Lliçó 4: La bicicleta
Per: Professor Catòdic
Molt abans que vosaltres nasquéssiu van existir obres audiovisuals espectaculars que van fer dels vostres progenitors millors persones. No sentiu curiositat per aquells programes, pel·lícules i sèries?
Big
1988
Alguna vegada heu desitjat ser grans, catòdics? Saltar-vos amb una passa llarga uns anyets d’avorrida escolarització, lliurar-vos de com de ploms poden arribar a ser els pares, tenir calés a la butxaca, marxar lluny, fer petons –més enllà dels que tan amorosament les famílies us dediquen cada dia del món, m’enteneu?–. Bé, Big va estrenar-se a finals dels vuitanta per parlar d’aquest desig i teoritzar sobre què podria passar si, per art de màgia, es fes realitat. Per la posteritat va quedar la melodia que Tom Hanks i el seu cap interpreten damunt d’un piano gegant, però, ja que aquesta edició d’El Culturista va de bicicletes, us vull parlar d’un moment ciclista de la pel·lícula que congela un gran acte d’amor: dos nens tornen a casa, un va en una esplèndida BMX però, com que l’amic no en porta, ha decidit caminar al seu costat per gaudir de la companyia. Això és amor, catòdics, i cal estar atents: el dia que algú renunci a un bon trajecte en bicicleta per caminar amb vosaltres o, millor encara, el dia que preferiu caminar al costat d’algú que pujar dalt de la vostra bici, alguna cosa bona estarà passant.
Verano Azul
1981
Males notícies, canalla: viviu en un racó de món que va patir una dictadura de gairebé quaranta anys. El general va deixar l’herència d’un país que, malgrat els esforços de molts, havia quedat instal·lat en la bestiesa, farcit de curts de gambals. No presento Verano Azul exactament perquè la gaudiu. Com a producció del 1981, ens servirà de classe d’història per apropar-nos a una societat que intentava treure el cap de la fosca. I un respecte per Antonio Mercero, el seu creador, un respecte perquè el que es proposava fer era difícil. Pretenia ser modern i és commovedor veure com el franquisme se li escola per totes bandes. En aquestes aventures d’una colla de nens i nenes, no trobareu comentaris antidemòcrates, però sí una candidesa, una ampul·lositat rància que ni la Julia, la pintora soltera de les cançons protesta, ni el Chanquete, el pescador lliure amb acordió que, si m’ho pregunteu, havia perdut la guerra, són capaços de contrarestar. És impossible veure aquells nens xiulant dalt de les bicicletes sota el sol de Nerja sense entristir-se pel país on ells, els vostres pares, o les generacions anteriors, els vostres avis, havien nascut. Sou el futur, catòdics, que tingueu els estius més blaus.
