El Culturista

Com cada període de vacances escolars, el nostre expert cinematogràfic de capçalera, l’Andreu Gabriel i Tomàs, ens proposa una selecció de films per gaudir-ne en família! Per a aquest estiu postpandèmic/prepandèmic, les recomanacions són…

Buscant la Dory

Finding Dory. Andrew Stanton. Estats Units, 2016

Disney +

Per començar, remullem-nos! La continuació de Buscant en Nemo és una de les sorpreses recents de Pixar, que a l’hora de fer pel·lícules amb dos o tres o quatre nivells de lectura difícilment la supera cap altra productora. En aquesta ocasió seguim el periple de recerca de la identitat de la Dory. Tal com sona. Com si fóssim davant una novel·la psicològica d’alta literatura. Si la recordeu, la Dory era un personatge secundari a Buscant en Nemo; un peix femella que perd constantment la memòria. Allà era el personatge còmic, però aquí ens centrem, ja des de l’inici i de ple (en uns primers minuts que recorden en emoció aquells primers minuts emocionantíssims d’Up), en el seu drama humà: qui és? Qui són els seus pares? D’on ve? És clar, el desenvolupament del relat és espectacularment lúdic i tot, tot rutlla. Alerta: si teniu canalla que s’obsessiona amb un film concret, Buscant la Dory té tots els números per ser el següent.

Hook

Hook. Steven Spielberg. Estats Units, 1991

Fix: Fubo TV. Lloguer: Apple Play.

Doncs hem de reconèixer que Hook, almenys per nosaltres, ha envellit molt bé. Les seqüencies d’acció, gairebé de parc d’atraccions, no tenen res a envejar les molt més recents de la saga de Pirates del Carib, per posar-ne un exemple, i els dissenys dels espais i les atmosferes són (sí, utilitzarem aquest adjectiu) màgics. Posats a reconèixer, també confessarem que en el seu moment ens vam creure algunes crítiques que la menystenien per infantiloide, més que no pas infantil, i que el missatge era molt llepat. A veure, és veritat, això de defensar la síndrome de Peter Pan potser és una mica cursi, però aquests ambients del film i aquest to aventurer, amb pols narratiu de Spielberg, s’encarreguen de fer-nos deixar anar i lliscar fàcilment durant… 144 minuts! Vaja, potser hauríem d’haver començat per aquí: és llarga. Però no passa res: ideal per a una tarda després d’un matí massa atrevit de platja. Veure mig insolats les dues hores i vint de Hook? Per què no? Són vacances.

El llibre de la selva

The Jungle Book. Wolfgang Reitherman. Estats Units, 1967

Disney +

Ens sembla que si la recomanem no és per nostàlgia. El llibre de la selva de Disney (la de dibuixos) rescatava a finals dels anys seixanta una factoria que havia arrencat brillantment i més experimental del que s’acostuma a recordar a finals dels anys vint, però que a partir dels cinquanta s’havia estancat creativament. Que adapti un text de Rudyard Kipling podria ser el motiu principal de l’encert: l’adequació del to bonhomiós de l’escriptor britànic s’adequa al to Disney, però tampoc no cau en aquell empatx de dolçor en què de vegades la productora es precipitava. El llibre de la selva és una obra infantil que està ben orgullosa de ser-ho i que pot ser un molt bon punt de partida per introduir la mainada a altres pel·lícules d’aventures més canalles. No cal dir que la tendresa de Baloo ens abraçarà i que veure-la és fer niu, d’alguna manera. A més, què dimonis, només per sentir xiular la melodia ja n’hi ha prou per escollir-la!

El jardí secret

The Secret Garden. Angniezska Holland. Regne Unit, 1993

Una mica de cinema de tassetes ara que està de moda, però infantil-juvenil. Abans que se n’estreni una nova versió aquest mateix agost, podeu recuperar l’adaptació del 1993 d’una de les novel·les infantils més importants del segle XX, El jardí secret de Frances Hogdson Burnett. Amb secundaris de luxe com Maggie Smith, la història gira al voltant d’una nena eixuta com una mala cosa que, després de quedar-se òrfena a l’Índia –on ha nascut filla de membres del govern anglès– s’ha de traslladar a la mansió del seu tiet a Yorkshire i el seu cosí malalt. Allà, al principi tot és fosc i d’ambient irrespirable, però amb la descoberta d’un jardí misteriós que fa més de deu anys que és tancat, la nena entrarà en un món màgic en què podrà fer un camí de descobriment i canvi d’ella mateixa. Prepareu un te fred amb llimona i au, endinseu-vos al jardí secret mentre us acosteu el got a la boca aixecant el ditet com bé mana el protocol.

La Ponyo al penya-segat

Gake no ue no Ponyo. Hayao Miyazaki, 2008

Fix: Netflix

I, finalment, una altra remullada perquè la mainada es tregui la suor del front. És molt difícil fer una llista de pel·lícules per a tota la família i no escollir-ne una dels estudis Ghibli. Algun cop hem fet un esforç contra natura i, perquè no se’ns acusés de pesats, n’hem descartat alguna. Però és que La Ponyo al penya-segat és una mena de miracle que adapta el conte de La sireneta posant-hi tots els matisos que no té la pel·lícula (atractiva per unes altres raons) de Disney. És fascinant com Miyazaki aconsegueix que en una pel·lícula tan infantil (ho és molt més que unes altres de les que ha dirigit) i que sembla tan senzilla, s’expliquin tan bé les complexitats en les relacions entre pares i filles. D’altra banda, no sé si cal remarcar que, només per les seves virtuts visuals i estètiques, ja paga la pena endinsar-hi. Bon estiu!