Emily Hughes

Per: Marina Llompart

«Perquè no es pot domar una cosa tan feliçment salvatge.» Amb aquesta sentència, Emily Hughes (Hilo, Hawaii) va entrar a les nostres prestatgeries i ens vam enamorar dels seus llibres. Salvatge, el seu primer llibre, esdevindria premi llibreter l’any 2015. Els seus libres han estat premiats a tot arreu i el seu estil, ple de vida i natura desenfrenada, ja ens és familiar. Aquest any ha estat una de les convidades al FLIC, on va fer lectures de currículums, la presentació del seu nou llibre Tot el que cal per fer una cabana en un arbre (Los libros del Zorro Rojo) i va impartir una conferència sobre el paper de la natura en la seva obra. Aquest Sant Jordi la tindrem per Barcelona signant els seus llibres, però vam voler aprofitar la seva visita per conèixer-la i parlar sobre la seva feina. 

 

Segurament és la pregunta més repetida, però com vas convertir-te en il·lustradora?

Des de petita sempre em va encantar dibuixar i sempre creava personatges amb molta activitat, fent coses, molt dinàmics, m’agradava dibuixar-los en acció. No vaig tenir gaires estímuls artístics a l’escola i no va ser fins més tard, a l’institut, que vaig adonar-me que ho volia convertir en la meva professió. Em vaig plantejar ser periodista, però em vaig ficar a fer il·lustració i des del primer moment vaig saber que volia il·lustrar llibres infantils.

 

Què t’ha semblat tota l’experiència viscuda al FLIC?

M’encanta Barcelona i de fet em feia pena no tenir temps per sortir del recinte, perquè és una ciutat que m’encanta. Sempre ha estat la ciutat europea preferida de la meva mare, així que hi veníem sempre que podíem.

Festivals com el FLIC són superespecials per mi, perquè soc bastant nova fent workshops i és màgic veure no només l’interès de la gent per la literatura infantil, sinó també la connexió física amb el llibre com a objecte material. No importa gaire com vulguis llegir el llibre, sinó que hi ha una celebració de l’art del llibre que em resulta molt atractiva. És la manera de mirar el llibre, totalment diferent, com si oblidéssim les excuses de “llegir és complicat”, “no tinc temps de llegir”, per convertir la lectura en una cosa molt agradable. El FLIC contribueix a fomentar aquesta mirada diferent dels llibres.

 

Què és el que més t’agrada de ser il·lustradora?

La llibertat. I m’encanten els desafiaments que em planteja la feina, la responsabilitat que sento treballant per al públic infantil. Se’ls explica coses a tothora, als nens, i estic molt preocupada per aquest acte d’explicar, per no simplificar massa la història, per no ser capaç d’entendre prou bé els nens.

 

Com a il·lustradora, quines són les teves principals influències?

Miro molt al passat per trobar inspiració: tot el que es fa actualment és fantàstic, però necessito posar límits a la meva feina. M’agrada aquest estil més antic, divertit, càlid. Em resulta molt interessant l’obra de Blair Lent, que era una mica experimental. Com a referent actual m’encanta Beatrice Alemagna, és pur art per a tots els públics, no sols per a nens. També Laura Carlin, una autora que no posa límits a la intel·ligència dels nens, l’estil que m’agrada.

 

Buscant informació per fer l’entrevista he vist que diverses vegades has dit que et sents més insegura a l’hora d’escriure els textos. Fins i tot vas dir que no et senties legitimada per escriure. Precisament la màgia dels teus llibres està en la conjugació del text i la imatge. 

Sí, crec que l’escriptura és la part més dolorosa del procés. Em fa por fer coses massa sentimentals. Vull que ho pugui gaudir un adult també, fins i tot un que no agafa llibres il·lustrats gaire sovint. He d’escriure per a tots els públics: he de tractar bé l’adult essent suau i he de tractar bé el nen fent-lo sentir que li he dit alguna cosa que no li havien dit mai. Sento que a l’hora d’escriure has de ser molt sensible per compartir amb ells tot això, i sovint és la tasca més difícil o que em surt menys natural.

 

Pensant en Wild (Salvatge), el teu primer llibre, em ve al cap el premi Llibreter que va rebre i que demostra l’acollida que va tenir aquí. Precisament, crec que l’èxit del llibre estava en aquesta divergència de canals que comentes. La possibilitat d’explicar la història concreta d’una nena i alhora fer tota una metàfora de les imposicions socials a què tots ens veiem sotmesos cada dia.

Al centre de Salvatge hi ha moltes lectures. Alguns ho han llegit com una declaració feminista. I sí, probablement és així. Però en el fons és més profund que tot això: parteix de la creença i el sentiment que tots ens hem sentit fora de lloc en algun moment, que hem estat outsiders. És una gran pressió i una gran inseguretat que ens acompanya a tots en algun moment de la vida. I el públic hi connecta.

 

Tot i que ara resideixes al Regne Unit, vas néixer a Hawaii. Són els teus llibres una manera de tenir sempre present aquest lloc?

La veritat és que la meva obra es relaciona amb aquest lloc de diferents maneres. Ho vaig sentir fent Salvatge, quan vaig adonar-me que no parava de dibuixar animals que no eren tan presents en l’àmbit britànic on vivia i va ser com: “Ups! Probablement això és Hawaii!” Però també hi ha una altra intenció; és difícil perquè la gent relaciona aquest lloc només amb coses positives, paradisíaques. Faig els dibuixos intentant representar aquest lloc com un espai real, amb moltes coses normals, quotidianes. Les il·lustracions, per tant, són una barreja entre els meus records d’infància a Hawaii i una lluita per defensar un Hawaii no turístic, no de postal. No puc escapar-me’n, és com em sento.

 

Quin llibre t’hauria encantat d’il·lustrar?

Et podria dir, per exemple, Miss Nelson is missing de Harry Allard i James Marshall, que m’encanta i és un llibre superdivertit, però seria incapaç de fer-lo millor del que ja s’ha fet. Els llibres que m’encantaria fer són aquells que sé que no seria capaç de fer. Sad Book de Michael Rosen, però està il·lustrat per Quentin Blake! Hauria de ser un llibre que tingués un personatge que realment m’enamorés. Però tots aquests llibres em semblen increïbles perquè algú altre els ha fets.

 

Una de les coses que vas fer durant el FLIC va ser revisar currículums d’il·lustradors. Quin consell donaries a la gent que comença?

Crec que els diria que si tenen pors o inseguretats, l’única manera d’encarar-les és treballar sempre. És difícil crear tot el dia, però el temps que no ho fas has d’estar obert, absorbint per processar-ho després. I sempre, sempre ser honest amb la teva feina.

 

Com és el teu procés de feina?

Depèn del llibre. A Salvatge, per exemple, va ser més visual. Sabia quins sentiments volia transmetre, com volia que fos l’alegria i la ràbia de la protagonista. Sabia que volia que fos petita, però no tenia les paraules gaire pensades. Va néixer de manera molt visual, amb molts esbossos, fins que em vaig sentir capaç d’escriure. Ara mateix faig tot el contrari quan escric, per passar a dibuixar després. Però em sento molt estranya perquè tendeixo a ser més descriptiva amb l’escriptura perquè necessito dir-ho abans d’ensenyar-ho. Però sempre començo amb un personatge, i a partir d’allà creo el paisatge, les situacions…

 

Què voldries intentar fer en il·lustració?

Ara mateix intento fer un llibre de no-ficció i em té bastant preocupada. Hi ha una onada de llibres sobre personatges il·lustres, però per una altra banda penso que són una mica avorrits perquè no crec que sigui la via adequada per fer que un nen o una nena s’enamorin d’un personatge. No són dolents, i crec que les biografies són un model molt bo, però vull intentar fer un llibre on es pugui entrar dins el cap de l’artista, el seu imaginari. Vull intentar representar-lo dins el seu propi univers creatiu. Vull que, a més de conèixer la persona, puguis sentir-te inspirat… però transmetre tot això als infants i fins i tot als adults no és fàcil.

 

Dels teus llibres, en tens algun que t’agradi més que els altres?

Tots em criden de manera diferent. A escala emocional, El petit jardiner és el meu preferit. A escala d’escriptura, Salvatge és el meu preferit perquè és el primer en què sabia exactament què volia dir i no vaig haver de donar-hi gaires voltes. L’últim, Tot el que cal per fer una cabana en un arbre, m’ha portat molta feina, ha estat tot un repte del qual he après moltes coses i he guanyat molta confiança.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!