Joana Esteva. Can Xino

Per: Marina Llompart

Imagina’t endinsar-te en un petit taller d’art enmig de la natura on l’única obligació és abolir les prohibicions i experimentar artísticament. Aquest és precisament el projecte que ha portat a terme Joana Esteva (Muro, Mallorca) a Pollença, un poble del nord de Mallorca amb el taller d’art Can Xino. Aquesta tasca la combina amb la seva carrera com artista i professora en un institut. Un projecte que revitalitza l’art, li lleva les cotilles i dona l’oportunitat als infants de involucrar-se activament amb l’experimentació artística. Està convençuda que un món sense creativitat és molt avorrit.

Joana, tota la teva vida gira al voltat de l’art, veritat?

Sí, soc professora, artista i tinc un taller d’art per nens de totes les edats. És una sort dedicar-te al que t’apassiona des de tants prismes diferents. Després d’acabar la carrera de Belles Arts i davant la incertesa d’aquest món laboral – especialment a la nostra branca –  vaig començar la meva feina com  a professora de plàstica a una escola. Tenia una amiga que havia muntat a Barcelona un taller d’art, l’Escola d’Arts del Prat, i em va dir que li anava molt bé. La meva parella, que també és artista, tenia un petit taller personal en aquesta finca (Ca’l Xino) i vaig decidir muntar allà un taller. Al principi no li podia dedicar moltes hores i tenia pocs nens. Em vaig inspirar molt en aquesta escola del Prat de Llobregat i amb els anys ha anat creixent i a la gent li ha agradat molt la proposta.

Sí, el creixement és evident. Vàreu començar amb uns pocs nens i ara ja teniu diversos grups…

Cada any ha anat creixent i estem molt contents. Quan ho vam muntar era just l’època de la crisi i just són les arts i les extraescolars les primeres que cauen davant una crisi econòmica. Una vegada vam anar sortint d’això, els nens anaven repetint i de boca orella hem anat augmentant cada any el nombre de matriculats. Ara mateix a l’escola reglada treballo només amb secundària però al taller ja tenim nens de totes les edats (infantil, primària i secundària).

Fins fa poc tenies, a més, una exposició muntada. El volum de feina per poder combinar totes aquestes coses sembla qüestió de fer malabarismes.

Sí. Sempre que he pogut he participat i he anat fent coses com artista, exposicions en col·laboració amb altres artistes o actes que m’han ofert. En el 2014, vaig fer la meva primera exposició individual en el marc de Noves presènciesque organitzava el Consell de Mallorca per donar visibilitat a artistes joves. Aquesta, Endinsa’t al mar, és, per tant, la meva segona exposició individual. Aquí ens trobem el gran hàndicap de la nostra professió, volem fer art però ens hem de guanyar la vida. I entre la feina (perquè necessites tenir una feina), la família, el temps del que disposes per crear és molt poc.  Per poder viure només de l’art has de tenir molta sort.

Així, el taller sorgeix d’una necessitat de vincular-se encara més amb el fer artístic per part teva?

Sí, suposo que sí. Vàrem arribar de Barcelona, estàvem inspirats i volíem fer alguna cosa. Un dia vam portar la nostra neboda al taller (abans de muntar-lo oficialment) i li vam fer unes classes i li varen agradar molt. Aquí ens va sorgir la pregunta de si no fer-ho realment per més gent. Se’ns va apuntar una dona major i vam estar fent classes amb ella durant quasi un any; després va començar una nena i a partir d’aquí vam començar a fer més publicitat, a fer cartells, es va muntar el primer grup i fins a dia d’avui no ha deixat de créixer. És un espai petit que només ens permet treballar amb grups petits, però ofereix una experiència que a vegades és difícil de trobar als pobles i que sembla estar reservada per les ciutats. El fet d’estar enmig d’un entorn tan privilegiat, enmig de la natura, és un gran plus i crec que distingeix molt l’espai.

Les arts sembla que sempre juguen en una altra lliga, que en les educacions reglades el seu paper és més bé secundari. Tu com a professora d’art i dinamitzadora d’aquest taller experimental, quina valoració fas de l’educació artística a les escoles?

Des de la meva experiència personal m’he trobat amb un relegament total de l’ensenyament artístic i amb una inversió quasi nul·la pel que fa a l’art com assignatura. Tot el saber tècnic i científic es potencia, mentre que tot el saber artístic queda desplaçat a un segon terme. És una pena veure com cada vegada l’interès decau…

Sí que es veritat que, almenys en el meu cas, amb els anys he guanyat una llibertat a l’hora de fer les classes. Quan vaig començar no em podia sortir de cap manera dels llibres o els programes. Ara que es comença a treballar per projectes, que l’educació comença a basar-se en el treball cooperatiu, està donant peu a que puguem fer més coses, projectes nous, activitats una mica diferents al que es feia fins ara. Hi ha centres que estan apostant per fer les coses de manera diferent, però encara hi ha molta feina per fer. L’educació visual avui en dia és bàsica i el pensament creatiu també i és una demanda que veiem en el món laboral i social en general.

Com es un taller a Can Xino?

Com el taller és una cosa continuada, anem variant les tècniques a cada sessió. Hi ha activitats que duren dues sessions, quatre, algunes una, ens adaptem a la tècnica i als alumnes. No només treballem tècniques pictòriques sinó també fem escultura des de zero, per exemple. Fer una escultura implica pensar-la, pensar el procés, fer esborranys, treballar la tècnica i elaborar-la… Amb activitats com aquesta els nens entren en contacte amb tots els aspectes de la creació artística. Busquem que no tot sigui llapis, dibuix, escultura sinó que la mateixa activitat ens permeti combinar diverses tècniques.

I quina filosofia o tarannà seguiu al taller?

Volem que els nens coneguin els conceptes bàsics com què és la línia, què és el punt, les diverses formes, les composicions. Però també que coneguin artistes que els ajudin a inspirar-se, a agafar idees. Però sobretot volem reforçar la dimensió lúdica, que els nens s’ho passin bé, que les activitats siguin el màxim de divertides. Busquem, a més, utilitzar tècniques que no solen entrar a les aules, com pintar amb arena (son coses que embruten i no són tan comuns de utilitzar a casa o classe), fang perquè aprenguin a modelar, etc. Hi ha un punt de treball molt important que és l’observació de la realitat per després reproduir-la sobre les activitats o també d’imatges sobre les quals després treballem.

Les activitats normalment no estan pensades per cap edat sinó que les anem adaptant. Depenent de l’edat el resultat serà completament diferent, els hi pots ensenyar més coses, el seu punt de vista serà radicalment diferent.

Perquè és tan important l’art a la vida de les persones, en una època en què sembla que has d’anar convencent a tothom que és molt més que una assignatura a aprovar?

Hi ha un punt visceral, com en el meu cas, pintes o t’expresses artísticament perquè t’agrada, perquè ho gaudeixes. També hi ha gent que no ho gaudeix i crec que no s’ha de forçar de cap manera perquè al final és una manera de viure i una forma a través de la qual veure el món.

L’art t’ensenya a observar, a entendre millor tot el que t’envolta i al final, és una manera més de comunicar, una forma d’expressió. No tots servim per comunicar-nos de forma verbal o escrita i l’art, un dibuix, una imatge, és un gran element comunicador. És, a més, una eina universal perquè ens podem entendre sense ni tan sols parlar el mateix idioma. Crec que és molt important entendre que l’art sempre ens donarà una perspectiva nova sota la qual mirar les coses.

L’experimentació artística, així com la porteu a terme al taller, quins beneficis té en els infants? Quin són els impactes que detecteu?

Els nens allà tenen més opcions, estan més oberts, tenen una perspectiva més àmplia, els desperta molta curiositat. Els intentem allunyar d’aquesta concepció que l’èxit està en la semblança del resultat amb la realitat i donem molta importància al procés. Veig cada dia nens amb una gran por al foli en blanc i que no saben gestionar l’absoluta llibertat que tenen en aquests tipus de projectes. Intentem llevar aquesta pressió del perfeccionisme que sovint porten quan venen al taller. El més positiu d’aquests tipus de tallers és treure als nens la por a experimentar, a expressar-se lliurement.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!