Lliçó 7: Els dolents de la pel·lícula

Per: Professor Catòdic

Molt abans que vosaltres nasquéssiu van existir obres audiovisuals espectaculars que van fer dels vostres progenitors millors persones. No sentiu curiositat per aquells programes, pel·lícules i sèries?

Campeones: Oliver y Benji

1983

Haureu de triar, canalla. Brandon o Dylan? Jack o Sawyer? L’educació serà una gran campanya a favor de la bondat, la generositat i l’autocontrol, i al final haureu de triar. L’any 1990, en l’eclosió de les cadenes privades, la sèrie d’adolescents futbolistes Oliver y Benji, amb la seva absència de sentit de l’humor i les seves jugades dilatades fins a l’extenuació, es va convertir en un dels principals arguments de la nova Tele 5. I als camps de futbol de les escoles els xavals, en rebre la pilota, triaven. Tot estava dissenyat per identificar-se amb Oliver Atton, el just, el paradigma de l’esportivitat, però a la davantera rival el carisma de la zona fosca hi havia presentat credencials. Mark Lenders era un atleta agressiu, de pell bruna, que perseguia obsessivament la victòria. Mark Lenders potser no tenia el talent d’Atton, però ho compensava amb menys escrúpols, era molt més fascinant que Oliver Atton, però sempre perdia. Potser era més fascinant per això, precisament. A qui trieu, catòdics? Us agrada la gent que perd?

101 Dàlmates

1961

Pregunteu als pares com es diu la noia que Norman Bates mata a la dutxa. No ho sabran –si ho saben digueu-los que haurien hagut d’aprofitar més la joventut–. Ara pregunteu qui és Clarice Starling i pocs ho sabran, també. Ara afegiu que és la jove policia que entrevistava Hannibal Lecter… Em jugo el sou d’un any d’El Culturista que ara hi cauen! Hi ha dolents de la pel·lícula que estan tan ben fets que eclipsen la resta de personatges. També és el cas de Cruella de Vil, la malvada del clàssic de Disney 101 Dàlmates. Quina por que fa, amb la seva riallada histèrica, el fum verdós dels seus cigarrets i la seva obsessió per assassinar uns cadells de dàlmata adorables per fer-se un abric de pells. Els bons de la pel·lícula, els que no són gossos, es diuen Roger i Anita, i l’única cosa memorable que fan és compondre una cançó famosíssima, en honor a la seva enemiga: «Cruella de Vil, Cruella de Vil. Es todo un espanto, Cruella de Vil». Atenció, catòdics! És potser la primera melodia jazzera que us entrarà. I potser l’última.

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!