El Globus Vermell

Per: Núria Puyuelo

globus-vermell-foto

El Globus Vermell és un col·lectiu d’arquitectes creat el 2008 que es dedica a la gestió cultural i la divulgació de l’arquitectura. Ha col·laborat fent tallers, activitats i jocs amb diverses escoles, la Fundació Joan Miró, La Pedrera i el Museu Picasso, entre altres entitats. L’arquitecte Joan Vitòria (Barcelona, 1973), membre fundador d’El Globus Vermell, ens explica com sorgeix aquest projecte i quins objectius persegueix.

Com i per què vau posar en marxa el projecte d’El Globus Vermell?

Vam començar a fer activitats de divulgació d’arquitectura per a grans i petits des del Col·legi d’Arquitectes, a través d’un departament que es deia Servei Educatiu d’Arquitectura. Hi col·laboràvem tres o quatre persones puntualment. El 2008, arran de la crisi, però, aquest departament va tancar. I com que aquelles activitats que fèiem van quedar orfes, vam decidir donar continuïtat a aquell projecte, i això és el que ens va portar a crear El Globus Vermell.

I a què us dediqueu?

L’objectiu és apropar el coneixement sobre l’arquitectura i la ciutat a públics molt diversos, perquè es puguin fer una opinió crítica i personal sobre aquest entorn construït en el qual vivim, i perquè puguin ser més exigents sobre la ciutat, els llocs on vivim, els equipaments municipals… Transmetem uns coneixements perquè la gent s’apoderi d’alguna manera. I això es pot fer des de molts vessants i formats. El que fem més habitualment són tallers amb nens, visites guiades per la ciutat, recorreguts urbans… Però també ens dediquem a altres projectes, com, per exemple, ara acabem de publicar un llibre sobre Barcelona i els mercats, organitzem cursos…

Com es desperta l’interès per l’arquitectura en els nens?

Evidentment intentem fugir de les coses més complexes i tècniques, perquè creiem que la base de l’arquitectura són tots aquells conceptes que tots coneixem i que potser no hi hem parat a pensar mai. Tots sabem quan estem més a gust en un espai o en un altre, perquè ho notem. Quan un arquitecte fa un edifici es planteja precisament aquests temes: per on entra la llum, quanta llum vol que hi entri, quina dimensió té l’espai, amb quins materials es vol construir… Són temes que tots sabem, i els nens també. A partir d’aquí organitzem diversos tallers: en fem alguns de construcció, en maqueta o a escala real, de dibuix…

També treballeu l’arquitectura en l’espai públic?

Sempre parlem d’arquitectura i ciutat, perquè l’arquitectura no només són els edificis, sinó també els carrers, el disseny urbà, els espais públics…

Quan estudiàveu arquitectura ja volien dedicar-vos a la divulgació o us hi vau trobar de casualitat?

Jo, personalment, quan vaig començar a estudiar arquitectura, pensava que faria d’arquitecte convencional. Però durant aquells anys va canviar molt tot el món de l’arquitectura amb l’entrada de la informàtica i també la manera de treballar als despatxos. S’ha burocratitzat i s’ha normativitzat molt… Ara en un projecte es perd molt temps fent feines que no són gens creatives. I tot això em va desencantar durant la carrera, no l’arquitectura pròpiament dita. El que fa que l’arquitectura sigui interessant, totes aquestes coses més bàsiques de les quals parlàvem abans, em segueix apassionant, i la reflexió sobre l’arquitectura i la ciutat també, però la manera de fer arquitectura als despatxos, estar tot el dia davant d’un ordinador, és el que em va cansar. Necessitava fer altres coses dins del món de l’arquitectura. Aquesta és la meva història però una mica és la de tots els que estem a El Globus Vermell.

Per tant us considereu uns arquitectes atípics?

Sí, ens considerem atípics. Ens sentim arquitectes, això segur, i la feina que fem també considerem que és d’arquitectes. Però també és cert que avui en dia hi ha molts arquitectes que fan d’arquitecte, però no només en el sentit convencional, sinó que també treballen en moltes altres feines dins del món de l’arquitectura, com ara nosaltres. Jo crec que en el sector de l’arquitectura, com en d’altres, s’ha obert un gran ventall de possibilitats, no tan sols per la crisi, sinó també per aquestes inquietuds personals que la gent té en un món tan canviant com el que vivim.

Què canviaríeu, des d’un punt de vista urbanístic, de la ciutat de Barcelona?

Trauríem cotxes. Reduiríem molt l’ús dels cotxes per moltes raons: perquè és molt desagradable el soroll, per la contaminació… Ni tan sols complim les normatives europees de contaminació! L’única manera de reduir la contaminació és disminuint la circulació, i això ha d’anar acompanyat d’altres mesures, com ara construir més carrils bici, més zones per a vianants, potenciar el transport públic… Barcelona és una ciutat d’una mida bastant assequible, on hi ha molta gent que fa trajectes a peu, perquè es pot arribar a tot arreu caminant, però en canvi és bastant desagradable, per exemple, caminar per l’Eixample perquè hi ha molts cotxes! També hi ha molt pocs espais verds, tot i que crec que es van fent esforços en aquest sentit, perquè és molt difícil crear espais verds on no n’hi ha, en una ciutat tan densa i construïda. També tenim sort de tenir les platges: és el gran espai públic de Barcelona, el gran parc urbà de la ciutat.

Creus que Barcelona és una ciutat simpàtica per a les famílies i els nens?

Barcelona no és una ciutat familiar perquè té massa cotxes i poques zones verdes. No és una ciutat pensada per als nens, no té espais públics perquè els nens puguin gaudir de la ciutat. Què fan els nens? Es queden a casa mirant la tele o jugant a la videoconsola. I això és un gran problema, els pares no s’atreveixen a dir als seus fills que baixin sols a la plaça a córrer i esbargir-se, o que vagin sols a l’escola. S’hauria de reduir molt la circulació, com per exemple es va fer al carrer Enric Granados o Provença, on només hi ha un carril de cotxes, perquè els pares i els nens puguin passejar més lliures i tranquils per la ciutat. Això sí que és pacificar la ciutat. També som crítics amb aquests espais per a nens que hi ha dins les places i els jardins de la ciutat, que estan delimitats per una tanca perquè els pares puguin estar tranquils i l’Ajuntament pugui dir que fora d’aquell tancat qualsevol accident ja és responsabilitat dels pares. Però on queda la creativitat i la imaginació dels nens en aquests espais? El nen necessita explorar el món, sentir-se lliure…

D’on prové el nom d’El Globus Vermell?

El nom prové d’una pel·lícula francesa que es diu Le ballon rouge (‘El globus vermell’) que explica l’amistat d’un nen amb un globus vermell. La trobareu penjada al YouTube. En la primera escena el nen veu un globus vermell lligat a un fanal, el deslliga i se l’emporta, i entre ells comença una història d’amistat. El nen, però, per mantenir aquesta amistat s’ha d’enfrontar a tot el seu entorn: el professor, quan arriba a l’escola, l’obliga a deixar el globus a fora; la mare l’hi fa deixar fora al balcó; els nens del barri l’hi volen petar… És la tossuderia del nen de seguir amb el que creu, amb la seva amistat. D’altra banda, la pel·lícula es desenvolupa als carrers de París, sobretot al barri de Montmartre, i serveix d’excusa per ensenyar-te el París dels anys cinquanta. Per aquestes dues raons, van creure que el nom encaixava amb nosaltres, perquè també expliquem històries amb l’objectiu de donar a conèixer la ciutat i l’arquitectura, igual que a la pel·lícula. A més, com que vam començar abans de la crisi, la gent no entenia com ens podíem dedicar a la divulgació de l’arquitectura en comptes d’omplir-nos les butxaques amb el boom immobiliari.

Quan eres petit, què volies ser de gran?

No ho sé… Sempre he estat molt tastaolletes. M’ha agradat provar moltes coses i al final, si vaig estudiar arquitectura, va ser una mica per casualitat. Els meus pares són arquitectes i quan vaig haver de decidir quina carrera volia estudiar, m’agradaven coses molt diferents, des de filologia, arquitectura fins a sociologia, i l’últim dia vaig escollir arquitectura perquè vaig pensar que almenys sabia el que era, ho havia vist a casa tota la vida

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!