Cançons per viatjar: Anem a comarques

Per: Borja Barbesà

 

Aquesta sèrie és formada per articles que apleguen músiques per a tota la família i que resulten adequades per gaudir-ne tot viatjant aquest estiu. Hi recomanem discos, però també ocasionalment uns altres formats d’edició, llistes de reproducció i potser fins i tot podcasts. Cada lliurament està dedicat a una destinació (més concreta o més abstracta) per passar-hi una temporadeta aquestes setmanes quan els uns o els altres, sobretot els més joves, tenen la fortuna de fer vacances. Un dels aspectes més poderosos de la música és que és capaç, com a mínim una estoneta, de transportar-nos a uns altres indrets. Així que aquesta sèrie és tant per als qui, efectivament, es desplacin a les destinacions que hi vagin apareixent com per als qui no tinguin la sort de poder-ho fer físicament, però que gaudeixin d’un ànim ben disposat.

Aquest lliurament pot semblar un publireportatge de turisme de Catalunya, però us assegurem que és involuntari i que no en veiem ni un duro! La veritat és que és el capítol més realista de la sèrie, el que s’ajusta més als plans de la majoria de lectors i lectores. Si moltes setmanes el que proposem és evasiu i pràcticament utòpic, aquesta vegada la música va lligada a una realitat propera i palpable, si bé hem volgut fugir de convencionalismes. Aquí teniu, doncs, un parell de propostes de banda sonora per a un estiu pràcticament de km 0, una característica que, com amb l’alimentació, no va gens renyida amb la qualitat.

 

Junco y Diamante canten a les comarques de Catalunya

De discos que es puguin relacionar amb un tomb per les diverses contrades catalanes, n’hi deu haver uns quants, però pensem sobretot en antologies de música tradicional o edicions similars. Aquest que avui proposem és quelcom ben diferent, almenys en aparença. De fet, és un disc diferent de gairebé tots els del món, perquè músics de la singularitat de David Rodríguez (Beef, La Estrella de David) i Joel Iriarte (Joe Crepúsculo) n’hi ha ben pocs. Ells són Junco y Diamante i aquest treball, una col·lecció de cançons breus dedicades a una vintena de comarques catalanes (també n’hi ha una que duu per títol Ascó i una altra que es diu El cielo catalán), fetes des d’un punt indeterminat entre l’homenatge, la paròdia i la boutade. Però, ep, per molt que en part sembli una broma, de broma no en té gens pel que fa al nivell de les cançons, a la inventiva que destil·len. Hi ha molt bones melodies, les rítmiques i la producció són casolanes, però fresques, i el to és anticonvencional d’una manera gens pretensiosa, castissa i surrealista alhora.  Si bé alguna cançó no passaria el filtre del que és apte per a tots els públics –més per desconcertant que no per desagradable–, n’hi ha un bon grapat que poden resultar adhesives a audiències de totes les edats sense prejudicis. Baix Empordà, amb elements d’havanera, és força irresistible; La Selva, amb la veu d’Antonio Luque, resulta gairebé impossible de determinar què té a veure amb la comarca, però cau simpàtica, i Segarra és, al contrari, ben descriptiva, però, és clar, amb humor de doble tall.

 

 

 

La Ludwig Band, vespres d’estiu a l’Empordà

S’autodefineixen com el segon millor grup d’Espolla, a l’Alt Empordà, però no sabem quin és el primer i ni tan sols si existeix. Així que nosaltres, almenys ara per ara, ens quedem amb ells, perquè s’ho valen. Sense cantar des del balcó, la jove formació és una de les revelacions de la música en català dels darrers mesos i que estiguin essent tan refotudament estranys ha mitigat una mica l’abast de la seva explosió. Les cançons de la Ludwig Band són força ortodoxes en les formes i sovint brillants en la concreció, connecten amb l’estirp de músics nostrats que en més o menys mesura s’han atipat de Bob Dylan: els Riba, Pi de la Serra i, per què no?, també Manel, almenys els dels primers discos. L’ús de la llengua és magnífic, són fabuladors, fins i tot puntualment es posen bíblics, exhibeixen riquesa lèxica, però així i tot el registre és força col·loquial, amb formes no normatives, però d’ús popular en un sentit gens forçat: evoca perfectament l’ambient d’una plaça de poble una tarda d’estiu, amb el paviment en ombra, però encara calent, amb amics i coneguts de totes les edats que xerren i no tenen pressa per anar a sopar. I, tot plegat, coronat per una veu cantant que té allò especial que fa de mal dir, però que sedueix, una suma d’elements que afavoreix que el seu públic pugui ser força transversal. Pugeu ja al tren de la Ludwig, que d’aquí a poc, si queda una mica de justícia, serem legió!

 

 

Aquí teniu la llista amb totes les cançons:

 

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!