley Hardin de Bob Dylan. Tot i que, un cop més, descobrir-ne la lletra original després de tants anys amb l’adaptació castellana al cap, desconcerta: on la nostra història concloïa amb «Qué alegría, amigos, ¡ay qué día más feliz!», en anglès deien «Oo-de-lally, oo-de-lally, golly, what a day»… No dic que fos fàcil adaptar-ho, que consti, però poseu-vos versions originals, catòdics, vosaltres que podeu.

 

 

The Young Ones (1982)

Oblidareu Margaret Thatcher, nens i nenes? Surarà en la cultura popular esperant a ser esmentada gloriosament una tarda de diumenge per algú que ambicioni un formatget al Trivial? De moment encara és recordada com epítet del liberalisme i la moral conservadora, i diu molt sobre la independència de la BBC que, tres anys després que aquesta dona es convertís en la primera ministre del Regne Unit, s’estrenés un dels productes audiovisuals més lliures i menys preocupats pel que ningú opini d’ells que mai veureu. L’argument era secundari: les aventures en un pis compartit per quatre estudiants —un hippy bondadós, un punk violent, un anarquista que disfressava el seu narcisisme de compromís polític i un pragmàtic tan prepotent com tap de bassa—. Predominava un to salvatge i absurd, la narració s’interrompia constantment amb digressions, trencaments de la quarta paret o actuacions de bandes angleses del moment com Madness, Motörhead i The Damned. I tot, evidentment, estava tenyit amb humor, a vegades físic, de boc gros, i a vegades esmoladíssim. Quan TV3 va començar a emetre-la l’any 86, les escoles van omplir-se de canalla encantada de posar-se a la boca les frases brillants d’Els joves. I en aquesta ocasió, el doblatge va ser un triomf! Que bé sona en català l’enèsim insult que la llengua viperina Rick dedica a en Neil: «Saps què, Neil? Saps quina diferència hi ha entre tu i una caca? Doncs no n’hi ha cap!».

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!