Festuc Teatre

Per: Marina Llompart

Un escenari banyat per una llum onírica i màgica. Uns petits edificis que guarden moltes històries a dins. De totes elles, Festuc en tria una. A través d’una escenografia meravellosa, unes veus que conviden al somni i un text que et fa seu des del primer segon, la companyia parteix del conte de Peter Pan per explicar la història de la Maria i la relació amb el seu avi, un d’aquells personatges entranyables que com a les històries de Roald Dahl és l’adult que encara manté un peu a la infantesa i, per tant, l’únic capaç d’entendre els nens. Un lideratge femení dels contes populars portat amb majúscules.

 Si com diuen ells “els nens d’avui han deixat de creure en les fades”fins i tot els adults més incrèduls sortiran de la funció amb ganes de volar. Un espectacle que encara tindreu la sort de gaudir en el marc del SAT!, els dies 6, 8, 9, 15 i 16 de desembre. Hem volgut saber més d’aquesta companyia lleidatana. “Com cada dia a aquesta hora, el millor està per arribar”.

En primer lloc, enhorabona pel premi que heu rebut a millor espectacle familiar segons el públic a la Feria del teatro de Castilla y León-Ciudad Rodrigo. Emocionats?

Pere: Sí, molt contents, perquè a més era un espectacle nou i el primer cop que la fèiem en castellà. Un premi sempre és motiu d’alegria però, en la nostra professió, a més a més, un premi significa més feina. Llavors, ens sentim molt bé i estem molt contents de com ha arribat a la gent aquest espectacle  i la possibilitat de seguir fent-lo és el millor regal.

Què és Festuc Teatre?

Ingrid: Festuc és una companyia de teatre i aquest any complim 15 anys de trajectòria. Des de sempre ens ha agradat fer espectacles per nens però sobretot per famílies, espectacles que agradin a tothom. Això és el que busquem sempre: que els nens s’ho passin bé però els pares també. Intentem fer un teatre de titelles a partir de contes clàssics als quals donem la volta i amb títols atractius o evocadors.

El Pere i jo ens vam conèixer en una companyia teatral de Lleida i ens agradava moltíssim el teatre. El Pere sempre ha tingut un esperit molt emprenedor i va proposar muntar una companyia però va sorgir sense gaires pretensions. Fa 15 anys qui ens havia de dir que acabaríem muntant una empresa!

Pere: Nosaltres ara ens dediquem professionalment al teatre i els dos som la cara visible de Festuc però en realitat està format per 15 persones. També fem teatre al carrer, sobretot els mesos que la programació de teatre de sala està més parada com pot ser a l’estiu. És un tipus d’espectacle molt diferent d’aquest, més trinxeraire, més humorístic.

Em sembla molt interessant aquest interès i aquest treball que dediqueu a les vostres obres perquè tant els adults com els infants puguin trobar significant l’espectacle que estan veient.

Ingrid: Nosaltres érem molt conscients que ens venen a veure nens però sempre van acompanyats dels seus pares. A vegades hi ha més adults que no pas nens a la sala. Nosaltres, a part, també som pares i també som consumidors de teatre i ens agrada anar a veure una cosa que tot i ser per nens no és una cosa per rucs.

Pere: Sí, fer teatre infantil i no infantilitzar. Llavors, qualsevol espectacle que fem volem que el pugui gaudir tothom. Si a la sala hi ha nens que els nens es diverteixin però que també els adults puguin gaudir-ne. Fins i tot els espectacles per a nens més petits comparteixen aquesta visió, aquesta doble lectura perquè els pares també s’ho passin bé. Es vol tractar els nens de tu a tu, com iguals. Un teatre per adults a partir de 4 anys.

Teniu una escenografia que és una obra d’art i que ajuda precisament al fet que sigui impossible no ficar-se dins la història des del primer segon que s’il·lumina l’escenari, com si fos un somni.  

Pere: Tenim la sort de comptar, des de fa dos anys, amb un gran escenògraf, el Joan Pena. Nosaltres li plantegem la idea que tenim o el que volem transmetre i ell ho dibuixa; i del dibuix al resultat és exactament allò.

Ingrid: Sí, en realitat és el Joan Pena el que compleix els nostres somnis. El resultat sempre és millor que qualsevol cosa que ens haguéssim pogut imaginar. En aquest espectacle, per exemple, partíem simplement d’emocions. Vam arribar al nostre escenògraf explicant-li allò que volíem que sentís el públic en veure el decorat.

Si les vostres històries tenen un fil comú, és l’emoció com a conductora absoluta i així ho heu manifestat en diverses ocasions.

Ingrid: Sempre busquem o intentem que la gent s’emocioni. No sempre ho aconsegueixes com voldries, és veritat. En Adéu, Peter Pan el punt d’emoció és bastant alt.

Pere: Sí, fins i tot la música és escollida a consciència. En els altres espectacles teníem música en directe, un pianista. En Adéu, Peter Pan no ho hem tingut però sempre volem que la música tingui un paper molt important en l’acompanyament de l’espectacle. Volem que sigui molt vivencial, que t’hi fiquis a dintre, que no t’avorreixis ni un segon, que tinguis la sensació que el temps passa ràpidament.

Totes les vostres obres, a més d’estar tocades per l’emoció parteixen de la matèria primera dels contes clàssics i demostreu la potencialitat que tenen per explicar altres històries, la vigència i les lectures inesgotables que se’n poden fer.

Ingrid: Sí, absolutament. Si els nens volen saber el conte del Peter Pan, en aquest cas, ja el poden llegir a casa. A més, els contes populars ja s’han fet de tantes maneres! Nosaltres només volíem explicar una història que podia venir d’aquest conte o de qualsevol altre. Volíem explicar una història de nets i avis, de la necessitat actual que tenen els pares deixar els nens a càrrec dels seus avis.

A l’espectacle de La mongetera màgica, vam aprofitar per parlar dels desnonaments. Una família es veu desnonada de casa seva i la nena, que ha llegit el conte de la mongetera màgica decideix anar a buscar les mongetes per aconseguir diners i que la família no perdi la casa. El conte serveix com a fil conductor.

Pere: Sí, quan vàrem estrenar aquest espectacle estava molt a l’ordre del dia, per desgràcia, la qüestió dels desnonaments. En aquest cas, l’espectacle no deixa de formar part de l’imaginari format per James Matthew Barrie – els pirates, els indis, el bosc de les fades… -, tots els elements hi són però alhora parles de moltes altres coses dins l’obra. Peter Pan és tan ampli que davant la presència de l’illa i els elements que la conformen tu ho pots fer anar com vulguis.

Heu decidit fer del teatre la vostra professió. Quines són les dificultats principals que us heu trobat en aquests anys de trajectòria?

Pere: Bé, nosaltres mai no sabem quin nivell de feina hi haurà l’any següent. La inestabilitat és l’habitual i has de viure amb això. Es tracta d’estar sempre despert.

Ingrid: Sí, encara que el teu treball agradi sempre tens el patiment que la propera producció potser no agradarà. I si no agrada, què? També, perquè no, està el tema de les subvencions, que són escasses i necessàries molt sovint.

Pere: Sí, s’ha de dir que al principi patíem molt. Per sort, en els últims set o vuit anys la gent ja ens coneix i la nostra feina ha anat agradant a diversos llocs i ara ja no hi ha aquesta pressió i aquest tocar portes constant.

Però no tot són dificultats. Amb la perspectiva que donen els anys quines són les satisfaccions més grans que us ha donat la vostra feina?

Pere: Nosaltres a part de companys de feina som parella i al final compartir els escenaris ha estat del tot satisfactori per nosaltres. I sobretot, anar trobant gent pel camí que acaba formant part de l’equip, amb la que ens sentim a gust i que són com de la família.

Ingrid: Una de les parts més satisfactòries del camí ha estat que quan ens hem convertit en pares els nostres fills ens han inspirat moltíssim. Jo, que escric les històries, trobo una gran inspiració en els meus nens, constantment.

Pere: Com dèiem, és una feina que et fa estar despert constantment, al dia de moltes coses, constantment inspirat. I és una feina que és tan viva, tan dinàmica! Jo que vaig estudiar una cosa gens relacionada amb teatre em segueixo sentint molt realitzat fent aquesta feina.

Teniu en ment ja un proper projecte, heu pensat en alguna cosa?

Ingrid: La veritat que cada vegada que estrenem un espectacle n’acaba sorgint un altre. Estàs en ple moment de creació i en comptes de centrar-te només amb allò acaben sortint altres idees i les guardem. Jo vaig sempre amb les meves notes a sobre i estem preparant una nova història.

Tenim pensat que sigui un espectacle més petit, arribar a nens més petits i altres llocs que no sigui necessàriament un teatre, on els nens puguin tocar les titelles. I pot ser algun per nens una mica més grans. Però aquests projectes porten molt temps.

Pere: Sí, podrien passar uns dos anys. El primer any és una mica de pluja d’idees i d’escalfar les que ja tens: com ho faràs, amb qui vols treballar, etc. L’últim any ja sí que vas amb un escenògraf, et marques una data i comença la feina activa. Hi ha moltes maquetes al darrera abans de construir, molt treball de text per saber com ho volem dir, com arribar-hi…

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!