Carolina Monterrubio

Per: Borja Barbesà

 

Algú que ha viscut gairebé tota la vida a Barcelona i s’ha mirat Mèxic des de lluny topa amb l’obra de Carolina Monterrubio i creu reconèixer el país americà en les seves formes i colors. Però Mèxic és realment com pensem des d’aquí? Podem conèixer una cultura llunyana i diversa des de la distància, a través de les arts visuals? D’altra banda, com esperem que sigui l’obra d’algú que ve d’una contrada així? No seria just que les nostres expectatives limitessin la seva identitat i creativitat, oi? En parlem amb una il·lustradora de Ciutat de Mèxic que fa quatre anys va aterrar a Barcelona per formar-se i s’hi ha quedat.
 
 

Ets una d’aquelles persones que des de la infantesa o l’adolescència ja tenien clar a què es volien dedicar, o en el teu cas tot plegat prové d’una vocació més tardana?

Sempre dibuixava de petita, m’encantava, però als 18 anys, quan et posen aquella pressió per decidir què vols ser a la vida, buf, no ho tenia clar. Així que vaig estudiar un munt de coses: disseny gràfic, teatre, comunicació, disseny tèxtil… Tot força relacionat amb l’art i el disseny. Aleshores no tenia gaire clar que existia el món de la il·lustració i que podies dedicar-t’hi… fins que vaig posar-me a estudiar il·lustració a Ciutat de Mèxic i vaig començar a participar en concursos. Això em va dur a veure no només que m’agradava, sinó també que hi havia feina i oportunitats.
 

Què et va dur a Barcelona?
Havia estat un temps donant un cop d’ull a cursos d’il·lustració a Europa i em vaig topar amb Eina, que oferia un postgrau d’il·lustració infantil. Em va cridar molt l’atenció, era sobre el tema que jo volia i com que ja havia estat a Barcelona abans, en un viatge de motxilla i m’havia encantat, doncs em vaig decidir a venir!
 

Vas arribar aquí i vas anar veient el panorama local en l’àmbit de la il·lustració. Et va sorprendre el que et vas trobar? Es corresponia amb la idea que tenies i que potser et va fer venir?
En part em va sorprendre, sí, però a Mèxic ja havia entrat una mica en aquests ambients i allà també hi començava a haver més il·lustradors emergents, més fires, així que ja havia començat a familiaritzar-m’hi una mica. El que més em va sorprendre és que hi ha moltes editorials que munten fires i petits festivals, tipus el GRAF. Em va encantar que hi havia molt moviment.
 

Hi ha moviment, sí. Segurament hi ha molta moguda underground, ganes de muntar coses… Però, de feina, n’hi ha?

Moltes editorials es comprometen amb uns pocs il·lustradors. Saben que tal professional treballa bé, els agrada l’estil i aleshores els van donant feina. Però en aquest grupet no n’hi ha més de dos o tres i costa molt d’entrar-hi. Això sí, un cop hi ets, ja tens la confiança. Vaja, que has de començar a treballar perquè et donin més oportunitats, i això és el que més costa. S’ha d’anar grimpant una mica. Per això és important que existeixi aquest tipus d’espais i esdeveniments on s’exhibeix el treball de les il·lustradores emergents. Així editors, altres professionals i el públic en general et veuen. D’una altra manera seria molt i molt difícil.
 

 

Quan viatgem ens adonem que la imatge que molta gent té de la nostra ciutat o país està associada a tòpics que no es corresponen gaire amb la realitat o, en tot cas, que són molt parcials i acaba resultant pesat. Quan vas arribar a Barcelona, et va sorprendre la imatge que teníem de Mèxic? Creus que l’imaginari que aquí se sol tenir es correspon amb la realitat?
Sí, sovint m’han dit coses que fan riure. També hi ha molt la percepció que Mèxic és molt perillós, m’he trobat molta gent a qui li agradaria anar-hi, però no hi va per aquesta creença. I, és clar, és perillós, però també és un país on es pot viure molt bé, hi ha zones i zones. Jo parlo com a persona privilegiada, però sento que les notícies dels mitjans no hi ajuden, sempre ressalten el conflicte i això fa que la gent de fora es quedi amb aquesta idea i es pensi que és la realitat de tothom.
I després hi ha tots els clixés del mariachi, de vegades la gent creu que a Mèxic anem amb barret, que no hi ha carreteres, que tot és molt precari… Crec que en bona part es pensa això per les pel·lícules, que moltes vegades retraten la frontera, que potser és on hi ha més pobresa i delinqüència. Però Mèxic és molt més que això. 
El menjar, per exemple, no només són els tacos, els burritos i els nachos, que a més ni tan sols són receptes mexicanes sinó tex-mex. Els mexicans potser mengem burritos un cop l’any.
 

Hi ha algun llibre o pel·lícula que ens puguis recomanar perquè consideres que retrata bé Mèxic?
Crec que Coco és ideal. És una pel·lícula tant per a nens com per a adults i retrata molt bé el Día de los Muertos, una tradició molt emblemàtica de Mèxic que tothom celebra. La pel·lícula és molt bonica i fa una molt bona representació de la família mexicana, de les tradicions, dels costums.
 

Quan vivim lluny d’on vam néixer sovint sentim la necessitat d’expressar més la nostra pertinença als nostres orígens. A tu, viure fora de Mèxic, et fa tenir un estil més ‘mexicà’?
El meu estil em surt molt natural, no és premeditat. Tinc molt interioritzats elements de Mèxic que em surten. Per exemple, els colors que uso, que em diuen que són molt mexicans. Però normalment no parteixo d’una reflexió prèvia en relació amb els colors que faré servir. Quan treballo a partir d’un text o és un projecte concret potser sí, però de natural els colors que uso són espontanis. I crec que provenen d’haver vist colors així tota la vida: al mercat, als carrers, a les façanes… Mèxic és pur color i criar-se en un lloc així fa que sigui un recurs que ja tens incorporat.
 

Pot ser que el públic, els teus clients, el mercat tinguin una expectativa en aquest sentit que t’empeny a tenir un estil i abordar temes molt vinculats a la teva terra d’origen?
Vaig tenir sort perquè vaig començar amb un editor de Xile i sempre em va donar llibertat per fer el que em semblés. No em va posar límits, no em va suggerir usar una paleta de colors ni em va demanar que el meu treball fos molt mexicà. Mai no m’he sentit gaire limitada, però voluntàriament intento incloure elements mexicans en les meves il·lustracions. En el color potser no, com deia abans, que surt més sol, però sí en objectes. Sovint cerco referències i les incorporo. Per exemple, a la portada que vaig fer del número de la síndria (nota: número 41 d’El Culturista) vaig pensar en pintures de Diego Rivera, que m’encanten, les que són sobre dones que venen lliris, les de síndries, és clar… D’aquesta manera vaig agafant cosetes d’artistes mexicans, d’elements arquitectònics…
 

Creus que es pot parlar d’un estil d’il·lustració de Barcelona, català o europeu? No fa la sensació que molts il·lustradors d’aquí podrien ser de gairebé qualsevol lloc del món occidental?
Crec que s’està experimentant més amb les formes, es fuig del dibuix realista o que ha de guardar unes proporcions clàssiques, es tira sovint cap a coses més de caricatura. Però, és clar, gairebé sempre la gent d’aquí dibuixa gent blanca, perquè no hi ha tanta diversitat, o sí que n’hi ha però encara costa incloure-la. Cal tenir en compte que ara veiem propostes més diferents en part també perquè amb les xarxes socials tenim accés al que s’està fent a la Xina, a França o a on sigui, i això et nodreix com a il·lustradora. A mi, per exemple, m’inspiren molt els il·lustradors orientals, tenen una estètica molt diferent.
Una altra qüestió és que hi ha tanta gent treballant o intentant treballar que sorgeix la necessitat de diferenciar-te. Jo mateixa al principi estava una mica frustrada amb aquest aspecte, sentia que no destacava, que era una més. I, bé, la pràctica et va ajudant, vas creant confiança i això, la seguretat respecte a les coses que fas, acaba essent l’aspecte més important.
 

Què t’agrada més dibuixar, fins i tot per plaer, per passar l’estona?
La meva gosseta [riu], sempre la dibuixo! En general m’agrada molt dibuixar plantes, flors, elements de la natura i la meva gosseta sovint apareix en alguna banda allà traient el cap, xafardejant, ensumant què passa. També m’he fixat que dibuixo molts jaguars.
 

I anant a l’altre extrem, què et costa més?
Ui, els cossos. Són dificilíssims. Si et poses a veure els meus treballs, els cossos són… [riu] triangles, quadrats, cercles… Però miro de treure’n profit. D’acord, assumeixo que no sé dibuixar-los amb proporció, però el truc és buscar la gràcia a les teves habilitats i a les teves limitacions. Les mans també em costaven molt al principi, eren com una galeteta i ara he descobert la manera de fer-les més fàcil i millor. Així que finalment he fet les paus amb les mans.
 
 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!