Eloi Casanova

Per: Marina Llompart

 

És possible que hàgiu escoltat l’entrevista que van fer a l’Eloi Casanova a RAC1 parlant sobre els motius que el van portar, un bon dia, a deixar el futbol, la seva gran passió, motivat per l’ambient i els comentaris masclistes i homòfobs. Potser vau llegir el seu tuit en què ho anunciava. Potser vau descobrir el seu perfil d’Instagram durant el confinament, que va fer que els joves jugadors que entrenava no se sentissin sols. I si encara no el coneixeu, hem parlat amb ell sobre el poder del llenguatge, els rols de gènere i la responsabilitat dels educadors i les famílies en aquesta qüestió.

 

Bon dia, Eloi. Recentment t’han fet una entrevista a RAC1 parlant dels motius que t’han portat a deixar una de les teves grans aficions: el futbol. Què va passar?

Vaig fer un tuit dient que deixava el futbol cansat dels reiterats comentaris masclistes i homòfobs que vivia a l’equip. A partir d’aquí RAC1 va decidir fer-me l’entrevista i allà vaig explicar els fets amb més detall. Ja havia parlat amb l’equip que no em semblaven normals certs comentaris, però la seva resposta sempre era la mateixa: que era un exagerat, que tot ho deien de broma… Sempre he fet futbol perquè m’encanta, però va arribar un punt en què no hi estava a gust, i allò havia de ser la meva diversió, ja no tenia sentit continuar-hi.

 

Em va sorprendre molt que quan vas posar el missatge a Twitter automàticament algunes persones van suposar que aquest acte de denúncia anava lligat a la teva pertinença al col·lectiu LGTBI+, però no és així.

Exacte. Va semblar-ho pel missatge, però no era el meu cas. Tampoc soc una dona i soc sensible a les actituds masclistes. No formo part del col·lectiu, però tampoc no em sento part d’aquells comentaris i no em fan sentir còmode perquè tots tenim persones que formen part d’aquest col·lectiu i tots tenim amigues, mares, germanes, que són atacades amb aquesta mena de comentaris. Les persones d’ambdós col·lectius ja estan convençudes de la seva causa, el que s’ha d’intentar és la col·laboració dels altres perquè tot funcioni.

 

Però tu, a més de jugar durant molts anys a futbol, has entrenat molts anys petits. Com veus aquesta situació des de l’altra banda?

Crec que cada vegada el món del futbol està més sensibilitzat (depèn de cada club i equip, és clar) i es treballa perquè el futbol en aquestes edats sigui un recurs educatiu més. És cert que s’ha associat amb una actitud més competitiva, però per mi no és la cosa més important. El futbol és un esport que pot transmetre molts valors, perquè com qualsevol esport d’equip és cooperatiu. El futbol pot ser una eina per educar.

I quant a l’ús d’aquest llenguatge, és cert que m’ho he trobat algunes vegades, però sempre ho fan de manera inconscient. Per això, si els fas reflexionar sobre aquest llenguatge, ho entenen i actuen. El problema és quan senten aquests comentaris a casa, a l’equip, al carrer, els interioritzen i després a certes edats ja és difícil de corregir.

 

Durant el confinament vas salvar uns quants pares, perquè lluny d’interrompre els entrenaments amb l’equip te les vas empescar per continuar present virtualment.

Sí. La veritat és que estava molt content amb el grup de pares i els nens que entrenava. Quan vaig veure que el confinament anava per llarg em sabia greu deixar-los sols, tot i que fer futbol de manera virtual em semblava quasi impossible. Primer vam començar per Zoom, però ens donava problemes. Al final vaig optar per crear un perfil d’Instagram. Cada dimarts i dijous, els dies que ens entrenàvem normalment, feia un directe per allà durant mitja hora i cada entrenament compartia pantalla amb un dels jugadors. Fèiem exercicis amb pilota i sense pilota. Els caps de setmana, com que no podíem jugar partit, m’inventava alguna cosa: un dia vam fer un Got Talent, i havien de penjar un vídeo ensenyant algun talent que tinguessin. Un altre dia vam fer un MasterChef, un altre una escape room virtual… En definitiva, era crear iniciatives perquè anessin fent esport, poguessin desconnectar del confinament i sobretot perquè estiguessin connectats. La majoria van a escoles diferents i el vincle és molt important per jugar junts, i no volia que es trenqués.

 

Per si algú encara s’ho preguntava, estàs estudiant magisteri perquè això de l’educació t’agrada. Una vocació o una coincidència?

A l’institut em plantejava fer INEF, estudiar alguna cosa relacionada amb la cuina o fer magisteri. Volia ser professor d’educació física, però de petits, i em van recomanar que fes magisteri i m’especialitzés en educació física. I ja va estar, ho tenia bastant clar des de molt petit. No vaig donar-hi gaires voltes, perquè l’esport i l’educació eren les dues coses que més m’agradaven.

 

I el tema d’aquest llenguatge discriminatiu i el gènere, com el veus a les aules?

El món del futbol és especialment conflictiu en aquest sentit. Crec que l’escola, des que jo vaig estudiar, s’està obrint en aquest sentit i està visibilitzant la diversitat: de gènere, sexual, de diversitat familiar… Com a educador intento donar visibilitat a totes aquestes variants de manera natural i em sembla un aspecte clau. Si des de petits naturalitzem aquestes possibilitats i fem reflexionar sobre com pensem, com utilitzem el llenguatge quan són petits, després tot serà més fàcil.

 

Rere aquesta estigmatització de gènere, sobretot quan parlem de nens més petits, també determina molt la manera com es comporten. Entrem dins el debat sobre la masculinitat única i les masculinitats.

És clar, és així. I tornem al mateix: si a la primària reflexionem tots junts sobre aquests estigmes i el llenguatge que fem servir, difícilment ens trobarem amb aquest problema més endavant (és clar que hi pot haver excepcions). De fet, és “l’excusa” amb què jo em vaig trobar, el famós “ara ja no el canviaràs”. Per això fer una educació inclusiva i amb perspectiva de gènere en edats primerenques és tan important. És veritat que a vegades ens podem trobar amb alguns conflictes si les famílies no estan d’acord a educar en aquests valors, però crec que la tendència s’està invertint.

 

No creus, llavors, que estem donant massa responsabilitat als educadors de manera individual? No creus que s’haurien de garantir certs protocols, formacions o jornades de sensibilització perquè tot no depengués de l’esforç individual i la sensibilitat de cada educador?

Per descomptat. Les escoles haurien de disposar d’un protocol d’actuació amb perspectiva feminista i LGTBI+, perquè després ens trobem que no sabem exactament com hem d’actuar. De fet, vaig estar content que després de l’entrevista a RAC1 em va trucar l’ajuntament per començar a elaborar un protocol així per a les institucions esportives i escoles del municipi. Precisament, aquesta era la meva intenció quan vaig fer l’entrevista, denunciar i generar un canvi.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!