El Culturista

Com deuen sonar els rituals de les Bene Gesserit? Tenen els Fremen un cant de guerra? Quins instruments conformen la banda militar de la Casa Atreides? Totes aquestes preguntes devien córrer pel cap de l’adolescent Hans Zimmer quan llegia Dune per primer cop. Poc sabia aquest noi que ell mateix hauria d’empescar-se les respostes uns anys més tard.

Hans Zimmer ha revolucionat la manera de composar per al cinema, i cada nova pel·lícula ens porta un espectacle d’acrobàcies sonores per evocar noves situacions: el temps ralentitzant-se a Inception, els viatges espacials a Interstellar, i ara tot un univers nou de sons extraterrestres.

Strauss en gravetat zero?

Penseu-ho bé: a què sona 2001: Una odissea a l’espai? A Richard Strauss. Qui va posar música a La Guerra de les Galàxies? L’Orquestra Simfònica de Londres. Zimmer se sorprenia de que les grans bandes sonores de pel·lícules de ciència ficció tinguessin arranjaments d’orquestra clàssica en una entrevista a Vanity Fair . Per això, quan el director Dennis Villeneuve li va proposar d’escriure la música de Dune, no s’ho va pensar dos cops: tocava un canvi.

Zimmer i les bandes sonores atmosfèriques

Tot i haver compost bandes sonores amb melodies memorables com la de Pirates del Carib, o l’adaptació de Guy Ritchie de Sherlock Holmes, Hans Zimmer és conegut per l’imponent component atmosfèric de les seves composicions: Gladiator, o més recentment Inception o Interstellar. Aquestes dues últimes han cridat especialment l’atenció per l’ús innovador d’instruments clàssics com l’orgue d’església o per capgirar completament sons tradicionals gràcies a l’enginyeria de so.

Música nova per a planetes nous

Per sort o per desgràcia, quan el nou projecte de Dune va començar, Zimmer no havia vist cap de les adaptacions de la novel·la de Herbert a la pantalla. Per posar-se a composar, va decidir recuperar l’esperit de lector preadolescent i retornar al paisatge sonor que el llibre havia pintat al seu cap. Tant és així, que Villeneuve comenta en una entrevista que el compositor va dur l’exemplar original que havia llegit de jove a un dels rodatge enmig del desert.

Per crear aquest univers totalment nou i evocador de cultures i climes diferents al del planeta Terra, Zimmer es va envoltar d’instrumentistes, tècnics, enginyers i persones creatives que des de tots els racons del món (la creació de la banda sonora es va fer en part durant el confinament) li enviaven retalls de música. Combinats d’una manera poc convencional i innovadora, començaven a sortir els sons d’Arrakis.

Enganyalulls sonors

Si escoltem amb atenció les pistes, tot i haver sonoritats artificials i desconegudes, diríem que hi ha instruments que son fàcils de reconèixer. Doncs, sorpresa! Allà on juraries que se sent una trompa tibetana… és el violoncel elèctric de la talentosa Tina Guo. Si diries que escoltes clarament una gaita, resulta que és una guitarra elèctrica.

De tota manera, sí que es van utilitzar gaites reals en la gravació per representar la música de la Casa Atreides. Aquest és un instrument que ben podria pertànyer a una cultura d’un altre planeta, ja que trobem gaites en cultures d’arreu del món. En les paraules del mateix Zimmer, “allà on hi hagi una cabra i un tros de fusta, la cabra ja pot anar amb compte, perquè probablement acabi convertint-se en gaita”.Zimmer tenia clar que independentment dels recursos materials, les cabres i la tecnologia a l’abast, tota cultura utilitza la veu com a instrument musical, que és un element central a la banda sonora de la pel·lícula. Tant les veus femenines com les masculines juguen un paper important a l’hora de transmetre el to de cada escena, i com a mostra, l’escena inicial amb el cant dels temibles Sardaukar.

Del cant difònic d’Àsia a l’estepa africana

Aquest cant es va aconseguir combinant el Hoomei, una tècnica vocal estesa especialment a l’Àsia Central, amb una bona dosi de filtre compressor. Segons Zimmer, en comptes de començar amb la tradicional fanfàrria, començar amb la veu humana suposaria l’inici d’un viatge, la promesa de que allò que estàs a punt de veure no serà ben bé el que t’esperes. Certament, li va funcionar amb l’obertura d’El Rei Lleó, el 1994. I sinó, qui no té al cap instantàniament aquell crit Naaants ingonyaaaama bagithi Baba?

De la tradició del sud de l’Índia a les fades celtes

Director i compositor estaven d’acord en la importància dels personatges femenins, que suposen una força subjacent en la història. Aquesta característica, sumada al ritme vibrant del poble d’Arrakis, necessitava d’una veu femenina que fos capaç de transmetre un poder molt especial. La cantant Loire Cotler és la responsable d’aquests ritmes inversemblants i crits pròpis d’una banshee. La principal influència per aquest cant tant particular és el Konnakol, una tècnica de percussió vocal tradicional de la música carnàtica del sud de la Índia. Cotler també beu de la improvització melòdica taksim, provinent de la tradició àrab, grega i turca, del Niggun hebreu i del scat jazzístic. Aquí teniu un tast del Konnakol impartit per la mateixa Cotler.

Instruments de ‘vent’

Si d’alguna cosa hi ha a Arrakis, és sorra i unes ventades de por. Per això, Zimmer va demanar al flautista Pedro Eustache que intentés reproduir la sonoritat d’aquest planeta desèrtic. Una infinitat d’instruments de vent diferents van acabar als enregistraments de la banda sonora: duduks, bansuris, flautes travesseres contrabaix o zurnes.No sabeu quina pinta fan aquests instruments o quin so produeixen? Els podreu trobar al MIMO, el Musical Instrument Museum Online. I no només aquests! Eustache i Zimmer confessen haver corregut a la ferreteria més d’una vegada a buscar materials per fabricar ells mateixos instruments que els donessin la sonoritat que buscaven en cada moment. Per exemple, a falta d’un duduk contrabaix (una flauta tradicional armènia feta amb fusta d’albercoc), van anar a buscar tubs de PVC i hi van enganxar una boqueta original. Si no teniu un tub de PVC a mà i teniu ganes de fer un instrument de vent a casa, proveu amb aquest bufacanyes!

De la ferreteria a l’estudi de gravació

Zimmer, com podeu imaginar a aquestes alçades, no en tenia prou amb passar pel sintentitzador els instruments clàssics o amb fer-ne de nous amb materials de construcció: calia incorporar sonoritats més exòtiques encara, que no vinguessin de cap cultura existent. I vet aquí que es va trobar amb un altre manetes amant de la experimentació musical: Chas Smith, un guitarrista, soldador, compositor i escultor. Aquest artista sonor afincat a Los Angeles ha construït un taller i estudi de gravació que es converteix en una gegant caixa de ressonància. Aquest espai, cobert de peces metàl·liques de diferents mides i formes (algunes penjant del sostre, altres clavades a la paret, altres en equilibri sobre barnilles de titani o coure) és on Smith fa anys que genera melodies simples amb sons complexos. Utilitza cròtals, baquetes de feltre, arcs i martells per percutir i fregar aquestes peces i crear ambients màgics i misteriosos. Quin millor lloc que aquest per gravar-hi part de l’univers sonor de Dune?

Si voleu veure i escoltar en primera persona com sona aquest espai, feu un cop d’ull a aquesta sessió en directe que té a Youtube.Ja veieu la varietat brutal de tradicions, materials, idees i persones que s’han combinat per transportar-nos més enllà de les estrelles i crear una sonoritat extraterrestre. Però, si no en teniu prou amb totes les textures de la banda sonora, en trobareu una segona dissenyada especialment per acompanyar el llibre d’art de la pel·lícula. El llibre es titula The Art and Soul of Dune i l’àlbum s’anomena The Dune sketchbook.