EntreHomes

Per: Laia López

 

EntreHomes és una iniciativa daquelles en què trobes veritat, pau, en què és permès mostrar-se vulnerable, tal com un és. Una iniciativa amb ganes de treballar per una transformació positiva al món des dun lloc honest, sense judici i basat en lamor.

En els darrers anys com a mare he compartit moltes coses amb altres mares, amb altres dones, amb les quals ens hem acompanyat i hem fet camí juntes. I ara ha estat un plaer veure com els pares, els homes en general, també sestan organitzant per compartir-se i mostrar-se tal com són, per reconstruir-se junts i per viatjar cap a llocs interiors fins ara desconeguts, acompanyats daltres homes.

Perquè això és Entrehomes, un vaixell segur cap a una destinació encara desconeguda. Però això no importa, perquè la cosa important és voler pujar-hi. Hem conversat amb Rai Crespí, el seu fundador a lEspai Cosmos, al barri de Gràcia de Barcelona.

 

Per situar-nos, ens pots definir què és EntreHomes?

EntreHomes és un projecte dacompanyament terapèutic i pedagògic especialitzat en la condició masculina. Treballem amb la intenció de promoure processos de consciència i transformació personal i col·lectiva propicis per al desenvolupament dunes maneres de ser homes més conscients, plurals i íntegres.

El nostre esperit ens impulsa a donar espai a aquells que, insatisfets amb els models obsolets apresos, estan a la recerca dampliar la seva masculinitat, des del cor, amb arrels i claredat. Un viatge en el camí de lautoconeixement en temps convulsos i plens dincerteses.

 

Jo he viscut aquesta revolució que suposo que estàs intentant fer tu, des de la perspectiva de mare i de dona i, per tant, em genera molta curiositat saber més dEntreHomes.

Jo a vegades defineixo EntreHomes com un vaixell que intenta acompanyar els homes en aquest trànsit, que està passant i que desitgem. Ja fa setanta anys que venim amb una mirada que es va fent més crítica cap a la masculinitat tradicional, que sestà esquerdant i que sestà obrint a la pluralitat, a la reflexió, a la construcció… Fem un acompanyament tant en termes de teràpia individual com de grups (homes, joves, pares…) i de formació professional. EntreHomes, doncs, neix amb aquest esperit dacompanyar la caiguda.

 

 

 

Exacte! La caiguda de limperi, no?

La caiguda de limperi, sí. La caiguda de la part cerebral i la caiguda del poder. I necessitem acompanyament en tot això. Estem entrant en allò desconegut. Cadascú amb el seu viatge. A vegades des de lanhel i a vegades des de trobar-tho perquè la vida thi porta. Amb lacompanyament es fa més fàcil. I també hi ha quelcom molt bonic de fer-ho en comunitat. Treballar amb homes o fer un procés amb altres companys que també estan en un anhel de buscar, dinvestigar internament. És un procés amb el qual ens retroalimentem.

 

I quan va començar tot això?

Vaig començar el 2008: em formo en temes de gènere, de prevenció de violència, treballo en intervenció amb homes que exerceixen violència i després començo a treballar per a un projecte pioner de lAjuntament de Barcelona al Servei dAtenció a Homes, que es diu Canviem-ho, i a poc a poc vaig sentint que necessito obrir un espai més propi on hi hagi més llibertat i en el qual hi hagi més exploració.

El 2015 neix EntreHomes. Neix com un laboratori. Ja feia uns quants anys que treballava amb temes de gènere i masculinitat, però de cop em vaig adonar que estàvem fent una transformació molt mental. Semblava tot dirigit a obtenir un resultat. I llavors tornàvem a tenir un altre model de correcte i incorrecte. No. Acceptem les coses, mirem-les, respirem.

Crec que els humans necessitem més espai descolta i sento que allò patriarcal és una indigestió del ser i necessitem digerir-ho. I no ho digerirem amb un canvi de model o d’idees només. Necessitem un procés per anar esmicolant moltes coses, però no serà lineal ni uniforme, i tindrà diferents fases. I no sabem què passarà. Hi ha una part de misteri. Hi ha molta por de què passa si em deixo ser. Però què passa si és en un espai cuidat en què hi ha gent que pot acompanyar-te? La cosa, llavors, està més assentada.

 

He llegit que ets llicenciat en antropologia i que, a més, ets terapeuta especialitzat en teràpies humanistes (Gestalt, sistèmica, corporal…). Des del camp de les teràpies humanistes, com comences a interessar-te per la condició masculina com a tal?

Ja em venia dabans. De la meva adolescència. La discriminació, la injustícia… sempre mhan mogut. Als 18 o 20 anys començo a tenir crisis personals quan començo a fer una mirada més cap endins. I per necessitat entro en el món de la teràpia. L’element disparador és la relació dels meus pares. Per extensió, començo a traspassar aquest interès en les diferents àrees de la meva vida. Amb els meus amics també comencem a entrar en aquests temes i comencem a mirar les nostres relacions, el llenguatge que utilitzem…

 

 

Mimpressiona. No és gens habitual que un grup de joves daquells temps tinguéssiu aquestes inquietuds.  I explicam quin tipus dhome, de família, de jove, dinfant… arriba aquí.

Actualment atenem uns dos-cents homes, entre grups, individuals, etc. Qui arriba a teràpia és un home que sho pot permetre i no necessàriament ha de venir per un tema de gènere. Tenim una mirada de gènere. I també fem treballs mixtos.

 

Per quin motiu hi solen arribar?

El motiu pot ser molt variat: parella, relació amb els pares, gestió emocional… Quan entrem als grups, la cosa es va fent més específica, tot i que després hi ha molta diversitat. En general, en grups dhomes podem trobar la meva atmosfera dintimitat està molt posada en les dones i la meva relació amb els homes és més superficial”, o tinc una experiència relacional amb els homes dhostilitat o de competitivitat”, o em veig molt instaurat en un model molt tradicional dhome i vull canviar-ho perquè veig que em fa mal, que fa mal a la gent que estimo”, o sempre he rebutjat el model dhome i, per tant, els homes em generen molt de rebuig”…

Quant a la paternitat, podem trobar casos com estic espantat, no sé com fer-ho”, o necessito estar amb altres pares per compartir aquest viatge”, o la meva dona em demana unes coses que no entenc”… És un procés molt desconegut.

 

També feu acompanyament al prepart, l’embaràs i el postpart per a homes. 

Sí, és fonamental. Aquests processos estan basats en un model bastant patriarcal: això no va amb tu” i lhome en queda totalment exclòs. Si volem que shi nvolucri, lhem de fer partícip de tots aquests processos de la dona.

 

És que les dones crec que també tenim un patró patriarcal.  Estem en moments diferents homes i dones, en general. Com lliguem la part sistèmica-familiar?

També treballem amb famílies. La paternitat sol ser un moment vital en què molts homes fan un clic en termes de gènere. És un espai que et qüestiona bastant, et posa a la cara temes que tenen a veure amb això: les cures, la corresponsabilitat, la criança… A molts homes els obre la porta per revisar temes. La paternitat és un terreny fàcil per fer-ho, així com el terreny de la violència seria un terreny més difícil.

Des daquí també creiem que, per a la salut dels infants, de les dones i de la societat en general, necessitem que els homes s’hi involucrin més: a escala logística, de corresponsabilitat, però també a un nivell més emocional. I això necessita un acompanyament. No nhi ha prou de dir els homes s’hi han dinvolucrar més”. Ja, sí, però generació a generació hi ha hagut molta desconnexió daquest àmbit, no ho tenim incorporat en termes de referència interna. No està instaurat a les nostres cèl·lules.

 

Crec que fins que no estigui ben assentat a les vostres cèl·lules, hauran de passar unes quantes generacions.

No sé quant trigarem i no crec que passem amb bloc, però sí que cada vegada hi ha més implicació. Igualment, les estadístiques ens mostren que la bretxa encara és brutal. I ens trobem fins i tot amb parelles que, malgrat que en un primer moment tenen dinàmiques més igualitàries, arran de la paternitat tornen a una diferència ben marcada. A vegades escollida, per temes de decisions de parella, però a vegades per herències culturals.

 

Culturals o naturals? Perquè durant la maternitat, si mirem els animals, en les dones sempre hi ha aquesta mena dinstint tan bèstia de cuidar la cria. Jo sento que lhome pot tenir una altra funció que no cal que sigui la mateixa que la de la femella, de cuidar la mare perquè la mare pugui cuidar el nadó… Per això pregunto si és un tema cultural o realment hi ha una necessitat biològica.

Hi ha diferents models i lectures. La criança respectuosa defensa que lhome està per defensar la díada i cuidar aquest primer vincle mare-criatura. Al pare sel convida a tenir el rol de cuidar aquesta díada: proveïment i cura que això es pugui donar amb seguretat. Personalment, hi puc estar molt dacord, però també crec que cal donar lespai perquè cada família pugui escoltar-se i veure quin és el seu model. És obvi que la criatura necessita un vincle segur, proper, criança amb aferrament. Però també hem de veure què volen aquesta dona i aquest home, en particular. També podem veure que hi ha altres maneres de fer-ho. Lhome també pot fer allò que sha considerat sempre més maternal. És que, si ho tanquem, tornem a estar en un model.

 

Amb coses fixes. La cosa més important és que cadascú aprengui a escoltar-se, suposo. I com tot això encaixa en lecosistema familiar. Del que és individual al col·lectiu i del que és col·lectiu a l’individual. Per acabar: quina visió o somni tens amb tot el teu projecte? Què tagradaria que passés després que moltes persones hagin passat per aquests processos dels quals hem parlat?

El meu anhel és que els homes, a mesura que vagin desmuntant tot aquest personatge i es vagin traient la cuirassa, puguin anar-se coneixent millor i ho puguin fer amb amor. Que realment els homes puguem estar amb el cor obert, per nosaltres mateixos i per les persones que són al nostre voltant. I, des daquest amor que viu en nosaltres, poder ser partícips duna reparació històrica, no des de la culpa, des del ho hem fet malament”, som dolents”, no castrant-nos, no fent-nos petits i posant-nos de cara a la paret, sinó amb força, amb dignitat i amb comprensió. Per tal de poder ser partícips també de la reparació que necessita el món. El món de les dones, el món de les altres identitats, el món de la natura. I que la nostra força i amor estigui al servei de la vida.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!