Josep Lluís Badal

Per: Marina Llompart

L’han descrit com una sorpresa contínua, una revelació permanent, un xoc constant. Certament, Josep Lluís Badal és el que anomenaríem un autor polifacètic: poesia, narrativa per a adults, narrativa per a infants… I ja que aquest número va de thrillers, de misteris, hem entrevistat l’autor i professor de llengua i literatura catalana per parlar de les aventures del gos detectiu més entranyable de la LIJ.

 

La història de Hopi ja acumula més d’una desena d’aventures. Ferran Badal, l’avi del narrador, viu tot un seguit de misteris juntament amb el gos. Com va néixer la història de Hopi?

Com totes les històries, d’una petita part de realitat i d’una gran quantitat de realitat filtrada pel sentit que hi dona la creació, la literatura, la poesia… com en vulguis dir. En el meu cas és força tòpic. Jo tenia, realment, un avi que es deia Ferran Badal i que va ser mosso d’esquadra abans de la guerra. No el vaig arribar a conèixer, però a casa meva sempre va ser un referent. Quan els meus fills eren petits, un dels cicles de narracions que teníem començats i amb més èxit eren les aventures de l’avi Ferran. En aquelles històries el protagonista era adult i duia el gosset –que no es deia Hopi, però no te’n puc dir el nom, era una mena d’autoburla…– en el barret de copalta que tenien els mossos al vestit de gala. Hi havia molta alegria i misteri –per adormir la canalla no servien gaire, però a vegades eren el millor moment del dia–, personatges històrics de la República i de la literatura, malvats terribles i un humor a vegades força més absurd i escatològic que en el resultat final publicat. Són les alegries de la narració oral, oi?

Les històries es van anar allargant i llavors vaig decidir afegir-hi un personatge de la branca materna dels meus fills: acabaria sent la Balbina (nom també real), inventora i creativa genial, dona i motor de l’acció la majoria de vegades. A casa recordem nits en què l’aventura es feia tan llarga que jo acabava somniant i dient barbaritats en la història.

 

Crec que precisament per aquestes circumstàncies de com van néixer els llibres, especialment lligats a l’oralitat, et venen ganes de llegir-los en veu alta.

Sí! La música de la frase, la sintaxi, em preocupen molt. Llegeixo els fragments un cop i un altre en veu alta. A vegades deixo un espai en blanc on sé que falten un parell de mots que han de sonar “pàm-tan-tan”, un dàctil, per exemple, per acabar bé la frase. L’oralitat és tan o més necessària que la lectura, de què tant es parla. La sintaxi s’aprèn parant l’orella i de petit. Has sentit parlar algunes persones molt grans? Sense anacoluts, amb subordinacions llargues… Per això m’agradava llegir en veu alta els clàssics als meus fills. La narració oral, no venim tots d’allí? Què eren, la Ilíada i l’Odissea? I tants de títols. La poesia, que té tant de música com de lletreria. Fixa’t que molts dels capítols importants comencen amb grups de tres frases, a vegades subordinades, en què es descriu el paisatge, l’estació, el temps que fa. Després s’escurcen fins a un diàleg. En canvi, els finals dels capítols són molt diferents. És bonic, això que el petit Hopi et faci venir ganes de llegir-lo en veu alta. És de les coses boniques que me n’han dit, mira.

 

<strong>Qui és Hopi per a qui encara no se n’hagi enamorat?

Quan em van dir que el descrivís per a la contraportada, després de donar-hi moltes voltes, només se’m va acudir: Hopi és… Hopi! Per tant, no sé si et podré respondre. Un cadell. Un cadell sol, perdut, caigut del cel. I el recull un altre cadell, un nen: solitari, melancòlic… el Ferran. Viu en un orfenat, es pensa que mai no tindrà amics, que la vida és lletja. I salta l’amistat. I l’alegria, que és una paraula tan bonica. I l’aventura, el descobriment –a cada volum descobreixen un llibre, resolen un misteri, fan amics nous, aprenen alguna cosa, riuen molt–. I miren el món a la cara! Si hi ha d’haver una tristesa, hi és. A Petit Blues hi ha, mentre es recrea l’Odissea, davant les costes de Grècia, uns nens nàufrags a qui un ciclop té esclavitzats. No passa ara, amb els refugiats, una cosa semblant? Alerta! Però sense didactismes. Que hi hagi alegria no exclou una mica de reflexió ètica. La moral, ja no m’agrada tant en els contes –ni enlloc–. Un tema llarg, oi? En tot cas, Hopi s’ho miraria, faria cara d’intel·ligència i es posaria a córrer dient Hopiiiiiiii, que és una cosa que el defineix molt.

 

Ja al primer número de Hopi vas deixant unes píndoles sobre quines són les referències clàssiques d’aquesta col·lecció: des del nom de l’internat, Sharlok Home, a la lectura que fan els nens de les aventures d’aquest detectiu famosíssim.

Sí. Però la cosa no s’atura aquí. A cada volum hi ha un referent, que sol ser el llibre que el grup protagonista llegeix, al principi, a la biblioteca, el seu lloc de reunió. (Tenen un professor molt divertit, el Salami, que odia els llibres i els “castiga” llegint; a vegades he vist plans per potenciar la lectura que són desastrosos! Hi ha iniciatives exquisides, és clar, també.) Des de Poe (El gos verd) a Verne (Viatge a la Lluna), Dràcules (La vaca vampir) i Frankensteins (El monstre de Frankenstapp), l’Odissea, etcètera! M’agrada que els protagonistes, alhora que descobreixen l’aventura, la por, la vida, vaja, descobreixin llibres i que el que hi ha dins no és diferent de la vida. Sense didactismes, amb la naturalitat que ho facin i no es comenti la cosa. I que ressonin harmònics de mitemes, estructures clàssiques… M’agrada molt.

 

He de dir que soc molt fan que hagis introduït en uns llibres per a tan petits el gènere policíac. En la literatura per a adults és un gènere molt llegit, però per a nens i adolescents no n’hi ha tanta oferta, tot i que ho demanen.

De fet, quan explicava els proto-Hopis a casa, la meva idea era jugar amb els gèneres. Són estructures que envolten els nanos, que els envaeixen molt aviat a través del món audiovisual. Utilitzar-los i familiaritzar-los-hi m’agrada. Sense reduir els llibres a les lleis del gènere, és clar, que sovint es posen en qüestió d’una manera divertida o es trastoquen! La llibertat, la riallada sobre els tòpics, és lluminosa. I alhora la familiarització. A més, el policíac és un gènere que n’impregna molts altres. L’arquitectura de la creació i frustració d’expectatives a partir d’un misteri és un quasiuniversal! I implica el lector en l’obra d’una manera molt activa. En el cas de Hopi, la simpatia cap al personatge o els personatges –cadascú s’identifica amb un: als clubs de lectura és divertidíssim preguntar amb qui s’identifica cada menut perquè tens sorpreses– ajuda a la implicació. Bé, n’estic gairebé segur, d’això, encara que no ho firmaria del tot i menys en una entrevista, per exemple. Són paraules teòriques, i la literatura és viva, molt més del que a vegades es considera.

 

La teva feina com a escriptor ha estat molt variada i no t’has limitat a fer literatura per a nens. Quines particularitats hi veus, a l’escriptura per a aquesta franja d’edat?

Poques o cap. Evidentment, hi ha la cosa òbvia de l’edat, d’alguns motius, de la manera de tractar-los. Però treballar la poesia, que és la meva pràctica usual, no és gens diferent de posar-me a descriure una habitació on dos nens, un gosset, un gos enorme i una vaca mecànica, però viva, llegeixen un llibre mentre a fora plou. De cop ets la pluja, l’escalfor de l’alè que torna baf si toca el vidre, i el ritme de tot això i el de la lectura. El parteixes amb un vers trencat, o amb un esternut del petit cadell, tant és. Quan Prokófiev, Stravinski, jo què sé, componien per a nens –que mai no és per a nens del tot!–, ho feien diferent? Crec que no. Potser sí que tens molt més present el lector, o qui escolta. Potser és la literatura en què has de pensar més en el receptor. Però, com que quan escrius ja n’ets, ja t’hi has tornat, tu de petit al teu davant escoltant-te, no costa tant. Al revés, escrius per al cor petit que tots guardem dins el més gros. No sé.

 

He escoltat en alguna entrevista que l’editora et va deixar escollir la il·lustradora que volguessis. Per què Zuzanna Celej?

Bé, va ser una història d’amor. Ens vam conèixer arran d’Els llibres dA. La Iolanda Batallé, que en va ser l’extraordinària editora, se’n va enamorar. I un dia, en plena eufòria, em va dir que tenia carta blanca per triar l’il·lustrador que volgués, que fes una “carta als Reis”. A casa ens vam posar a internet aquella nit. Vam riure de valent. I, de cop, vaig trobar les il·lustracions de la Zuzanna. I flaix! Encara que fos polonesa, la vaig triar. L’atzar va voler que hagués vingut a Catalunya de petita. I, oh!, que coincidíssim en tantes coses. Ella i jo som uns preanalògics totals, a l’hora de crear. I ens intuïm molt, ens entenem molt bé, veiem les escenes de la mateixa manera. A través de textos i colors s’ha forjat una amistat. I, no sé si queda estrany, però em sembla que al llibre això traspua.

 

Quin és el teu procés descriptura? Don agafes inspiració per a cada nova aventura de Hopi?

De tot arreu. Tinc la sort i la desgràcia que em quedo moltes estones distret. Que a vegades vaig pel món, com tanta gent, fora del tempo marcat. No és en blanc, és… res. Hi soc, però encantat. Llavors, qualsevol cosa petita em fascina. I els humans, els llibres, els pardals, jo què sé, n’estan plens, de gestos, de formes petites, però fascinants. Entre això, les llibretes d’idees, les estones que passo amb la música o passejant per la muntanya… no sé. I ara que ja conec els personatges de tan a prop, m’és gairebé lògic. A vegades penses, al tren per exemple: “Ara el Papabertie, el Hopi, la Petruixka… farien això o allò.” Sovint et fa somriure. I quan t’asseus a la taula, la idea es va estructurant. Faig esquemes molt primitius. Els deixo madurar. En redacto algun fragment. I sempre hi ha un cos d’hores molt intens, d’on surt el nucli fort de la novel·leta. La resta, treball d’artesania pacient. Lectura en veu alta, retocs i retocs. Els petits retocs no els acabo mai. Però em diverteix tantíssim no acabar-los, em fa cosa quan s’acaba i el passo a net. No sé si t’he respost.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!