El Culturista

La Sílvia, en Nico i les seves dues filles, la Juliette i la Lisa, són una família del Poblenou de Barcelona que el 2022 va decidir d’emprendre un viatge que anés més enllà de la típica escapada estiuenca. Anar més enllà pel que fa a la durada, a la llunyania, però també en relació amb uns altres paràmetres: res d’hotels, hostals o càmpings, on gairebé només estàs en contacte amb turistes. La major part del temps es van allotjar amb famílies que les acollien a canvi de treballar a la seva finca, a les seves terres. El seu destí va ser el Canadà, un país immens del qual van poder recórrer punts ben allunyats entre si. Ens expliquen la seva experiència i de fons hi ha la reflexió sobre la manera que tenim de viatjar i com podem apartar-nos del turisme de masses convencional, sobretot des de l’òptica familiar.

Vau estar fora uns quatre mesos. No us hi vau posar per poc.

Sílvia: Sí, vam començar amb un intercanvi de casa amb una família de Mont-real. Ells van venir a casa nostra a Barcelona i nosaltres hi vam estar tres setmanes. Després ja vam fer un primer projecte de Workaway, també al Quebec, però en una zona rural.

Workaway és una plataforma per posar-se en contacte amb famílies que t’acullen a canvi de fer-hi unes tasques, oi?

S: Exacte, vam estar unes tres setmanes més amb una família que bàsicament tenien un bosc i hi treballàvem a canvi de dormir i la manutenció. És quelcom que ho vam lligar amb antelació, vam marxar el juny i el Nadal anterior ja ho teníem gairebé tot concertat. Vam fer molta recerca de tots els projectes de Workaway del Canadà i la nostra tria va anar més segons el projecte que el lloc. Buscàvem que la família que ens acollís tingués infants més o menys de l’edat de les nostres filles, que tinguessin animals i hort.

Pel que dieu, aleshores hi ha projectes força diversos, amb tasques a fer també diverses i també en una ciutat.

S: I tant, de fet quelcom que s’ofereix sovint són tasques de cura dels infants, diguem-ne d’au pair. També hi ha projectes tipus alberg o hostal que t’allotgen a canvi de treballar en l’establiment, projectes relacionats amb el mar… Així que nosaltres vam pensar què era el que ens encaixava més i a partir d’aquí vam traçar la ruta. I la ruta ens va sortir molt interessant, perquè després d’aquesta etapa al Quebec vam poder anar a Yukon, a l’altra punta del país, al nord-oest, tocant a Alaska, i finalment a la Colúmbia Britànica, al sud-oest.

I vosaltres, la canalla, com ho vau viure?

Juliette: A mi la família que més em va agradar va ser la de Haines Junction, a Yukon, perquè tenien dos cavalls i la tercera setmana que vam ser-hi en van comprar un altre i va ser molt emocionant. Allà es fa una cursa de gossos amb trineus i és molt interessant, vam aprendre coses com que la persona que el condueix es diu múixer. Aquesta família tenia un trineu antic que havia fet aquesta cursa entre Yukon i Alaska. 

Aquesta cursa suposo que la fan a l’hivern, però. Vosaltres hi vau anar a l’estiu, tot i que deu ser un estiu fresquet…

Nico: Sí, no vam estar cap dia de pantalons curts, però feinejant en màniga curta sí. De nit feia fred, però al migdia la temperatura pujava.

I de Yukon cap a la Colúmbia Britànica…

S: Sí, amb la tercera família vam estar-hi una mica menys, dues setmanes. També tenien bestiar: un cavall, una vaca d’una raça molt menuda.

J: Jo la vaig munyir una mica, però és una mica estrany, perquè és com un dit sense os i sense ungla i té un tacte molt curiós [riu].

N: Jo bàsicament tallava fusta i l’anava emmagatzemant. Tenen quatre mesos més càlids i han d’aprofitar-los per abastir-se de tot el que cal per a l’hivern, en què sovint queden bloquejats per la neu i les feines exteriors que es poden fer són molt limitades.

S: Vam processar molts aliments. Un munt de pesto, per exemple, ja que tenien molta alfàbrega. Trossejàvem tomàquets madurs i els congelàvem, collíem ruibarbre, el tallàvem i també el congelàvem. No tot és fàcil, és clar, a Yukon, tan bon punt vam arribar vam haver d’ajudar a matar trenta-sis pollastres, esbudellar-los… tot el procés.

On us allotjàveu, en habitacions de les cases o granges? Fèieu els àpats amb ells?

S: Depèn del cas. Al Quebec, per exemple, tenien un autobús escolar d’aquests grocs que l’havien arranjat per poder-hi dormir, però no teníem cuina pròpia. Així que amb aquesta primera família fèiem tots els àpats amb ells. A Yukon també, però amb la tercera, a la Colúmbia Britànica, era una mica diferent: ens estàvem al seu tràiler, hi teníem una petita cuina i el cap de setmana no treballàvem i fèiem la nostra. Però en general fas força vida en comunitat.

Això és el que us venia de gust? És el que buscàveu a priori?

N: Sí, buscàvem l’intercanvi i ells també, és força la filosofia de la gent que participa en Workaway, tant des d’una banda com de l’altra. Potser amb la primera família va ser una mica massa intensiu i amb les altres dues va ser una mica més equilibrat.

S: Però ens van acollir molt bé. És una sensació molt potent. Arribes allà, a casa de gent que no coneixes i que alhora són com amics. Aquesta primera família, com a rebuda, el primer vespre es van posar a tocar el violí, amb una foguera per espantar els mosquits, perquè n’hi havia molts.

Anem una mica enrere en el temps. Què us porta a cercar un tipus de viatge o vacances així?

S: El viatge més típic em feia la sensació que era una mica avorrit. Veure museus i tal està bé, però m’agradava la idea de conèixer gent del país i compartir-hi coses. Una amiga havia fet això del Workaway i ens vam posar a investigar si es podia fer com a família i el que vam anar descobrint ens va interessar. Volíem marxar una temporada, però no sabíem ben bé quant de temps. Un any era massa, no teníem energia ni ganes, i què fer amb el pis i l’escola és complicat. També ens va atreure la possibilitat de fer feines diferents de les que fas habitualment, en entorns molt diferents.

N: Els quatre mesos ens encaixaven, per això del pis i l’escola, però també econòmicament. És un tipus de viatge que et permet allargar l’estada perquè tens despeses cobertes, gastes menys perquè hi ha força estones que estàs ocupat.

S: En un tipus de viatge així, quan estàs amb una família assumeixes unes responsabilitats, un rol, hi ha tot un treball en equip perquè tot rutlli. Et sents útil i part del projecte d’aquella comunitat.

N: Teníem ganes de recuperar una mica el contacte amb les feines del camp. Jo fa disset anys que visc a Barcelona, però vinc d’un entorn rural a França. I la Sílvia una mica el mateix.

S: Sí, els meus pares també venen del camp, van a collir olives… Era important reconnectar una mica amb les arrels familiars.

Una altra oportunitat que et dona una experiència així és practicar l’idioma.

J: Sí, el meu pare és francès i, és clar, al Quebec era molt fàcil. Però parlen un francès molt estrany. I a les altres bandes vam millorar molt l’anglès i ara el domino bastant bé.

És clar, tot el dia en anglès. Això no és com anar un moment a demanar una Coca-Cola i unes patates.

J: O el Duolingo… [riu]

N: El tema idiomes era un bonus, però no una de les motivacions principals del viatge.

S: Abans de marxar ens vam preparar una mica. Els mesos previs, cada dilluns fèiem el sopar a casa en anglès, conversa durant els minuts previs i l’àpat. I les nenes s’hi van anar engrescant. 

Havíeu fet abans algun viatge una mica, diguem-ne, alternatiu? 

J: Ja havíem fet un intercanvi de casa, però amb Workaway no.

S: Sí, per HomeExchange, tres vegades, crec. Per Europa, però.

N: Bé, i abans que nasquessin les nenes, quan érem més joves, els dos havíem fet el Servei Voluntari Europeu. Crec que és una bona base per viatjar d’una manera més immersiva. Està adreçat a joves i t’estàs allotjat amb una família.

Hi ha alguna cosa que heu après que no repetiríeu de l’experiència?

S: Recordes més les coses bones, perquè van ser la immensa majoria, però és veritat que has de ser molt adaptable i flexible. Cada família té les seves pròpies normes, el seu tarannà. Et trobes que uns són molt lliures, com la primera família, fins al punt que no saps quina tasca faràs l’endemà i potser la voldries tenir present.

N: I amb la segona, en canvi, tot era molt més dirigit i planificat, i pel que fa a les tasques potser era millor. Tot plegat era més clar.

Viviu a Barcelona, una ciutat que rep molts viatgers. Us heu plantejat fer quelcom semblant des de la perspectiva de família que acull?

S: Ens ho hem plantejat, és clar, però en el nostre cas hauria de ser potser en format au pair, algú que ens ajudés amb les nenes. Però és que el nostre pis és tan petit que no podríem allotjar correctament aquesta persona. Vaja, que no ho veiem.

N: La ciutat no hi predisposa gaire. Canvia molt quan és un entorn de camp on l’espai abunda més.