I Hear a New World

Per: Borja Barbesà

Joe Meek
Triumph, 1960

Alguna vegada us heu preguntat com sonen les cançons que toquen i escolten els marcians? Un anglès que, per bé i per mal, estava una mica tocat del bolet no només s’ho va imaginar, sinó que també es va proposar crear i enregistrar aquella música. Parlem del que va aconseguir Joe Meek fa un grapat d’anys al disc I Hear a New World, subtitulat com “una fantasia musical de l’espai exterior”. Qui tingui la temptació d’aixecar la cella a causa de l’antiguitat de la gravació, ja pot començar a abaixar-la perquè seixanta anys després continua sonant a música del futur. Aquest treball de Joe Meek sovint se situa dins el gènere de l’electrònica i és farcit d’idees sonores que una bona part de la música actual incorpora de manera rutinària, molt menys creativa. Meek va reclutar uns músics força convencionals, però va idear efectes a partir del so de l’aigua escolant-se pel forat de la pica de la cuina, de bombolles fetes amb una canyeta de refresc o culleres repicant ampolles de llet mig plenes. El mèrit de tot plegat és que escoltant el disc no es percep l’origen d’aquests sons, sinó que realment semblen irradiar des dels anells de Saturn.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!