El Culturista

Clàudia Orengo (Barcelona, 1989) va estudiar disseny gràfic i és la creadora de la marca Heartmade, dedicada a productes fets a mà que es distribueixen a través la seva web (heartmade.es). A la Clàudia li entusiasma el punt de creu i les postals antigues, una afició que li ve de la seva passió per viatjar. Des de fa uns anys, es dedica a comprar postals antigues i els dóna el seu toc personal teixint-hi motius relacionats amb el contingut o les imatges de les postals.

Com va néixer la teva passió per les postals?

Dels viatges. De petita amb els meus pares vaig viatjar molt. I actualment sempre que puc viatjo. Quan era petita enviava moltes postals però arriba un moment en què es perd aquesta afició. Amb els anys les postals van passar de ser una afició de cada estiu a una cosa que quan mirava em traslladava a la infantesa. D’aquí em ve l’encant de veure postals antigues escrites fa cent anys, perquè llavors les postals eren l’única manera de comunicar-se quan s’estava de viatge. M’agrada molt anar a mercats d’antiguitats, com el de Sant Antoni, on trobo aquests records de gent de fa molt temps, que explicaven, a través de postals, el que feien mentre viatjaven.

En què et bases a l’hora d’escollir-les?

Sobretot m’encanta poder entendre el que hi ha escrit. Però també m’agrada la cal·ligrafia perquè vinc del món del disseny. Si per exemple no les entenc, però m’agrada la cal·ligrafia, per mi ja és un bon motiu per comprar-la, simplement per la lletra. Com que després les brodo, la imatge també em condiciona a l’hora d’escollir-les. I al final són aquests tres factors els que em fan decidir quines m’emporto i quines no.

Les postals que brodes són d’aquí o d’altres països?

Les que compro aquí acostumen a no ser d’aquí, perquè són de gent que les rebia, per això són de fora. Sí que estan escrites en català però vénen de França, Alemanya…

I sempre són antigues?

Sí, les modernes no m’agraden. Per brodar les postals les he de veure abandonades, antigues. Normalment són sempre en blanc i negre i les que tenen color és perquè les han pintat posteriorment.

El que brodes a les postals amb què té relació, amb la imatge o amb el que s’hi explica?

Amb la imatge, perquè al final moltes vegades brodo per sobre del text. Al principi escanejo la postal, perquè aquell text ja no existirà mai més ja que una part quedarà tapada pel brodat. M’agrada el fet de posar alguna cosa nova a allò que ja s’havia oblidat, que havia caigut en l’oblit. I prefereixo que les postals acabin en mans d’algú que les valori i que no es quedin allà al mercat, abandonades.

Quina és la història més sorprenent que t’has trobat en una postal?

La postal més curiosa que m’he trobat és una alemanya, quan vivia a Berlín. La postal és del 1928 i recordo que em va encuriosir perquè semblava una llista. La vaig comprar i quan vaig arribar a casa vaig comprovar el que hi deia: era com una compra de lloros. Hi posava: “el senyor et demana que vagis a comprar…”, i llavors: “1 quilo de lloros grocs, 2 quilo de lloros rosa…”. Era com si fos un codi secret. Però a part d’aquesta, en general, la majoria de postals són molt cordials i formals.

I com sorgeix la idea de teixir les postals?

Ve del meu projecte final de carrera. La idea parteix de quan vaig anar a fer l’Erasmus a Dinamarca. Allà vaig recuperar l’afició pel punt de creu. De petita a casa me n’havia ensenyat la meva àvia, però va ser allà quan en vaig tornar a fer, perquè a Dinamarca hi havia molta afició a les labors. Mentre fèiem classe a la universitat, hi havia noies que feien mitja. Per a mi allò va ser un xoc molt bèstia. En els últims anys s’ha recuperat aquest gust per les labors però fa uns anys era estrany veure una noia teixint. I quan vaig tornar de l’Erasmus, vaig fer el projecte de final de carrera sobre el fet que les labors s’haguessin oblidat amb els anys i que s’estigués perdent aquesta afició. Quan vaig acabar el projecte, la meva ment va seguir donant voltes a la mateixa idea i vaig decidir agafar postals antigues i aplicar-los el punt de creu, amb l’objectiu de convertir les postals en una cosa moderna. Dues aficions antigues reconvertides en una de nova.

Creus que les postals es feien servir per a temes més formals i que les cartes s’utilitzaven per tractar temes més íntims, com per exemple una història d’amor?

Jo crec que sí, les postals són molt més formals que les cartes. A més, encara hi ha una altra diferència: la postal implica que estiguis fora de casa, i en aquella època poder viatjar era sinònim de tenir un poder adquisitiu alt, per tant les postals les enviaven les classes altes. En canvi, una història d’amor per carta tothom la pot tenir, l’amor toca totes les classes.

Podríem dir que escriure postals és una afició que s’ha perdut. Tu encara la mantens?

De vegades, però en general no. Potser en dos de cada deu viatges escric una postal.

Quan eres petita, què volies ser de gran?

De petita ja era molt creativa. Vaig decidir que seria dissenyadora gràfica als catorze anys, abans que els meus companys sabessin què volien estudiar. Sense voler-ho, de ben petita ja anava fent coses relacionades amb el disseny. El meu pare és fotògraf i recordo que fa anys, quan havia d’entregar les fotografies gravades en CD, jo li feia els dissenys dels CD. De nena recordo que durant una època també vaig voler ser exploradora.

Vols brodar una postal? Segueix aquest enllaç.