Enric M. March

Per: Marina Llompart

 

Enric H. March (Barcelona, 1959) és un historiador i blocaire que té una certa predilecció pels parcs d’atraccions i els espectacles itinerants. Ha publicat els llibres Barcelona, una ciutat de vestigis (2016), El Rec Comtal. 1.000 anys d’història (2016), Somorrostro. Mirades literàries (2018) i Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (2018), i és coautor de L’Abans de Barcelona. El Clot-Camp de l’Arpa. 1885-1979 (2015) i L’Abans de Barcelona. Ciutat Vella. 1844-1986 (2016). I si us ha encuriosit el seu bagatge, el seu pròxim llibre serà de lectura obligatòria.
 
 

Quan et vas començar a interessar per les fires, els parcs d’atraccions i els espectacles itinerants?

Suposo que l’interès l’he tingut de sempre, però com a historiador urbà de Barcelona la constatació de l’existència i la desaparició de tants parcs a la ciutat m’ha portat a conèixer-los una mica millor. De tota manera, l’interès real sorgeix del descobriment d’atraccions marginals que no consten en cap història ni dels espectacles ambulants ni del circ.

 

Quin va ser el primer parc d’atraccions del qual es té constància? (en el context català o internacional)

Els parcs d’atraccions tenen l’origen en les fires comercials temporals de l’edat mitjana, però el primer parc d’atraccions entès com a recinte tancat és el Sea Lion Park de Coney Island (Brooklyn, Nova York), inaugurat el 1895. En el cas de Barcelona, l’equivalent seria el Tibidabo (1901). Però tant un cas com l’altre són l’evolució dels jardins urbans i les exposicions universals de mitjan segle XIX. Com per exemple els Camps Elisis, un immens recinte que hi havia al passeig de Gràcia, entre Aragó, Rosselló i Roger de Llúria.
 

 

Per què creus que les persones hem tingut la necessitat de crear aquests llocs ficticis?

Si ens centrem en les atraccions clàssiques, la curiositat, la por i la màgia són els grans atractius. Si ens hi fixem, atraccions com el laberint, les grutes misterioses, la baixada a l’infern, el tren de la bruixa, el castell del terror, la roda i molts més ens remeten a un món entre màgic, llegendari i religiós, del qual pots escapar-te sense pagar més penitència que el preu de l’entrada. Avui les atraccions més populars són les que et trasbalsen físicament, caient des de molta altura i a gran velocitat, perquè l’infern ja no ens fa por.

 

Com a professional que s’ha dedicat a estudiar parcs d’atraccions, quin és el més curiós?

En el cas de Barcelona, el més interessant és el Saturno Park del Parc de la Ciutadella, perquè recull les atraccions clàssiques i les marginals. Vindria a ser el nostre Coney Island i està poc estudiat, malgrat que en tenim una bona quantitat d’imatges. Però aviat tindrem notícia de quines eren aquestes atraccions marginals.

 

Ens pots enumerar els parcs d’atraccions o les atraccions que hi havia a Barcelona?

Camps Elisis (1853-1873) al passeig de Gràcia; Parc d’Atraccions del Tibidabo (1901); American Park (1907-1908) a Sant Gervasi; Lake Valley (1908-1916) al pantà de Vallvidrera; Saturno Park (1911-1926) al Parc de la Ciutadella; Casino de la Rabassada (1911-1934) a Collserola; Turó Park (1912-1929) a Sant Gervasi; Foixarda (1929-1930) i Maricel (1930-1936) a Montjuïc; Atraccions Apolo (1935-1990) al Paral·lel; Caspolino de Gràcia (1941-2005) a la plaça de Gal·la Placídia; Caspolino del Paral·lel (1942-1973) al carrer Abat Safont, i Parc d’Atraccions de Montjuïc (1966-1998).

 

Per què creus que han desaparegut tants parcs i només es manté el del Tibidabo?

No n’hi ha una única raó. En general, el manteniment i la fi de les concessions de l’espai públic que ocupaven n’ha estat la raó principal. La competència també. És un cas paradigmàtic la desaparició del Parc d’Atraccions de Montjuïc en benefici del Tibidabo, que en el seu moment tenia més bons padrins; i, d’altra banda, aquesta és la raó de la seva supervivència fins ara. També hem de tenir en compte els canvis d’hàbits dels barcelonins: al final de la dècada del 1970, amb la generalització del cotxe privat, l’oci es busca fora de la ciutat.
 

 

En els espectacles més de caràcter itinerant o esporàdic, ens hem d’imaginar la típica cort de personatges grotescos que hem vist tantes vegades al cinema i a la literatura? (malformacions prodigioses, dones barbudes, rareses explotades…)

Sí. En ciutats com París, Londres i Nova York eren molt habituals i se’n té molta informació. En canvi, de Barcelona, Catalunya i la resta de l’Estat no se’n sap res. Però hi posarem remei aviat, a aquest desconeixement. El mes de novembre d’enguany, Viena Edicions i l’Ajuntament de Barcelona publicaran la història que he escrit sobre aquest fenomen: Freak Show i espectacles ambulants a Barcelona (segle XVIII-1939).

 

Per què creus que han desaparegut molts d’aquests espais quasi onírics?

En el cas dels fenòmens humans, són espectacles que avui no serien permesos i, en molts casos, allò que s’entenia com a raresa avui ja no ho és. Ara l’explotació de les misèries humanes es fa directament a la televisió amb els reality shows. Si parlem d’atraccions en què es posa en risc la vida humana, també n’està limitada l’exhibició. Sense anar més lluny, actualment un trapezista no pot actuar sense xarxa; només sobreviuen en llibertat els faquirs. I, d’altra banda, els animals han desaparegut dels espectacles circenses.

 

Quin és el fenomen, relacionat amb les fires i les atraccions, més fascinant que has investigat?

Bé, aquesta pregunta només la contestaré a mitges perquè no vull revelar cap sorpresa de les que sortiran al nou llibre. Sens dubte, per mi la cosa més fascinant eren aquests personatges marginals de barraca de fira. Segur que tots estarem encantats de conèixer el nostre “home elefant” amb nom i cognoms, o qui era l’home salvatge que s’exhibia a la plaça de Catalunya i la cort de nans, gegants, dones barbudes i hermafrodites que eren exhibits a la ciutat.
 

 
 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!