Guillem Riba

Per: Marina Llompart

Escola en construcció és un llibre, un blog, unes xarxes socials, però sobretot, una manera de veure i entendre l’educació que trascendeix les pròpies aules i agafa una dimensió humana, social i política. Escola en construcció també és el Guillem Riba, mestre i antropòleg de formació que s’ha curtit a les aules i que ha pensat molt i molt. Ara, per a tots aquells interessats en el món de l’educació – que hauríem de ser molts – ens regala aquests pensaments en forma de llibre. Aspirem a canviar les coses, fer-ho amb cap i fer-ho bé.

Enhorabona, en primer lloc, per haver aconseguit l’objectiu que us havíeu marcat al verkami. Què podrà trobar la gent en aquesta publicació?

Gràcies, estem molt contents d’haver aconseguit el nostre objectiu. En aquest llibre els lectors podran trobar-se moltes coses: una barreja d’antropologia, sociologia, pedagogia i un intent d’entendre la societat. Jo sóc antropòleg i mestre de primària de formació però reconec que el meu coneixement de l’educació parteix més de l’experiència. Després d’involucrar-me en les noves mirades cap a l’educació i la infància, basats en l’escola lliure, el treball per projectes, la innovació pedagògica que s’està vivint a casa nostra… em van sorgir moltes idees al cap i que em costava molt posar en ordre. Va començar com un acte personal, durant una baixa, de donar coherència a totes aquestes idees mitjançant l’escriptura i fer una proposta de mirar l’educació des de la reflexió, fent que sigui una pràctica carregada de sentit i consciència. Si l’educació ajuda a formar els ciutadans del futur i per tant a construir un model concret de societat, hem de fer que la reflexió sobre aquesta pràctica ens porti cap a la societat on ens agradaria viure.

La meva idea final amb el llibre és que allò que va començar com un projecte personal acabi esdevenint un projecte col·lectiu.  És a dir, que les idees que han quedat per escrit en aquest primer volum s’exemplifiquin en pràctiques pedagògiques reals. Em sembla que és una bona manera d’obrir-ho, de crear col·laboracions amb altres mestres i professionals. Aquest seria el meu anhel a partir del llibre.

Així doncs, la teva trajectòria permet precisament totes aquestes reflexions entorn de l’educació des d’una visió antropològica i sociològica. Com acaba un estudiant de magisteri a antropologia?

Jo vaig començar estudiant magisteri però vaig acabar molt decebut amb els estudis, com si no haguessin canviat res en mi. En acabar, seguia tenint aquella necessitat de formar-me, de tenir una visió més àmplia sobre què era el món i vaig estudiar antropologia. Aquells estudis van ser com la nit i el dia, ho vaig gaudir moltíssim, ho vaig explotar molt. Després vaig fer un màster en moviments migratoris i estudis ètnics a Holanda. Va ser després de tot això que vaig sentir “Ara sí que tinc ganes i estic preparat per fer de mestre”. I va ser una vegada vaig començar a treballar que vaig aprendre què volia dir fer de mestre, tot allò que havia après va cobrar forma en la realitat. Amb la pràctica també em vaig començar a interessar per les noves mirades cap a l’educació i amb l’arribada dels meus fills va canviar tot, va ser un moment formatiu decisiu.

Estàs pensant en un tipus d’escola en concret quan escrius i desenvolupes Escola en construcció?

El llibre no vol plantejar un model d’escola únic sinó incitar una reflexió: què volem transmetre a través de l’educació? El llibre es divideix en 4 capítols: el primer, seria el més clàssic, centrat en la part psicològica, en la neurociència, en la pedagogia, en el desenvolupament psicològic i emocional dels nens; el segon se centra en la identitat, és a dir, com des de l’escola s’afavoreixen unes determinades identitats (personals, com l’èxit i el fracàs o col·lectives/grupals). Aquestes identitats les portem des de casa i si s’accepten i s’integren ens permetrien crear un model intercultural de societat; el tercer parlaria sobre quin model cultural es genera i es transmet a l’escola. Defensem que aquesta cultura transmesa no ha de ser un a priori que parteixi del currículum sinó una conseqüència dels alumnes del grup classe,  creant una nova cultura compartida entre tots. Tot això genera una identitat compartida i un model de cohesió social a partir del respecte a la individualitat i al que cada un som, construïm una cosa nova; L’últim capítol parla del poder, un tema que es tracta poc en educació. Pretén abordar com l’escola transmet un cert model de ciutadania i de ciutadà i un determinat model de com les persones ens aproximem al coneixement: és un model en què una persona experta ens transmet un coneixement com si fos un dogma o bé un model en què entre tots, a partir del que s’ha dit però també a partir de la nostra experiència i la nostra reflexió, anem generant aquest coneixement?

És un llibre sobre educació aplicant perspectives antropològiques?

En la construcció resideix la mirada antropològica, en l’observació de fenòmens des de la seva complexitat i des del màxim de perspectives possibles per entendre’ls tal com són o tal com un s’imagina que són. A partir d’aquí el model d’escola que es deriva és un model que parteix de la investigació, de l’experiència real, de les vivències dels nens però també dels mestres. Un model d’escola que neix de la reflexió, de la involucració de tots els agents, que parteix de la comunitat. No totes les escoles tenen les mateixes necessitats, la vivència real de l’escola no és tan genèrica com quan parlem de la psicologia del desenvolupament. Cada escola, depenent de la comunitat haurà d’investigar i reflexionar per crear un model d’escola propi, on els alumnes s’impliquin activament en la producció de coneixement i no només es practiqui un model memorístic i repetitiu. L’ensenyament s’ha de viure des de l’emoció i la implicació en projectes reals.

La motivació del claustre és per descomptat un dels elements més importants i decisius pel que fa a l’aplicació d’aquestes idees. Veritat?

Sí, òbviament conec casos de claustres que no tenen ganes de canviar les coses. Fins i tot en casos que l’equip directiu té ganes de fer les coses diferents si el claustre no té la voluntat de canviar el que nosaltres entenem per educació, és molt difícil que això es faci de forma imposada. El llibre precisament vol ser una crida a la reflexió de què fem, per què ho fem i què volem generar amb les pràctiques que tenim i amb el model d’escola que estem generant. Però tot això implica trencar esquemes, trencar amb els models apresos, amb la manera personal d’enfrontar-se a la realitat… Si no hi ha una voluntat real de transformar les pràctiques, no crec que sigui possible.

On radiquen les principals diferències dels nostres models educatius i els d’altres països europeus?

El model d’Holanda, per exemple, és una mica particular perquè es tracta d’un model semiprivat. No obstant això, em va resultar molt interessant la varietat de models d’escola que hi havia i la consciència d’aquests models que tenien els pares, que ja portaven els nens al model d’escola que anés més d’acord amb les seves creences. No obstant això, tot i que la idea de base és bona, no em sembla que la solució sigui privatitzar els serveis. S’ha de trobar un equilibri. Jo el que penso és que no hi ha d’haver un model d’escola sinó un model de claustre que sigui capaç d’adaptar-se a la realitat de la comunitat educativa que tingui. Hi ha d’haver uns pilars que l’escola pública ha de compartir però a partir d’aquí – més enllà de les etiquetes – que el claustre pugui trobar aquella via que siguin òptimes pel tipus d’alumnat que té i a treballar els aspectes que el claustre creu que ha de treballar.

No estàs tan influenciat per escoles pedagògiques com per els nens i nenes que et trobes a les aules. En un època en què sembla que si no et poses etiqueta no existeixes m’ha semblat preciós.

Sí, totalment d’acord. A veure, han d’haver-hi referents, i són importants. Jo tinc al cap models pedagògics de referència, models sota els quals em sento més còmode que altres, però al final el que importa és la realitat de l’aula. L’alumnat no s’ha d’adaptar a una estructura a priori o a un sistema rígid sota el qual triomfes o fracasses, com s’ha fet sempre. Ha d’haver-hi flexibilitat, possibilitat de reflexió, la qual cosa és impossible si l’únic que fem és aplicar una teoria i un mètode. El sistema i l’escola s’ha d’adaptar a l’alumnat per poder atendre així la diversitat que ens trobem avui en dia a les aules. El nen i el mestre han de ser investigadors, els seus processos d’aprenentatge han de ser paral·lels. Tot això es fa partint de l’experiència i el context i s’aconsegueix un alumnat empoderat perquè veu que ell és el subjecte creador del mateix aprenentatge i un mestre també empoderat perquè veu que ha creat unes teories que donen sentit a les seves pràctiques.

Creus que estem en un moment de canvi?

Sí, estem en un dels molts moments de renovació pedagògica que hi ha hagut al llarg del temps i per això hauríem d’intentar evitar les modes. S’entén per modes el fet de pensar que és moment d’innovar i anar aplicant sense pensar-hi gaire alguns models. No hem d’anar per modes sinó que la innovació real arriba amb la reflexió i l’experimentació. Saber en tot moment què fem, per què ho fem, si falla alguna cosa saber per què falla, etc. És un bon moment per canviar les coses però s’ha de fer bé, de manera conscient.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!