Falcons, l’aeròbic ‘avant la lettre’?
Per: Martí Crespo
En el calendari de festes populars i tradicionals de Barcelona, ja ho sabeu prou bé, al costat del bestiari i els gegants de la ciutat, els bastoners, els esbarts dansaires i els castellers, no hi solen faltar tampoc els falconers, des del 2002, amb les seves vistoses acrobàcies col·lectives. Pel fet de centrar-se en construccions humanes d’una certa altura, és habitual que la majoria de la població col·loqui la pràctica falconera en el mateix sac que l’activitat castellera o moixiganguera. Però, en el fons en el fons, què en pensaríeu, si us diguéssim que potser s’acosta més a l’aeròbic?!
Que d’on ho traiem, això? Doncs anant enrere en el temps, és clar. Els falcons, com a manifestació de cultura tradicional i popular catalana consistent en la construcció i l’execució de figures humanes, són el resultat evolutiu d’una època de forta expansió del teixit associatiu i de revalorització de l’esport al començament de la dècada dels anys 1930. Amb l’esclat de la República, efectivament, a casa nostra van florir un munt de grups esportius i culturals, de creences ideològiques ben variades. Alguns, com Palestra i la Federació de Joves Cristians de Catalunya, van prendre com a model els anomenats sokols de Txecoslovàquia, un moviment gimnàstic de masses creat el 1862 a Praga, amb un caràcter marcadament educatiu i nacionalista, que pretenia estendre l’educació física i l’exercici a totes les capes de la societat. L’èxit del Sokol (que en txec significa precisament falcó) no va trigar a escampar-se per la resta de països eslaus de l’Europa central i, ja entrat el segle XX, va fer certa fortuna entre algunes associacions esportives i gimnàstiques de Catalunya, enlluernades pels valors intrínsecs dels sokols com el treball en equip, la disciplina, l’esforç, l’equilibri, la força, el seny, la superació, la creativitat i la integració.
“Molt bé, sí, però més enllà de tots aquests valors genèrics, els falconers tenen més semblança amb els castellers”, podeu ben dir. I en certa manera teniu raó, perquè hi han influït. Tot té una explicació, és clar. La dura guerra civil, primer, i la fosca postguerra, després, van aturar tota aquella efervescència gimnàstica escampada per nombrosos municipis catalans. En algun racó, amb tot, ben aviat es va reprendre l’activitat, com al petit poble de Llorenç del Penedès, on actualment hi ha la colla en actiu més veterana del país, amb vuitanta anys a l’esquena. I el 1959, a la veïna Vilafranca del Penedès, es va constituir una segona colla, a la qual han seguit una desena més per tota la geografia catalana, inclosa Barcelona. Les dues primeres, malgrat la proximitat temporal i geogràfica, són les que han acabat marcant les dues grans tendències del moviment falconer català: la tradicional, amb exercicis i figures de caràcter més gimnàstiques i acrobàtiques; i l’anomenada castellera, actualment majoritària, que afegeix a la vestimenta estrictament blanca una faixa i mocador identificatius, a més del so de grallers i tabalers.
Els Falconers de Barcelona, a banda les actuacions al llarg de l’any per uns quants indrets de la ciutat, els podeu trobar habitualment a la seva seu, a la Casa dels Entremesos (plaça de les Beates, 2), on també s’allotja permanentment en Nicolau Lau (Niku), la seva divertida mascota.
