La creativitat i el paisatge

Espai Patrocinat:

 

Quan es va començar a teoritzar sobre el concepte de creativitat, al segle XIX, es tendia a considerar-la una qüestió hereditària que manifestaven únicament les persones amb dots o trets genials. Aquesta idea no es va replantejar fins al principi del segle XX, quan es va començar a concebre ja com un atribut que poden tenir totes les persones, amb més grau o menys segons les possibilitats de treballar-la o d’expressar-la… Ho demostren clarament, de fet, els infants mateix, amb un altíssim potencial creatiu, si se’ls estimula a casa, a l’escola…

Ja en ple segle XXI, en un món en evolució accelerada com el nostre, la creativitat s’ha convertit en una de les eines clau no sols per desenvolupar noves idees, sinó sobretot per ajudar-nos a encarar situacions, problemes i dificultats sorgits arran dels canvis constants que tenen lloc en tots els àmbits de la societat. La creativitat, doncs, ens facilita trobar respostes útils al nostre entorn canviant. I per això mateix és indispensable generar espais en què infants i adults trobin recursos per desenvolupar tota la seva expressió creativa, unes vies amb què alhora poden expressar emocions i sensacions, sovint des de l’inconscient.

Recordem com furgaven sistemàticament en aquest inconscient els pintors surrealistes per crear la seva obra? Però no cal anar fins als extrems onírics de Salvador Dalí i Joan Miró, dos exemples del surrealisme ben nostrats, per cercar la creativitat, atès que la inspiració creativa també es pot generar a l’aula de l’escola –amb un bon ambient i activitats ben enfocades–, a casa –amb un simple mural de paper a la paret– o en el paisatge que ens envolta!

El pintor francès Paul Gauguin (1848-1903) es va embarcar el 1891 cap a Tahití amb l’esperança de deixar enrere la civilització europea, en general, i la ruïna econòmica, en particular. Tot i que en comptes d’un paradís exòtic i primitiu va topar amb la mediocre realitat colonial, en l’ambient tropical i l’amenaçada cultura polinèsia va trobar la font d’inspiració artística que necessitava i que li va donar, al capdavall, la seva singularitat pictòrica a milers de quilòmetres de casa.

 

 

Però de vegades no cal anar-se’n tan lluny per connectar amb la pròpia creativitat. L’expressionista noruec Edvard Munch (1863-1944), passejant un dia de tardor amb els ulls ben oberts pel barri d’Ekeberg d’Oslo, va visualitzar clarament el que acabaria essent la seva obra més “cridanera” i universal (1893): “Caminava per la carretera amb dos amics quan el sol es va pondre a l’horitzó. De sobte, el cel es va tornar vermell carmesí. Em vaig aturar i em vaig repenjar en una tanca que hi havia, extenuat fins a la mort. Damunt del fiord i de la ciutat planaven negres blavencs, la sang s’estenia en llengües de foc. Els meus amics anaven davant meu i em vaig quedar immers en una enorme i inquietant angoixa. Vaig sentir aleshores que es tractava d’un terrible crit infinit que rugia a través de la natura.”

Una influència igual de decisiva pel paisatge, la va experimentar el pintor postimpressionista neerlandès Vincent van Gogh (1853-1890) a Sant Romieg de Provença, un petit poblet occità on es va traslladar el 1889 per ingressar voluntàriament a l’hospital mental que hi havia als afores. Des de la finestra de la seva petita habitació, amb la solitud com a única companyia, Van Gogh es va deixar endur per l’extasiant llum –diürna i nocturna– de l’indret, i ho va plasmar pintant en tan sols un any una sèrie de gairebé cent cinquanta quadres que s’ha convertit en un dels referents de la pintura mundial de tots els temps.

 

 

I molt més a prop nostre tenim l’exemple del cofundador del cubisme, Pablo Ruiz Picasso (1881-1973), seduït gràcies a dues estades a Horta de Sant Joan (Terra Alta) per les condicions idònies de llum, color i formes del paisatge de l’imponent massís dels Ports. La influència d’aquest entorn no es va notar en la primera visita del 1898, amb una producció de dibuixos i pintures que encara bevia del llenguatge pictòric tradicional, però sí que va esclatar del tot en la segona, al cap de deu anys, un moment de trànsit entre els seus períodes rosa i blau i l’avanç indeturable cap al cubisme. Aquell 1909, tot i que només es va estar a Horta quatre mesos, el vincle de Picasso amb el poble va ser tan profund que va arribar a afirmar: “Tot el que sé, ho he après a Horta.”

Sense deixar Catalunya, uns altres grans genis de l’art i la música deuen una bona part de la seva inspiració als seus paisatges vitals: parlem de l’arquitecte Antoni Gaudí i el seu vincle amb la ciutat de Reus; del reconegut músic Pau Casals amb el seu Vendrell natal, i del pintor Joan Miró amb Mont-roig del Camp, on va concebre i crear el seu univers i on va pintar les obres que el van projectar internacionalment com un dels artistes més universals del moment.

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!