Cinema d’estiu

Per: Andreu Gabriel i Tomàs

Estiu 1993

Clara Simón (Catalunya, 2017)
Disponible a Filmin i Netflix

Ideal per a… un dia profund. Què? Ens estem passant o què? Reconeixem que és arriscada per veure en família, però Estiu 1993 és una pel·lícula més adequada per a la quitxalla del que pot semblar a primera vista. Els aprenentatges d’una nena de sis anys durant el primer estiu que passa amb la parella que l’ha adoptada després de la mort de la seva mare són durs, tampoc no ho negarem. Però la naturalitat de la interpretació de Laia Artigas i de la posada en escena, obra i gràcia del geni de la direcció de Clara Simón, ajudaran que ens hi acostem amb una tendresa molt cara de trobar: respectuosa i poc condescendent. Plorarem; no passa res. I, segurament, la pel·lícula necessitarà tant d’una prèvia com d’una mica de debat posterior —ens l’imaginem menjant un gelat— per parlar amb les criatures sobre el dol, la gestió de la tristesa i, per què no, de les diferències formals del film respecte a les pel·lícules i sèries que acostumen a veure.

Tauró

Jaws, Steven Spielberg (Estats Units, 1975)
Disponible a Netflix, Amazon Prime, Movistar Plus i Filmin

Ideal per a… l’endemà d’un dia amb barca. Des de terra ferma, Tauró és una de les pel·lícules estiuenques que es poden gaudir des de punts de vista més diferents. Cinema comercial juvenil (sí, ja la coneixeu, no negarem que hi ha una mica de sang) i d’esperit clàssic en què, entre queixalada i queixalada, es van desgranant temes com la pressió dels lobbies turístics (que fan més por que el selaci malcarat i tot) i arquetips melvillescos de l’obsessió a alta mar. Primer es presenta com una pel·lícula de por a plena llum del dia, amb unes seqüències de composició mil·limètrica i banda sonora de John Williams que ens ofereixen uns dels suspensos més ben construïts de la història del cinema. I, després, passa a ser una pel·lícula lúdica d’aventures marítimes trepidant. Tot rutlla tantíssim que es fa de mal creure que durant el rodatge tinguessin mil i un problemes amb l’animatrònic del tauró blanc. Els de Hollywood també es despisten, es veu: resulta que havien provat els robots dels taurons en unes piscines d’aigua dolça i que, el primer cop que els van posar al mar, nyec, circuits i cables que se’n van anar en orris! Però, realment, ni ho notem: la màgia del cinema és en la bona planificació i en el bon muntatge!

 

Luca

Enrico Casarosa (Estats Units, 2021)
Disponible a Disney Plus

Ideal per… veure amb la colleta del poble. Ai, l’amistat a la italiana, quants bons llibres i quantes bones pel·lícules ens ha donat! Passada per la maquinària de Pixar, arriba ara una nova mostra infantil de l’exaltació de l’amistat amb Luca, pel·lícula que la productora ha estrenat directament a la plataforma Disney Plus. El punt de partida argumental recorda el de la genial Ponyo al penya-segat de Hayao Miyazaki: un jovenet monstre marí surt de l’aigua, animat per un amic de la seva espècie, i es transforma en nen tot just s’eixuga. Fascinats pel món de fora de l’aigua i de la mà d’una nova amistat humana, aquest cop femenina, els dos amics hauran de lluitar contra l’estigmatització per ser diferents. Això sí: a diferència de la proposta de Miyazaki, aquí els personatges no paren de xerrar i de xerrar; es tracta de diàlegs veloços marcats per una certa italianitat que deixarem passar amb benevolència. Com que es tracta d’una proposta d’estructura clàssica, ens acaba mostrant d’una manera molt lleugera alguna tensió molt digerible (no, no patiu, no es tracta d’una novel·la de Cesare Pavese) perquè la història avanci. En definitiva, de moral clara, infantil i diàfana, Luca és adequadíssima per a la canalla més petita de la casa.

 

Mamma mia! La pel·lícula

Mamma mia! The movie, Phyllida Lloyd (Regne Unit, 2008)
Disponible a Netflix, HBO i Amazon Prime

Ideal per a… un dia poc exigent. Hi ha dies d’estiu en què, sense saber com, ja som a casa a les set del vespre i, per sort, no tenim gaire res a fer. Potser podem preparar un berenar-sopar i anar a la sala —finestra oberta i les cortines blanques voleiant— per procedir a endrapar-lo davant la tele, on hem posat l’adaptació cinematogràfica del musical Mamma Mia! a tot drap. Perquè de vegades no cal que siguem llepafils i podem alliberar-nos de cercar cultura audiovisual pedagògica per a les criatures. Amb Mamma Mia!, l’exageració alegre dels tòpics romàntics i les cançons familiaríssimes d’Abba podran posar de bon humor tota la família, cosa que no és tan fàcil. Música, gent rica vestida de blanc saltironant estúpidament per un tòpic d’illa grega, blaus de mar que ja voldrien els dels anuncis de cervesa… i uns actors i unes actrius que semblen passar-s’ho de meravella. En aquest sentit, per cert, us ho advertim: si a la sessió s’hi suma el sogre o la sogra, hi ha moltes possibilitats que us arrodoneixi la vetllada deixant anar un tòpic més: “Ai, és que la Meryl Streep sempre treballa molt bé, eh? I, oh, com canta!”

 

La família Addams 2: la tradició continua

Addams Family Values, Barry Sonnenfeld (Estats Units, 1993)
Disponible a Amazon Prime

Ideal per a… un dia de pluja (i, si és el cas, sempre després que les criatures hagin tornat de colònies). ). El director de fotografia de les primeres pel·lícules dels germans Coen va sorprendre com a director amb els dos lliuraments cinematogràfics de La família Addams. Les pel·lícules gaudeixen, trenta anys després (!) i gràcies a una mala llet divertidíssima, d’una salut estupenda, potser més i tot que moltes de les joies dels vuitanta que ens hem cansat de recuperar els darrers anys. “Que tornin els noranta!”, comencem a sentir per aquí i per allà; doncs, au, fem-ho amb la segona part de La família Addams, que a sobre és ben estiuenca. En aquesta ocasió, la història se centra especialment en el personatge de l’Uncle Fester interpretat per Christopher Lloyd, d’una banda, i dels germans Wednesday i Pugsley, de l’altra. Aquest parell, després d’intentar assassinar uns quants cops el germà que acaba de néixer i un cop el pare i la mare contractin una cangur que de seguida els fa mala espina, són enviats a un campament d’estiu de molt bones intencions en què, és clar, no acaben d’encaixar. Quan tenen clar que la cangur és en realitat una caçafortunes molt dolenta que ha escollit de víctima el seu oncle, no pararan d’intentar escapar-se de les colònies per tornar a casa i salvar-lo. Si plou i se us esguerra el pla de tarda, ja ho sabeu: taratatà, ta, ta… taratatà, ta, ta… taratatà, taratatà, taratatà… ta, ta.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!