David Plana

Per: Núria Parera

Dramaturg, actor, director de teatre, guionista de sèries, professor d’escriptura… David Plana té moltes cares, com els seus personatges. I ara n’estrena una de nova, la de pare. Ens parla sobre els progenitors “exemplars” i les falses veritats a EL BON PARE, obra que es pot veure al teatre Borràs del 21 al 31 de juliol (El Grec). Eduquem tan bé com ens pensem?

Quina és la reflexió que se’n desprèn, de l’obra?

L’obra presenta un personatge que està molt satisfet d’ell mateix, a tots nivells, també com a pare. Ha seguit els preceptes de l’educació moderna i està convençut que les coses li han sortit bé. La seva filla ha fet tot el que ell volia sense que s’hagi hagut d’imposar en cap moment. Ha volgut allunyar-se de l’educació que li van donar els seus pares, molt més clàssica. I això podria ser un exemple magnífic de “bon pare”. Però en realitat el protagonista de l’obra no és tan modern i enrotllat com es pensa, i el que ha fet ha estat exercir un gran control sobre la filla. I, com sol passar quan vols que una altra persona es comporti exactament com vols tu, sense tenir-lo en compte, el tret li surt per la culata.

Explica’ns com és la teva relació amb la paternitat.

Amb els meus pares hi tinc una relació molt bona. Ho dic perquè a les meves obres la paternitat hi sol tenir un paper fonamental, però no és perquè tingui cap trauma, sinó perquè és un dels temes més universals que hi ha. És una de les coses que ens marquen de per vida, la relació amb els pares. I, per això, ara que he començat a ser-ne, estic una mica acollonit. Espero que la intuïció em porti pel bon camí. També tinc clar que, facis el que facis, hi haurà coses que estaran bé i d’altres que no. En aquest sentit intentaré ser més bon pare que el protagonista de la meva obra. Pensar-nos que som infal·libles és un dels errors més comuns dels éssers humans. I dels que fan més gràcia, perquè, no sé si ho havia dit, “El bon pare” és una comèdia.

Per televisió has creat la sèrie diària La Riera, que també és la història d’una família. Tant en teatre com en televisió hi aboques vivències personals?

No d’una manera directa. Inconscientment segur que sí. Potser al teatre hi poses coses que vénen de llocs més privats i a la televisió s’hi colen més anècdotes, perquè a les reunions de guionistes sol passar que tothom explica històries personals, per aportar material narratiu.

Quins són els “teus” temes? Aquells que t’acaben sortint quan escrius perquè els duus a dins, o perquè t’interessen especialment.

M’interessen les relacions pares-fills, això no cal dir-ho. Però també la frustració, la mentida, la imaginació creativa… I els diners. La necessitat d’aconseguir-los, l’ambició per tenir-ne més, etcètera. És un gran tema, també.

En un article del teu web parles dels “fills bords”, aquells textos que has après a estimar, tot i que no eren els millor. És una reflexió interessant, no tot el que creem ha de ser bo o tenir èxit. Aquesta conclusió redueix la pressió que ens autoimposem o ens autoimposen?

Sí, jo he notat aquesta pressió, i crec que tothom, en diferents graus, l’ha notada, en algun moment o altre. Fer les coses bé, ser estimat, admirat, respectat. No equivocar-se. Però això sovint porta al bloqueig. A nivell creatiu, que és el que conec més, és demolidor. Et paralitza totalment. Per mi és una lluita recordar cada dia que l’obra en la qual estic treballant no cal que sigui una obra mestra, ni tan sols que sigui excel·lent. N’hi ha prou amb que sigui genuïna, atrevida, i que no em conformi amb repetir coses que m’han funcionat en un altre moment.

En teatre, has fet d’actor, escriptor i director. Què és el que t’atrau de cadascuna d’aquestes tasques?

Són tres oficis diferents. El d’actor té a veure l’exposició davant dels altres, l’exhibicionisme. Però també amb l’encarnació, posar-se a la pell d’un altre, viure altres vides. Com a escriptor he tingut moments de gran plaer, quan estàs escrivint una història i tens la sensació que va sola, que tu ets una mena de mèdium d’uns personatges que t’has inventat tu, però que no acabes de controlar del tot. La de director és una feina organitzativa i de lideratge, però també té una part creativa, amb el contacte amb els actors i la sincronització de tots els elements per crear un moment de comunicació amb el públic. M’ha encantat tornar a fer aquesta feina a El bon pare amb els actors: Lluís Soler, Teresa Vallicrosa, Jaume Madaula i Georgina Latre.

Fareu temporada amb “El Bon Pare”? Bolos? Ens pots parlar d’algun altre projecte de futur?

Farem temporada setembre i octubre. I ja hi ha bolos contractats. Com a projectes m’agradaria dirigir l’obra que vaig escriure després d’El bon pare, que es diu Els encantats i que va guanyar ex aequo el premi Frederic Roda l’any passat. També m’han donat una beca per escriure un text nou, que es diu La bèstia negra, i que va, entre altres coses, sobre… les relacions pares-fills.

Com veus el panorama teatral actual a Catalunya?

La posició de l’autor català ha de deixat de ser residual, anecdòtica. Hi ha molta feina per fer, però s’ha avançat. Jo protegiria més els autors catalans. S’ha de tenir en compte que competim amb Shakespeare, Arthur Miller, Molière… Tots els bons autors actuals i tots els clàssics. És una competència ferotge.

El teatre no deixa de ser una versió sofisticada del joc simbòlic que tant agrada a tots els nens i nenes. Recordes a quins jocs jugaves, de petit? Quin paper t’agradava interpretar?

Vaig ser un nen solitari. M’agradava anar al cine, tot sol (vivia en un poble, això era possible) i després imaginar-me que era el protagonista de la pel·lícula i inventar-li històries paral·leles. Suposo que això explica moltes coses de l’ofici que he acabat exercint.

Si no fossis dramaturg i guionista, t’agradaria ser…?

Director de cinema. I encara no ho he descartat, però la indústria del cine a Catalunya no té gaire bona salut. És difícil trobar finançament. Però vaja, és una cosa que m’agradaria.

Després d’escriure i reflexionar tant… Quin consell t’agradaria donar-li al teu fill, ara que comença a tastar la vida?

Ostres, és veritat que els pares han de donar consells… Me n’hauré de preparar algun. De moment, el que tinc clar és que seré exemple d’un determinat tipus de vida, o d’una manera d’entendre la vida. Si ell vol seguir les meves passes o fer exactament el contrari ja serà decisió seva.

Núria Parera (Barcelona, 1972) és guionista de sèries de televisió, periodista i escriptora de contes. Li encanta escoltar, aprendre i compartir tot allò que troba interessant.

Fotografies: Bernat Solé i Pablo Ricciardulli

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!