La Petita Malumaluga

Albert Vilà és músic i dirigeix, juntament amb la ballarina i coreògrafa Eva Vilamitjana, La Petita Malumaluga, una companyia especialitzada en propostes d’arts escèniques per a nadons, la primera infància i les seves famílies. Entre els seus espectacles, destaquen My Baby is a Queen, Bitels per a nadons (concert tribut a The Beatles), 30 elefants sota un paraigua, Núvols amb nadons i La lluna en un pot.

Aquest número d’El Culturista està dedicat a les botes d’aigua. A l’espectacle Núvols amb nadons descrivíeu un món de núvols, trons i pluja, on la percussió hi tenia un paper molt important. Els espectacles sonors connecten més amb els més petits?

En qualsevol proposta escènica, el so i la música són claus. Els infants tenen més capacitat d’abstracció que els adults i les dues disciplines que nosaltres controlem, la dansa i la música, ens faciliten aquesta comunicació, perquè són les disciplines més abstractes. Ells no tenen aquesta necessitat de racionalitzar que tenim els adults.

 

Què intenteu transmetre en els vostres espectacles?

Tot i que en qualsevol intent de comunicació hi ha una voluntat intrínseca d’educar, nosaltres intentem defugir d’aquestes paraules. Nosaltres intentem comunicar. Fem propostes que ens interessen com a adults, i després les intentem convertir per al nostre públic. Hi ha paraules com educar o estimular que ens incomoden una mica.

 

Per què us vau especialitzar en la primera infància?

És el públic que més ens atrau i creiem que també és el més exigent. Si l’espectacle funciona, t’ho diuen i, si no, també. No tenen cap tipus de problema ni d’escrúpol. Quan es fan més grans, ja tenen altres prejudicis preestablerts.

 

Com a companyia aposteu per llenguatges provocativament no infantilitzats. En quin sentit?

Nosaltres creiem que el llenguatge ha de ser exactament el mateix tant per a adults com per a nens, i intentem treballar a través d’un llenguatge adult.

 

Malgrat que el vostre públic són els nadons, la selecció temàtica dels vostres espectacles tampoc sembla que respongui a una tria infatilitzada. Per exemple, en el cas de Bitels per a nadons, feu arribar la música adulta als més petits.

En primer lloc, el que ens hem de preguntar és a què ens referim quan parlem de música per a nens. La nostra societat associa que les coses que són per a nens són més simples i banals. Qui diu que la música contemporània no pugui arribar als nens? Amb l’aspecte musical, nosaltres creiem que els nens poden escoltar de tot, també música treballada i ben elaborada. Si la música és bona, els nens no tenen cap mena de problema. Amb l’espectacle de tribut als Beatles, evitem que la bateria soni molt agressiva però sí molt energètica. He viscut molts anys a Anglaterra i el que m’agrada comunicar és la riquesa melòdica dels Beatles i l’energia que hi ha al darrere.

 

En els vostres espectacles fomenteu la participació del públic fins al punt que en algunes propostes els nens pugen a l’escenari. Us costa aconseguir aquesta interacció?

Ens agrada molt que el públic se senti partícip i intentar trencar totes les barreres possibles. Habitualment en els nostres espectacles intentem jugar a fer música plegats, a fer diferents accions conjuntament. Quan el públic és dalt de l’escenari, es crea un vincle diferent. No juguem a amagar-nos o a tancar cortines, sinó que ens agrada oferir una proposta més directa. En el moment en què tu t’obres, el públic també ho fa, i a poc es poc es va generant un clima de confiança. Ens agrada molt aquesta interacció.

 

Heu portat els vostres espectacles a diversos països. L’any passat vau presentar Bitels per a nadons a Pequín. Us trobeu amb públics diferents quan actueu a l’estranger?

Com que tenim el públic tant a prop i amb un tema tan sensible com la primària infància, la diversitat cultural ja la copsem d’un poble a un altre, sense haver d’anar gaire lluny. En altres països, el que hem notat és que canvia la relació entre els nens i els adults. En algunes societats hem vist com els nens estan més retinguts, i a nosaltres ens agrada molt deixar-los fer, però si els nens no hi estan acostumats, els costa més. A Anglaterra t’adones que els nens estan més acostumats a gaudir de les arts escèniques i que els pares els deixen fer. Però en ciutats més interiors de la Xina, on tenen menys tradició amb les arts escèniques, no entenen que oferim una proposta per a tots els públics i els costa més interactuar-hi. Hi ha menys tradició d’anar al teatre. Però els nens, si els deixes fer, tenen la mateixa resposta a totes bandes, que és molt pura i intuïtiva.

 

Habitualment col·laboreu amb projectes relacionats amb l’educació viva i la pedagogia lliure. Què és el que us fa sentir més propers a aquesta altra manera d’enfocar l’educació?

Ens hem nodrit molt d’aquest tipus d’educació. Senzillament ens agrada plantejar-nos com ens relacionem i què vol dir la paraula educació, un mot que qüestionem com a paraula i concepte. Ens agrada més el concepte d’acompanyament. Aquesta idea ens ajuda molt a l’hora de crear. Els nens són persones, no persones en creixement. Són persones amb unes necessitats iguals que un adult. I aquest tipus d’escoles i projectes ens han permès reflexionar sobre això.

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!