Gregorio Luri. Com educar els pares

Per: Núria Puyuelo

Gregorio Luri va néixer a Navarra el 1955, però viu al Masnou des del 1978. És docent i filòsof. Ha escrit una quinzena de llibres sobre educació, entre els quals destaca Val més educar. Consells als pares sobre el sentit comú (Pòrtic, 2014; labutxaca, 2015)

La clau d’educar correctament és tenir sentit comú?

La clau no l’hem descobert. Cadascú utilitza els recursos que pot. Més que educar correctament, el que sí que sabem fer és estimar-nos, i és a casa on s’aprèn l’estimació mútua, aquesta lliçó tan important per a la vida. Crec que com a pares ho fem bé si, a mesura que passa el temps, veiem que tot el que hem fet malament no ha deixat cap ferida als nostres fills.

Els pares llegim molts llibres sobre educació. Ens sentim insegurs educant els nostres fills?

En l’època dels meus pares, quan hi havia un nen conflictiu, sempre es deia «Mira quin fill els ha sortit», en canvi ara nosaltres ens carreguem amb tota la responsabilitat de com són els nostres fills, perquè ens costa acceptar que hi ha un component atzarós en l’educació dels nostres fills que mai no podrem controlar. Ho volem tenir tot controlat, però això és impossible. Jo dic sovint que el primer dret que ha de tenir un nen és tenir uns pares tranquils, que són aquells pares que fan la seva vida amb naturalitat i que no estan constantment pendents de com eduquen. Educar és ensenyar als teus fills a estimar-te, tot i que estàs carregat d’imperfeccions, igual que tu t’estimes el teu fill, malgrat que saps que és imperfecte. Es tracta d’acceptarnos els uns als altres, estimar-nos malgrat que estem molt lluny de ser perfetes.

Com ha canviat el concepte de paternitat respecte a dècades enrere?

Avui en dia es programen els fills abans de concebre’ls, ja no els porten les cigonyes, sinó les agendes. Els pares miren quin any els va millor, si els va bé que el naixement coincideixi amb les vacances… I aquesta programació provoca que el sentiment de responsabilitat sobre aquest nen s’incrementi moltíssim, mentre que, quan el fill arribava sense tanta planificació, tot era més natural. No hi ha cap ésser humà perfecte, ni la família perfecta. Ens agradaria creure que hi ha una recepta per educar, igual que n’hi ha una per cuinar, però, sortosament, no és així.

Fins a quin punt som un exemple per als nostres fills?

Els nostres fills sempre estan aprenent dels nostres exemples, però no dels exemples que els donem conscientment, sinó d’aquells que els donem de manera espontània. L’exemple que donem com a pares és el que té més poder educatiu. Els fills no aprenen dels consells dels seus pares, però tots descobrim amb l’edat que tenim moltes coses dels nostres pares, des de gestos fins a maneres de fer. Perquè al final eduquem per impregnació, no per les paraules.

Com hem d’entendre la disciplina?

«Disciplina» és una paraula que s’ha tornat obscena. Nosaltres voldríem un món en què no calguessin les lleis ni la disciplina. El problema no és la disciplina que l’altre t’imposa, sinó l’autodisciplina necessària per gestionar els teus interessos.

Qualsevol persona adulta sap que si té recursos d’autodisciplina té molt de guanyat. I per què he de renunciar a crear hàbits d’autodisciplina al meu fill?

Fins i tot és terapèutic que una persona sàpiga gestionar els seus interessos, que sàpiga modular el seu pensament. Per tant és important que eduquem en l’autodisciplina.

Què hauria de tenir una bona escola?

Una bona escola és aquella que ens permet referir-nos-hi de manera espontània com «la nostra escola». Hi ha pares que prioritzaran l’ensenyament de continguts, d’altres que valoraran els valors religiosos… perquè vivim en una societat plural i complexa. El que s’han de plantejar els pares és quins trets ha de tenir l’escola a la qual es puguin referir com «la nostra escola».

Creu que tendim a responsabilitzar massa l’escola de l’educació dels nostres fills?

A mesura que la societat és més complexa, l’escola s’enfronta a demandes més heterogènies. L’escola pot fer moltes més coses de les que sovint pensem, però hem  de tenir present que l’èxit d’un alumne no té a veure amb l’escola que triem, sinó amb el nombre de llibres que el nen té a casa. Dit això, no ens hauria d’estranyar que els pares exigeixin que els mestres siguin uns bons professionals, al contrari. Crec que és un bon criteri, igual que quan portes el cotxe al mecànic i vols que t’atengui un bon professional. Majoritàriament, el que volen els pares és un mestre a qui puguin deixar el seu fill amb la tranquil·litat de saber que és un bon professional.

El pare actualment està molt més implicat en l’educació dels fills que dècades enrere. En quin sentit aquest fet influeix en l’educació dels fills?

Aquí hi ha molta retòrica però la realitat va per un altre lloc… La realitat és que les mares han sortit de casa, però que els pares encara no hi han entrat. No es tracta de fer una cosa puntualment, sinó d’assumir la gestió de les coses quotidianes de la casa. Formalment, tothom vol aparentar que hem assumit la igualtat de sexes, però després veus que hi ha una espontaneïtat en la conducta que és molt diferent entre el pare i la mare.

Com hem de gestionar la irrupció de les noves tecnologies en l’educació dels fills?

Els nostres fills faran amb les noves tecnologies el que veuen que fan els seus pares. Si nosaltres parlem contínuament pel mòbil o deixem plantada la persona amb qui xerràvem perquè ens truquen, ells faran el mateix. A més, crec que tenim molt poca incidència en la relació que els nostres fills puguin establir amb les noves tecnologies, perquè encara que a casa vulguem inculcar uns comportaments, mai no controlarem el que el nostre fill fa amb el mòbil del seu amic. En aquests moments, les possibilitats de contacte del nostre fill amb el món virtual són infinites.

El que a mi em preocupa són els nens que viuen aïllats de la resta del món a la seva habitació, però els nens que comenten les coses que fan i en parlen amb els seus amics em preocupen menys. En resum, si vols educar perquè el teu fill tingui un domini assenyat de les noves tecnologies, fes tot el possible perquè el teu fill tingui uns bons amics.

Quan eres petit, què volies ser de gran?

Jo vinc d’una família molt humil i de petit volia ser pagès. Era la teva realitat i no se te n’acudia cap altra. Fins que un dia va aparèixer el metge del poble i va dir als meus pares: «Aquest nen sembla que serveix per als estudis». I llavors vam tenir un problema…

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!