El Culturista

“El vaixell per anar lluny sempre serà un bon llibre”, escrivia Emily Dickinson. I una bona pel·lícula, afegiríem des d’aquí. Les possibilitats que ens dona el cinema de conèixer mons llunyans són inacabables. És veritat que a causa del predomini de la mirada occidental –i en concret nord-americana– que ha format i encara forma avui el nostre bagatge cinematogràfic, moltes vegades són viatges amb una aura d’exotisme inevitable. Però per no morir de mala consciència, sabem que el que hem de fer és, d’una banda, ser conscients d’aquesta mirada i passar-nos-ho bé amb la fantasia d’uns escenaris idealitzats i, d’una altra, ser menys mandrosos i de tant en tant anar-nos alimentant de més mirades.

La volta al món en vuitanta dies

Unes quantes versions

El món sencer. El relat universal per excel·lència d’aquest somni modern que és voltar pel món és el que va posar damunt la taula Jules Verne a La volta al món en vuitanta dies. N’han proliferat versions audiovisuals, entre les quals cal destacar la guanyadora de l’Oscar a millor pel·lícula del 1956 amb David Niven i Mario Moreno Cantinflas al capdavant d’un repartiment ple d’estrelles. És un entreteniment total, amb les aventures exotitzades per tot el món, plena de biaixos ara evidents, però que aguanta bé el temps gràcies al domini d’una tècnica narrativa convencional, però eficaç. Reivindicarem també aquí la versió amb menys èxit del 2004 (que trobareu tant a Netflix com a Filmin), amb uns divertidíssims Steve Coogan i Jackie Chan en els papers principals. I no ens deixarem la relativament recent sèrie francesa del 2021, una bona producció “a l’antiga”, amb David Tennant com el senyor Fogg. (Amb una mica de por de caure en el jo-també-vaig-anar-a-EGB, també podríem parlar, és clar, de la sèrie espanyola del 1983 La vuelta al mundo de Willy Fog, que trobareu a Filmin.)

Miracle a Milà

Vittorio De Sica (Itàlia, 1951) / FlixOle

Itàlia. A Itàlia, hi podem viatjar des de moltes pel·lícules familiars, també recents. Només cal recordar la meravellosa Porco Rosso (Hayao Miyazaki, 1992, a Netflix), que ens portarà en algunes escenes també a Croàcia i que compta amb una de les millors frases de diàleg de la història del cinema: “Prefereixo ser un porc que un feixista.” Si trobem que el món de tensió d’entreguerres del film de Miyazaki és massa poc de vacances, ho tindrem més fàcil veient en família l’èxit de l’estimable producció de Pixar Luca (Enrico Casarosa, 2021, a Disney +), que ens trasllada a la Riviera italiana amb algun tòpic, però amb prou matisos per gaudir-la des de molts punts de vista. Però el miracle del cinema familiar italià sempre el trobarem a Milà: Miracolo a Milano, del clàssic del neorealisme Vittorio De Sica, ho té tot per triomfar en un berenar estiuenc resguardats de les hores de més sol. Dura i tendra, ens explica la història de l’orfe Totó, que viu en unes barraques al Milà de postguerra i ens ensenyarà com lluitar, sense perdre el somriure i amb una consciència de classe ben sana, contra els especuladors del sòl. Ai, els vols d’escombra per damunt les teulades milaneses, quin espectacle!

El globus vermell

Albert Lamorisse (França, 1956) / Plex (gratis)

França. Per veure París, més enllà d’anar a petar com sempre al bon saber fer de Pixar amb Ratatouille (Brad Bird, 2007, a Disney +), nom de plat que sembla refinat, però que no deixa de ser una simplificació de la samfaina, a Plex podem veure gratuïtament el clàssic El globus vermell, que té moltíssims avantatges: resseguim un París de fa gairebé setanta anys i, per tant, sense gentrificar, i el fet de no anar-hi físicament fa que a la vegada no ajudem a massificar-lo encara més. Ah! I només dura mitja hora! De debò, el migmetratge val la pena pel mateix plantejament poètic, una relació d’amistat entre un globus i un nen (el fill del director, que aleshores tenia quatre anys) que baden pels carrers parisencs. Però, com que si bé París no s’acaba mai, també és veritat que França no s’acaba a París, i per això després ens podem moure una mica per fer Les vacances del Sr. Hulot (Jacques Tati, 1953, a Amazon Prime) a la costa atlàntica. Continuem amb la tendresa, però ara amb un sentit de l’humor i una mena de slapstick elegantíssim que només un geni com Jacques Tati ha estat capaç de perpetuar en tota la història del cinema.

Paddington I i II

Paul King (Regne Unit, 2014 i 2017)

Regne Unit. Fins fa dues dècades, al cinema el relat protagonitzat per animals amb trets humans només havia pogut fer fortuna en l’àmbit de l’animació. No va ser fins a Babe, el porquet valent del 1995 que el productor australià George Miller va aconseguir, amb una combinació de molta paciència amb animals reals durant un rodatge i de comptar amb uns acurats efectes digitals, obrir el camí perquè ja poguéssim gaudir de faules cinematogràfiques de carn i ossos. Les de les londinenques Paddington són dues obres d’orfebreria que no renuncien a fer explícit que tracten sobre la bondat, cosa que, actualment, què voleu que us digui, és d’agrair. Tanmateix, gairebé n’hi hauria prou amb l’espectacularitat i la bellesa dels films que, farcits de composicions i enquadraments impossibles, ens mostren una Londres conscientment idealitzada. A més, compta amb algun experiment formal que queda camuflat per l’estructura clàssica del relat: la part d’animació imaginada dins d’un conte pop-up és d’una proesa estètica que, a petits i grans, deixa amb la boca oberta. 

On és la casa del meu amic?

Abbas Kiarostami (Iran, 1989) / Mubi

Iran. Per intentar que el món no s’acabi a Occident, de tant en tant va bé obrir-nos a altres cinemes que ens acostin a altres mons i altres paisatges. És ben sabut que Kiarostami és el cineasta iranià per excel·lència, però és menys conegut que la seva trajectòria va començar, precisament, amb pel·lícules educatives per a infants. En aquest film descobrirem els petits de la casa al poble de Koker, al nord de l’Iran, i de passada un cinema diferent que viu d’un ritme pausat i d’unes interpretacions gairebé miraculoses. Com no posar-se en la pell del protagonista, aquest nen que creua paisatges àrids, però plens d’humanitat, per tornar el quadern de deures al company de classe despistat perquè no rebi de valent?

Pather Panchali (Cançó del camí) 

Satyajit Ray (Índia, 1955) / Plex (gratis)

Índia. De vegades, els viatges han de ser atrevits, així com la tria de pel·lícules per veure a casa amb les criatures també va bé que algun cop sigui valenta. La primera part de la coneguda Trilogia d’Apu és una meravella amb unes imatges hipnòtiques que no s’acostuma a etiquetar com a cinema per veure en família, però que és una llàstima no descobrir. Si Akira Kurosawa va arribar a dir que no haver vist el cine de Satyajit Ray era com ser al món i no haver vist mai el sol i la lluna! Almenys en fragments, els petits de la casa podran fruir amb l’alegria vitalista de tots els membres de la família del menut Apu: la germana entremaliada que juga i es mou (sota la música del virtuós del sitar Ravi Shankar) pel poblat bengalí aïllat on viuen, l’àvia irreverent i, sobretot, la mare de les criatures, que aguanta tot el pes de la família. Sí, l’argument vitalista i festiu gira en algun moment cap a la tragèdia, però en el cinema de Ray la vida sempre guanya.

La gran aventura de Pee-Wee

Tim Burton (Estats Units, 1985) / Apple TV (lloguer)

Estats Units. Però, i als Estats Units, que no hi anem? A veure, de pel·lícules sobre ciutats nord-americanes per a la canalla en trobareu a un cop de google en altres llistes de blogs dissenyats per experts en SEO més canònics que el nostre. En tot cas, ens arrisquem a recomanar-vos acompanyar Pee-Wee en el seu extravagant road trip per carreteres nord-americanes a la recerca d’una botzina de bicicleta que li ha estat cruelment robada. Es tracta del primer llargmetratge de Tim Burton, quan encara no havia perdut el nord i era capaç de sorprendre amb una mirada cap a la diferència des d’un humor fosc i alhora vitalista.