El Culturista

Actualment potser no resulta tan fàcil trobar música als ascensors, però durant un grapat de dècades era molt habitual. Parlem de peces gairebé sempre instrumentals, plàcides, sovint versions de temes populars o estàndards que buscaven generar un ambient relaxat i positiu durant el puja i baixa. El fet de ser una música decorativa va provocar el menyspreu de la crítica més pretensiosa però, mentre uns anaven rondinant, d’altres com el director d’orquestra James Last no paraven de tocar, gravar i guanyar fama arreu del món. El disc que destaquem, That’s Life, és una bona mostra de la seva efectiva recepta. Com molts dels seus treballs, no estava enfocat ni molt menys a ser reproduït només en ascensors, sinó també en còctels, festes i molts altres saraus per a públics ben amplis. Al final, sovint és una qüestió de decibels: si s’escola en volum baix, té propietats relaxants, però si l’apugem, dona per a una petita xerinola deliciosament antiquada.