El Culturista

 
La Greta Boix és biòloga –de les de bota més que no pas de les de bata– i es dedica principalment a la divulgació. Forma part de la cooperativa Nusos, que ofereix serveis educatius a museus, centres de ciència, programes públics i privats, entre més espais. Això la va dur fa ja uns quants anys als serveis educatius del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Allà ens rep, es mostra entusiasta dels pops i de moltes altres bestioles i ens regala una conversa al voltant de molts aspectes de la seva tasca.
 
 

Què et va dur a estudiar biologia? Quins eren els teus interessos d’adolescent?

Des de sempre, el contacte amb la natura m’ha fet sentir bé, ja sigui la platja o la muntanya, tampoc tinc un espai predilecte. Ja fa molts anys que visc a Barcelona, però abans vivia en un poble amb els meus pares i des de ben petita he observat molt la natura, m’ha aportat tranquil·litat, curiositat, interès… Vaja, que tenia molt clar que volia tirar cap a la biologia, tot i que és cert que també m’interessava molt la criminologia. En el moment de triar els estudis, recordo que vaig anar a la xerrada de biologia i a la de dret, però em vaig decantar per biologia i després, al cap d’uns quants anys, vaig acabar fent un postgrau de criminologia, per treure’m una mica l’espina. Però no era el meu entorn professional, entre cossos policials. Ara, continuo llegint novel·les policíaques i aquí s’ha quedat el tema [riu].

Hi havia algun àmbit de la biologia que t’atragués especialment?

Ara, amb els nous plans d’estudis, graus i tot plegat, crec que ha canviat. Però abans optaves per biologia de bota o per biologia de bata i sempre he estat molt més de bota, d’anar a mirar les plantes, els líquens, els fongs… A través d’unes pràctiques vaig entrar en una empresa que duia projectes d’educació ambiental. És un camp força precari, com tots els de l’educació no formal, però sempre havia tingut clar que no volia ser professora de secundària. Té molts beneficis, però requereix una vocació que no tinc.
A partir d’aquesta primera experiència, que em va obligar a espavilar-me i plantejar-me moltes coses d’aquest àmbit, vaig anar a petar a Nusos, on també se’m va obrir un altre món, que és el del cooperativisme. I amb Nusos vaig entrar ja fa deu anys o més al projecte del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. En aquest temps han anat canviant moltes coses, però aquí, a diferència de molts altres museus que també tenen licitacions amb empreses educatives, tinc una jornada laboral que va més enllà de la realització de les activitats. També tinc temps i un espai per pensar-les, avaluar-les, modificar-les…

T’anava a demanar que ens expliquessis una mica què fa una educadora d’un museu, quin és el seu dia a dia. Potser no tothom ho té clar i no deixa de ser una figura que mereix més visibilitat.

Treballem amb col·lectius molt diversos. Jo, per exemple, al llarg de la meva trajectòria he fet moltes coses amb escoles, però m’he anat especialitzant en grups amb diversitat funcional, en activitats en residències de gent gran… També hi ha diversitat de projectes pel que fa a la durada i la intensitat: hi ha escoles que venen aquí a fer una activitat un dia puntual, però també n’hi ha unes altres, que anomenem singulars, amb les quals treballem colze a colze una temporada. Per sort, cada cop podem apostar una mica més per aquesta mena de propostes més diverses i de més qualitat. Al capdavall, són qüestions que ens acosten més a l’àmbit de la cultura, malgrat que la temàtica sigui científica.

 
Mira, ara prendré el concepte del pop, el tema de la revista, oi? Amb l’equip fa un temps vam intentar fer una reflexió sobre el que havíem de tenir com a educadores per poder-nos posar davant un grup divers i que no coneixem: com hi parlem, com ens situem, com dialoguem amb la companya, com captem l’interès dels participants mentre pensem en el contingut, en allò que direm… Doncs al final vam acabar dibuixant un pop perquè teníem moltes potes per controlar i tenir en compte, i havíem de fer moltes coses alhora.
 

Vaja, el pop com a diagrama d’allò que necessites per tirar endavant aquesta tasca. He, he, no hi havíem pensat.

És que el pop és molt interessant, com a analogia de moltes coses. Hi ha això dels tentacles, però també la capacitat d’adaptació, el canvi de color, el seu moviment d’un lloc impossible a un altre… Té un comportament que enganxa molt.

Perceps que hi ha manca de prestigi social del biòleg o la biòloga que es dedica a l’àmbit de la mediació o l’educació en comparació amb el que treballa en un laboratori i fa descobriments?

Sí, segurament no es valora prou la dificultat de ser el pont entre el coneixement i la societat. I al final hi ha científics que fan descobriments increïbles, però la ciència és a tocar, cada dia i a tot arreu.
I si treballes fora de l’educació formal, encara més. Si un mestre ja té un desprestigi, malgrat que els deixem les criatures moltíssimes hores cada dia, en el nostre cas encara més. Per una banda, com a professió no existim, entrem dins el conveni de lleure. Vaja, ja hi ha un marc laboral que et degrada, amb uns sous que bé… Però els sous no són el tema principal, tenim la sort de treballar en quelcom que ens agrada molt, és sobretot allò que sents de “ves amb la monitora” i t’ho diuen famílies, mestres… I no vols començar a treure títols, però tenim una formació en ciència i també molta en didàctica.
Però què passa, que al final mires al voltant i t’adones que els biòlegs de la teva generació que han acabat fent biologia, o volten pel món fent recerca, perquè aquí no s’han pogut quedar, o es dediquen a uns altres assumptes. Així que penses: “Mira, treballo en un museu de ciències naturals i el que faig és transmetre la passió que sento mirant la closca d’una tortuga.”
I un altre tema que et trobes és el prejudici que els museus són d’art. Si resulta que el teu és de ciències, ja canvia.

Amb el temps, els museus, de tot tipus, han anat passant de la mera exhibició a la divulgació. Els programes de mediació i els serveis educatius hi han crescut molt. Encara hi ha marge?

Amb els museus i centres de l’estil depèn molt de per què s’aposti. I aquestes apostes han de venir de més amunt, també, no n’hi ha prou amb el que creu l’equip o el departament. Si fem un projecte que va més enllà d’una activitat puntual, tindrem menys retorn numèric; no podré dir, per exemple, que he fet 500 activitats amb 8.000 alumnes. Però amb aquella xifra inferior d’alumnes que hi hauran participat, s’haurà fet un treball superior, més profund.

D’altra banda, el museu ha de donar resposta a molts públics, i no tots els públics hi poden venir. Aleshores tenim un projecte que va a presons, un altre a aules hospitalàries i un altre destinat a escoles bressol. En aquest darrer cas, hem muntat una mena de maleta que més que proveir de materials, acosta la manera de treballar-los i requereix que les escoles creïn aquests espais de ciència. Hi ha una formació, un seguiment, un dia nosaltres ens hi desplacem… Vaja, que per assolir quantitat i qualitat hi ha molta feina al darrere. Treballem amb dues educadores, podríem treballar amb una i cadascuna rebre un grup, o ser més… No és el mateix estar amb deu nanos que amb trenta.

Ara fa poc has publicat un llibre Aquí la tierra (Geoplaneta, 2023). És un format de divulgació que també t’interessa?

En una activitat presencial, en la qual soc al centre i en certa manera porto una conversa, pots aconseguir que qui tens al davant connecti per moltes bandes: pel que veu, pel que sent, pel tacte si és una activitat amb un crani, per exemple. Amb aquest format, sempre m’hi sentit molt còmoda, i escriure és més bèstia perquè allò que escrius roman. En el pla científic és difícil fer afirmacions, que són les que abunden en un llibre. I el llibre aborda temes molt diversos, d’alguns dels quals, no en sé moltes coses necessàriament, així que també he hagut de llegir força. És una obra que respon preguntes, però sobretot busca interpel·lar-te, fer que et qüestionis coses.
Hem optat per fugir una mica del catastrofisme. Sí, el món se’n va en orris, però cal cercar un equilibri i també empènyer a gaudir de la natura, perquè si la coneixes la gaudiràs molt més. Potser aquí no podem entendre què li passa, a l’ós polar, però potser sí al tritó del Montseny. Aquí hi ha una lluita. A les escoles se sol treballar molt el món, en majúscules. La classe dels elefants. Molt bé, i la geneta? La geneta és un animal nocturn de bosc, d’aquí, i ningú la coneix. Per això al llibre és molt present la idea de quotidianitat, apel·la molt a recursos i qüestions properes. Al llibre en si, per exemple, s’explica on s’ha fabricat, amb quin paper, què hi ha hagut darrere. Si aconseguim plantejar-nos aquestes coses amb tot el més normal que fem, com anar a comprar fruita, és molt positiu. Tots som insignificants, però alhora podem fer moltes coses.