La muntanya pelada
Per: Martí Crespo
Compartida entre els barris del Coll i el Carmel, la muntanya pelada és una petita alineació de turons al nord del pla de Barcelona que fins fa un segle i escaig, com molts altres territoris al voltant de la ciutat, era zona de vinya. Però la terrible plaga de la fil·loxera, que hi va arribar el 1881, va arruïnar-ne els cultius i les terres van quedar mig abandonades i ermes. Ho podeu comprovar amb fotografies antigues dels primers anys del Park Güell, que queda als seus peus. Però no actualment, perquè des dels anys seixanta la zona es va repoblar amb pins, cedres i eucaliptus per fer-ne un parc forestal amb una ombra i brisa ideals per passejar-hi els mesos de calor.
Un dels turons que culminen la muntanya pelada és el de la Rovira (262 metres), des de fa alguns anys convertit en un dels miradors més emblemàtics de Barcelona tant a l’hora de la posta de sol com en dies de focs artificials per festes majors i celebracions als barris. S’hi pot pujar des de molts vessants, però si hi aneu amb els busos 22 (des de la plaça Catalunya) o 119 (des de la parada de metro de Penitents) la principal via d’accés són unes escales costerudes que surten d’un carrer amb un nom premonitori: de la Gran Vista. Arribats al cim (porteu aigua!) segur que la vista se us n’anirà cap a l’ampli horitzó, però tot i això us recomanem que us fixeu també en el terra que trepitgeu, perquè en aquest turó s’acumula molta història, passada i recent. A més d’un poblat iber en temps remots, durant la Guerra Civil, la Generalitat republicana va decidir instal·lar als terrenys de la finca coneguda com el Peñasco o el Castell unes bateries antiaèries per repel·lir els atacs de l’aviació feixista italiana sobre la ciutat. Aquests canons, juntament amb els de Montjuïc, Can Tunis i els de l’escullera, havien de defensar Barcelona del foc aeri enemic, però no van aconseguir l’objectiu: en vuit-cents dies de bombardejos es calcula que hi va haver 2.700 víctimes.
Dels canons, com veureu, no en queda ni rastre, però sí que hi ha encara força restes de les antigues instal·lacions militars de ciment, que van quedar abandonades després de la guerra: des dels llocs de comandament fins a les sales d’oficials i els dormitoris dels soldats, passant per les plataformes on hi havia les bateries i fins i tot habitacles que semblen búnquers. Ens ho indiquen, aquí i allà, unes plaques instal·lades pel MUHBA en cadascun d’aquests espais, que a la postguerra van ser aprofitats per aixecar-hi un dels molts barris de barraques apareguts a Barcelona per acollir la gent que arribava de fora de Catalunya a la recerca de feina. No és estrany, doncs, que aquell nou barri a la intempèrie i sense cap servei bàsic fos conegut com Los Cañones. Encara ara, enmig de caminets laberíntics i d’escales que pugen i baixen, es poden veure terres enrajolats d’antigues habitacions i cuines.
No va ser fins just abans dels Jocs Olímpics del 1992 que no es van concedir pisos als habitants de les barraques i es van enderrocar. El turó de la Rovira va quedar una altra vegada abandonat, fins que el 27 de març del 2011 es van inaugurar les obres d’adequació de tota la zona per fer-la més accessible i recuperar-ne la memòria. Les vistes de les quals gaudien fins aleshores només els veïns del turó s’han anat popularitzant des d’aleshores, fins al punt que l’antiaeri, el búnquer o els Canons, com vulgueu dir-ne, s’ha convertit en una atracció turística més de la ciutat.
Ah! Que no us agraden les aglomeracions? No patiu, perquè hi ha propostes complementàries i alternatives molt interessants ben a prop, com ara baixar a fer el vermut al mític bar Delicias del Carmel pel carrer de Mühlberg, tot passant per una singular passarel·la de fusta que queda just als peus del turó; o bé anar a jugar i fer un bon pícnic a la tranquil·la pineda del parc del Guinardó, que neix a la placeta d’origen i final del bus 119. I encara hi ha una alternativa més radical, que us recomanem en veu baixa perquè no ens senti ningú: si voleu tenir unes vistes idèntiques, però sense tanta gent al voltant (i amb més ombra a l’estiu), aneu a l’altre gran turó de la muntanya pelada, el del Carmel o d’en Móra (266 metres). Al mirador batejat amb el nom de l’escriptor Joan Sales (1912-1983), veí del Coll, podreu contemplar amb més intimitat tota la metròpoli, del delta del Llobregat al Maresme… o, si us gireu, del Montseny al Garraf!
Autobusos al turó de la Rovira: 22 i 119
Autobusos al mirador de Joan Sales: 87 i 129
