Benji Davies

Per: Andreu Gabriel i Tomàs

Amb la publicació de La balena el 2013, l’il·lustrador i animador britànic Benji Davies ha constatat que l’èxit comercial i la qualitat poden no estar renyits. Després de publicar altres èxits de l’autor com és L’illa de l’avi (2015) o Grans amics (amb Linda Sarah, 2016), l’editorial L’Andana ens ofereix ara la seva última creació, El Grotlin, que adapta en el format de llibre infantil un curtmetratge que Davies va estrenar quan es dedicava a l’animació. L’autor mai no se n’ha estat d’enfrontar-se a temes que sovint es consideren delicats per a la canalla, i a El Grotlin no en fa cap excepció. Situada a un Londres d’estètica deliciosament gòtica i victoriana, la història gira entorn d’un conjunt de personatges que tenen por d’allò que no coneixen, un petit monstre misteriós que es cola dins les cases amb un pla entre mans.

 D’on surt la idea i el nom del teu últim llibre, El Grotlin?

La veritat és que la primera idea la vaig utilitzar en un film d’animació per a la televisió britànica que vaig fer ara ja fa una mica més de deu anys. Aquell curt és la base del conte i, de fet, ja vaig escriure aleshores les rimes que apareixen en el llibre. Pel que fa al títol, es tracta del nom de la criatura inusual que protagonitza el conte. El prenc de la unió de dues paraules: d’una banda Gremlin o Goblin [monstres del folklore dels països de parla anglesa] i, de l’altra, “Grot”, que és una paraula que utilitzem en anglès per descriure una cosa desagradable. Un dia se’m van ajuntar els dos mots dins el cap i vaig trobar que sonava molt bé.

 

A El Grotlin hi ha cert misteri i un cert aire gòtic. Creus que hi ha una línia clara entre el que “ha de ser per a nens i nenes” i el que no?

Sempre he cregut que els nens i les nenes, a través dels àlbums il·lustrats, poden entendre moltes més coses de les que pensem. Sobretot a través del dibuix, que és tan sensorial, poden entendre emocions que són per a tothom semblants i amb les quals es pot sentir representats tant una persona adulta com un nen. Justament em crida molt l’atenció el fet de creuar la línia i enfrontar-me a temes més delicats o complicats com el d’aquest llibre, la por a allò desconegut; és tot un repte.

 

En aquest sentit, matises el dibuix cap a una paleta de colors més foscos que en altres treballs. És difícil adaptar el dibuix per cada tipus d’història?

Potser sí que el tipus de dibuix depèn una mica de la història que vull crear, però la veritat és que en general no em costa gaire. Surt una mica sol, segurament perquè quan penso en el que vull explicar en realitat ja estic pensant en com ho mostraré, en com ho dibuixaré. D’altra banda, com et deia abans, no penso que s’hagi d’endolcir el dibuix més del compte, així que, si segueixo aquesta premissa, encara se’m fa una mica més senzilla la tasca de lligar dibuix i història.

 

Quines tècniques utilitzes, sobretot quant al color?

Començo fent els dibuixos a llapis o a tinta. Són dibuixos ràpids, però de seguida els escanejo per tenir un primer esborrany del llibre a l’ordinador. Malgrat que justament en el cas d’El Grotlin el text ja el tenia escrit, normalment és un cop tinc els dibuixos a l’ordinador i una primeríssima versió del llibre maquetat, quan començo a escriure els textos. I després ve un procés d’anar canviant, corregint i afegint elements diversos, sobretot en els dibuixos. Aquests els passo a Photoshop, on treballo en concret tota la part del color fins que al final realment no queda gaire dels esbossos originals.

 

En El Grotlin utilitzes un format més vertical que en altres llibres teus.

Com sempre, el format també depèn del que dibuixis. En aquest cas, com que l’acció passa a una ciutat, el format vertical s’adaptava molt millor a les proporcions dels edificis més alts que relacionem amb un espai urbà.

 

Quan il·lustra textos d’altres, com es relaciona amb l’escriptor o l’escriptora?

La veritat és que rebo el text de l’editor i normalment no tinc contacte amb l’escriptor, que no veu el resultat fins al final del procés. Estic content de dir que de moment ningú no s’ha queixat! (Riu). En tot cas, aquest mètode pot canviar una mica en casos concrets, com per exemple amb l’escriptora de Grans amics (2016) Linda Sarah, que vaig conèixer personalment després d’haver-li il·lustrat On Sudden Hill. A partir d’aquell moment vam pensar en treballar de nou junts amb la història de Grans amics al cap, que aquest cop sí que vam concebre més plegats.

 

Quins referents tens? M’imagino que van més enllà de la il·lustració.

Ui, aquesta és una pregunta mala de respondre. Un dels àlbums il·lustrats que sempre tinc al cap és El tigre que va venir a berenar, de Judith Kerr, que és molt important des de fa molt temps al Regne Unit, un clàssic de finals dels anys seixanta. De totes maneres, i encara que sigui difícil, intento no mirar-me gaires altres llibres quan estic en el procés de creació, per no perdre identitat pròpia. Quan entro a una llibreria i passo pel costat de la secció infantil em tapo els ulls i tot… (riu). D’altra banda, si t’he de dir un nom d’un artista que no vingui directament del llibre il·lustrat, et diria el nom d’Eric Ravilious, un meravellós artista anglès de mitjans segle XX que m’encanta.

 

Com et vas formar com a il·lustrador? Sempre has volgut ser-ne?

Tot i que dibuixo des de sempre perquè sempre m’ha agradat molt, a la universitat vaig estudiar vídeo-animació, que va ser també el primer camp en el qual vaig treballar. Quan estudiava animació, podia fer treballs creatius en què jo m’inventava les històries i les dibuixava i animava, però quan vaig començar a dedicar-m’hi professionalment, vaig treballar més aviat per anuncis i publicitat, amb clients concrets que tenien necessitats concretes. Després, vaig començar a il·lustrar llibres d’altres, feina que m’agrada i encara faig però en la qual no tinc tot el control. Fins que finalment va arribar un moment en què vaig voler provar, en aquest terreny de l’àlbum il·lustrat, de ser el responsable tant de la història com del dibuix, tal com feia en l’època de la universitat amb l’animació més “lliure” dels treballs sense pressions comercials. No va ser fàcil, és clar… Aquest primer llibre en què ho vaig poder fer tot, La balena, em va costar uns tres anys tirar-lo endavant! I, evidentment, durant tot aquest procés de creació tan costós, no em podia imaginar que arribaria a tenir la sort de ser un conte de tan èxit com ha acabat sent, traduint-se a més de 35 llengües, ni que m’obriria tantes portes que em permeten continuar escrivint i dibuixant les meves pròpies històries.

 

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!