El Culturista

Molts barcelonins, i alguns de contrades més enllà del Tibidabo, el Besòs i el Llobregat, ens hem estrenat com a passatgers mariners amb les embarcacions més emblemàtiques del port. Las Golondrinas, amb el nom oficial escrit així amb grafia castellana, són un símbol de la ciutat des de fa un grapat de generacions, sempre amb el seu amarratge just després del monument a Colom si baixem per la Rambla. Manel Roca Baringo és l’actual gerent i també ho van ser el seu pare i el seu avi. La persona ideal per parlar-nos del passat, el present i el futur d’un dels mitjans de transport més entranyables de Barcelona.

Si no m’equivoco, ja són més de cent trenta anys, que es diu aviat, d’història de Las Golondrinas?
Sí, des del 1888, per l’Exposició Universal.

Amb tants anys a l’esquena, les golondrines són testimoni d’excepció dels canvis de la ciutat. Potser no cal anar més d’un segle enrere: amb els darrers anys i dècades n’hi ha prou per observar molts canvis. Els viatgers, per exemple, com han anat evolucionant, tenint en compte que Barcelona s’ha convertit en una ciutat turística de primer ordre?
Les golondrines eren el transport de lleure de les classes populars de la ciutat els caps de setmana. Sortien a passejar per la Rambla i, com deia el meu avi, les Rambla fa baixada i acabaven arribant aquí tant sí com no. Això feia que no calgués gastar-se diners en publicitat.
El públic que hi ha ara, més o menys després dels Jocs Olímpics, evidentment que ha canviat molt. És clar, hi ha hagut un gran increment del turisme, però així i tot la gent d’aquí continua venint-hi. Hi ha molts avis que, de la mateixa manera que el primer vaixell al qual van pujar va ser una golondrina de les nostres, també volen que els seus nets s’hi estrenin.

A París hi ha les embarcacions que circulen pel Sena i a Nova York les que duen a veure l’Estàtua de la Llibertat, per exemple. Aquí, pel que dius, les golondrines encara mantenen un caràcter familiar i popular que no tenen els exemples esmentats, del tot abocats al turisme. Per vosaltres és important, continuar atraient el públic local barceloní o català?
Si fos per mi, només hi pujaria la gent d’aquí, però evidentment hem de menjar i facilitar que hi pugi tothom que hi vulgui pujar. Això sí, invertim esforços humans i econòmics per mantenir les golondrines antigues, que són embarcacions de fusta que ronden els seixanta anys. Intentem que la gent d’aquí s’hi senti còmoda. Per exemple, pot semblar un detall sense importància, però els preus del bar són els preus d’un bar normal, la cervesa val dos euros no com a segons quin lloc de la Rambla, on te’n cobren sis. No m’agrada que pugi una família, es demani una cervesa, un cafè i un gelat per als nens i que sigui més car que el bitllet.

Parlàvem abans de canvis. La façana litoral ha canviat molt també, amb la construcció del Port Olímpic i la transformació del Port Vell amb el Maremàgnum. Tot això ha fet canviar les rutes de les golondrines?
Sí, hi ha hagut una barreja de molts factors. El trajecte inicial era anar fins als banys que hi havia sota la torre de Sant Sebastià. Després va passar a ser anar fins al final de l’escullera, on hi havia un bar restaurant. La tradició era baixar la Rambla passejant i anar a fer el vermutet allà amb la golondrina, que els nens correguessin i juguessin per les pedres mentre els adults xerraven i bevien. Jo havia estat un d’aquests nens. I més o menys a partir dels Jocs Olímpics es va començar a sortir més enllà, amb les embarcacions noves de fibra –les de fusta són d’aigües tranquil·les– i es va començar a mostrar tot el litoral de Barcelona i les vistes panoràmiques de la ciutat des del mar. Ara, al final de l’escullera ja no hi ha el bar ni hi podem fer la parada perquè és la terminal de creuers.

En què més us afecta l’auge dels creuers?
El públic que arriba a la ciutat amb els creuers en general no ens ve. Si has estat tancat en un vaixell no aniràs a tancar-te en un altre. És gent que generalment puja per la Rambla, va al Parc Güell, a la Sagrada Família… Sovint ens trobem que fem trajectes amb una golondrina antiga i passem al costat d’un vaixell de creuers descomunal, i potser per algú això pot ser una petita atracció. Però, més enllà d’això, no ens afecta gaire, si no hi hagués els creuers hi hauria vaixells de mercaderies.

Tu ets la tercera generació de la família al capdavant de la gestió de Las Golondrinas, oi? Podem fer un repàs ràpid de la trajectòria familiar? Quan comença?
Sí, el meu avi, el meu pare i jo. Les golondrines les va fundar un indià que va tornar de fer les Amèriques una mica abans de l’Exposició Universal del 1888. Cap els anys 1930 –he sentit la història mil vegades, però les dates no te les sé dir amb exactitud– el meu avi i un altre accionista van comprar el negoci. El meu avi aportava el coneixement de la mar, havia estat escafandrista, un bus d’aquells que tenia una persona fora manxant-li aire. Ell duia el dia a dia del negoci i el seu soci era qui hi havia posat els diners. Poc després va venir la Guerra Civil, m’imagino que el període més difícil de l’empresa. I bé, des d’aleshores la meva família és qui s’ha ocupat sobretot de la gerència. Hi ha més accionistes, però qui ha treballat aquí a primera línia ha estat principalment la meva família.

Quins records en tens de petit?
La meva mare també ha treballat aquí, així que quan els tocava treballar a tots dos i era festiu i no hi havia cangur ni avis disponibles, doncs m’hi duien, em pujaven a una barca i au, cap a l’altre costat i anar fent. Jo l’he fet massa vegades, el viatge [riu].

Tal com va el món és molt complicat, però com t’imagines les golondrines d’aquí a vint o trenta anys?
Bé, aquí hi ha dos Manels diferents. L’un és el Manel gerent, que ha de ser una mica més optimista, i l’altre és el Manel que és més aviat pessimista i que pensa en la incertesa que hi ha actualment envers les qüestions energètiques. Els combustibles fòssils són limitats i cal un canvi tecnològic, i en d’altres àmbits de poder molt importants, que personalment veig bastant difícil de poder assumir. Per molt que em dediqui a electrificar els meus vaixells o el que sigui, els avions no vindran amb bateries elèctriques. Volen que els vaixells grans, creuers i mercants, vagin amb gas natural perquè contamina menys, però es calcula que hi ha reserves de gas natural per a uns cinquanta anys… Respecte a tot plegat, tinc molts dubtes que la ciutat pugui continuar depenent del monocultiu del turisme, cal diversificar molt més l’economia.

Tanta història deu donar per a una infinitat d’anècdotes?
Ara no estic molt de cara al públic, però de quan era més jove i treballava al bar, et faries creus com costa que la gent entengui que el granissat no es fa en un moment. [riu]. Que no ho entengui un estranger, perquè el meu anglès no és res de l’altre món, mira. Però que a algú d’aquí, li diguis que acabes de posar el líquid, que està calent i que fins al cap de mitja hora no estarà congelat, i et continuï insistint com si l’estiguessis enganyant…

Per acabar, que segur que hi ha molta gent que s’ho pregunta: d’on surt el terme golondrinas?
 
Ve del fundador, aquest indià que et deia. Per allà a Cuba, almenys aleshores, les golondrinas no eren el que aquí en diem orenetes, sinó una mena de gavines que van mar endins i en tornen. Aquest moviment d’anar i tornar és com el que fan les nostres embarcacions: sempre tornem al nostre port.