Eliseu T. Climent

Per: Núria Puyuelo

Eliseu T. Climent és filòleg i periodista cultural i d’esports d’aire lliure. Ha treballat com a cap de redacció de les revistes Vèrtex, de la Federació Catalana de Muntanya, i Trail (especialitzada en trail running), i ha col·laborat en mitjans com ara El Temps, Altaïr, Viajes (National Geographic), Descobrir, Volata (cultura ciclista) i RAC1. També ha treballat al Centre de CulturaContemporània de Barcelona.

La seva passió pel ciclisme i el disseny de bicicletes el va empènyer el 2012 a fundar la seva pròpia marca, Gravel Cycles, que dissenya ell mateix a mida per a cada client i que fabrica artesanalment a Itàlia.

Les ciutats estan preparades per als ciclistes?

Les ciutats mediterrànies en general no, les centreeuropees i del nord d’Europa, sí. A les mediterrànies, per molts carrils bici que facin hi ha un tema de voluntat política i això és la base. Per exemple, Barcelona té 200 quilòmetres de carril bici, però tenen un metre d’amplada i no es pot avançar, i la proximitat amb el trànsit et dóna molta sensació de risc i perill. Això és inhibidor d’anar amb bici. També hi ha un altre problema: el disseny de la xarxa viària. Si no hi ha una continuïtat, no serveixen per a res. Al ciclista li costa molt parar i arrencar a les ciutats i és molt costós fer, per exemple, una cruïlla amb quatre canvis de direcció obligats.

Pel que explica Barcelona es troba lluny de les ciutats europees amb més tradició amb la bici.

Està molt lluny. Fa dos hiverns vaig estar pedalant per Finlàndia i és ideal que puguis anar de Rovaniemi fins a l’aeroport amb un carril bici ample com un carrer i durant quinze quilòmetres. I com això totes les ciutats. Deu o quinze quilòmetres abans d’arribar-hi hi ha un carril bici gairebé com una carretereta. Això et dona sensació de seguretat.

Creu que aquests problemes que explica es produeixen perquè els qui dissenyen els carrils bici no hi entenen prou?

No crec que sigui una qüestió d’ignorància, perquè és tan fàcil com anar a visitar una ciutat amb cara i ulls. És més un tema cultural i de política urbanística. A vegades només fan carrils bicis per fer un recompte, però no s’ho creuen. Si concebessin la bicicleta com un transport més, hi invertirien més.

El Bicing, però, ha popularitzat l’ús de la bicicleta?

Sí, i tant. Fa poc he actualitzat una guia d’itineraris amb bici, de Gabriel Pernau, que era del 2005, i vaig buscar dades d’usuaris de bicis. Llavors no hi havia Bicing, i t’adones que amb el Bicing hi ha hagut un abans i després.

Per què?

El Bicing resol diversos problemes: la propietat de la bici perquè amb el Bicing ja en tens una de pública, el problema dels robatoris que sempre et preocupa quan la bici és teva i l’espai a casa per deixar la bici. Hi ha hagut un salt espectacular en nombre de desplaçaments.

Haurien de fer un Bicing infantil?

És més delicat, sobretot a l’hora de circular, perquè la ciutat i la gent no està preparada culturalment. Els conductors no toquen el clàxon a un tractor, però sí a una bicicleta. És una qüestió de voluntat política, que la bicicleta funcioni com un mitjà de transport. Per tant, el tema de Bicing infantil ho veig entre impossible i utòpic.

Està d’acord amb què els menors de setze anys portin casc?

He arribat a partir dos cascos. Un cop vaig patir un accident amb bici, anant molt lent amb els nens, però vaig caure i anava sense casc i vaig patir un traumatisme cranial. El tema no és la velocitat, sinó com caus. Quan parteixes el casc, t’adones que donen seguretat. Però per als nens s’ha de comprar un bon casc i assegurar-se que el portin ben posat.

I parlant de criatures, quan comencen a anar amb bici és millor vagin amb rodetes o sense?

Sense. Els meus dos nens han començat sense rodetes i és la fantàstic. Agafen el sentit de l’equilibri molt ràpid i el pas d’aquí al pedaleig es fa en un no-res. L’edat idònia és els dos anys.

Quins creu que són els inconvenients que es troba una família que vol fer turisme amb bicicleta?

D’entrada cal gestionar bé la càrrega. Si vas sol una bici correspon a un equipatge, si vas amb nens una bici equival a dos i una mica més, i a més s’ha de comptar tota la roba de fer exercici. Has de tenir una mentalitat austera i minimalista per contenir la càrrega.

Quan pot costar unes vacances d’aquest tipus amb bicicleta durant quinze dies i amb nens?

El més econòmic és agafar el propi vehicle, perquè optimitzes molt el viatge. En general, un viatge d’uns dotze dies, portant tu les bicicletes i anant en càmping, et pot sortir per uns 600 euros.

Parlem de les bicis que vostè fa, les gravel. Com són aquestes bicicletes?

Per a mi el ciclisme és una experiència geogràfica, perquè el que m’agrada és travessar paisatges i territori, que és el que he fet des dels catorze anys. A partir d’aquí vaig intentar transmetre aquesta experiència a través de les bicicletes, perquè hi ha tot un ventall que no està cobert entre la bici pura de carreteres i la de muntanya. Entre la carretera i la muntanya, hi ha un buit de carreteres petites, camins asfaltats, de terra, pistes rurals… que és el que m’agrada. A Catalunya gairebé hi ha 100.000 quilòmetres de camins rurals i pots baixar de Catalunya fins a València sense tocar carretera. Partint d’això, he plantejat diverses bicicletes que s’adapten a aquestes característiques. Un aspecte que també m’interessava quan vaig muntar la marca és el tema d’incorporar l’activitat artesanal, perquè es crea un triangle brutal entre jo, la bici i el client. Amb les deslocalitzacions a l’estranger arriba un moment en què perds el contacte i la relació amb la bici. Jo dissenyo els models, però no tinc maquinària per fer-los. Vaig haver d’anar a Itàlia a buscar artesans de qualitat, perquè aquí han desaparegut, i en vaig trobar tres que fan una feina brutal. Fins i tot han fet bicicletes per a Eddy Merckx.

Quin preu tenen aquest tipus de bicicletes?

La construcció de la bicicleta és un procés llarg. Primer tens una conversa amb el client sobre què vol fer,després vas fent el disseny i el següent pas és enviar els plànols als fabricants i, a partir d’aquí, dono un termini de quatre mesos. El preu? N’he fet alguna per 2.300 i fa poc en vaig entregar una de 8.000. Aquesta última és carretera pura i hem estat un any fent-la. Jo treballo amb acer perquè pots arribar a donar-li el comportament que vol la persona. Si faig una bicicleta per a una persona que pedala molt faré un tub una mica més ample, però si es busca comoditat els tubs seran més fins.

Cada cop hi ha més gent que practica el running i se celebren centenars de curses populars. La bicicleta també ha agafat aquest auge?

M’he adonat que alguns cops hi ha gent que passa de fer salut a tenir una obsessió i això no té cap ni peus. Després hi ha una altra qüestió, que és la que em grinyola més. La gent s’ha fixat molt en l’activitat com a tal, però no en el que li pot aportar. Per exemple, si vas amb bici i passes per aquí, et pots parar en una terrasseta tranquil·lament i gaudir del lloc, però hi ha gent que està més a disposada a pagar una organització que li munti l’avituallament. S’ha assumit com a activitat esportiva, però no com a cultura.

I per acabar, què volia ser de petit?

Mai he tingut un ofici gaire clar.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!