Andreu Galan

Per: Núria Puyuelo

Andreu Galan i Martí va estudiar Magisteri d’Educació Musical i Filologia Catalana.

Actualment treballa de mestre a Barcelona, una feina que combina amb la seva gran passió: la poesia. A més de participar en un munt de festivals i recitals poètics, Galan ha publicat dos llibres de poesia: Cansat de diumenges (labreu Edicions, 2009) i el llibre de poesia infantil Qui no sap riure no sap viure (Andana Editorial, 2014), nominat al 10è premi de literatura infantil Atrapallibres.

Amb la poetessa Martina Escoda, dirigeix Pissiganya.cat, un web que té la funció d’estimular la creació poètica infantil.

Com et definiries?

Sóc un bosc enmig d’un arbre.

Fins fa ben poc escrivies poemes per a adults, què és el que et va fer decidir a escriure poesia infantil?

Doncs d’això, com de la majoria de coses divertides i interessants que em passen, en tenen la culpa els xiquets. I, més concretament, els meus alumnes. Com que ja fa uns quants anys que faig de mestre, a la poesia infantil, m’hi va portar l’escola. D’una banda, la lectura de poemes per a infants que no m’acabaven de fer el pes, així com la inspiració d’aquells que sí que m’agradaven i, de l’altra, les ganes d’oferir la meua veu donat, sobretot, que no trobava textos que digueren allò que volia: la intenció era escriure en l’òrbita de l’imaginari infantil i no de manera impostada tal com, malauradament, passa de vegades en la literatura infantil i juvenil…També la lectura de les produccions textuals dels nens et fa adonar de com s’ho maneguen per a escriure, de quins són els temes. I el que potser siga més important: els mecanismes i estratègies que fan servir. De tota aquesta barreja me’n vingueren les ganes…

I en concret, com sorgeix la idea d’escriure Qui no sap riure no sap viure?

Tot va començar amb una provatura, un mig capbussó, amb molta cautela, enfrontant-me, per exemple, a textos com El Romanç del vell pollastre o El rap del pi, que són dels primers i que van eixir a raig, com si fera temps que volgueren dir-se. Una cosa va portar l’altra i, després de mostrar els poemes als alumnes, a l’escola, el seu entusiasme em va acabar d’engrescar. Llavors vaig seguir i, de sobte, un bon dia ja en tenia un recull, el vaig publicar i al cap de poc temps em varen dir que estava nominat per al premi Atrapallibres d’aquest any. Qui no sap riure no sap viure és un llibre que es va escriure tot sol, tenint molt de prop el bategar de l’escola. Va suposar el meu inici en la poesia infantil, ja que fins llavors no ho havia provat mai. Sempre m’havia interessat i agradat molt la LIJ, però escriure un llibre per a xiquets era una mena de fita inassolible. I de sobte un dia vaig descobrir que tenia aptituds per al gènere i…fins ara.

Com podem estimular els nens perquè s’interessin més per la poesia?

És molt fàcil: estimant-nos-la, fent-los avinent que allò ens és necessari per a viure, que aquelles paraules ens suggereixen bellesa, sensibilitat, tendresa, diversió: mig mostrant-los que allà al darrere s’hi amaga alguna cosa vetlada, normalment, a l’ull de la convenció i, per descomptat, donant-los bones lectures. La resta ve tot sol. Els infants són inherentment poetes: ho porten ben endins. Som nosaltres, els adults, qui sovint els pengem la llufa absurda que la poesia és avorrida… De tècniques i maneres n’hi ha moltes, més de les que ens pensem. La principal és fer-los aprendre poemes de cor i, alhora, fer-los també molt conscients que la poesia, sobretot durant la infància, en bona mesura és oral o no és. Cal que els xiquets aprenguen a recitar poemes, a saber-los expressar i, doncs, a traure’n tot el suc que contenen. És per això que, sobretot a primària, és important que la poesia tinga una vessant molt lúdica, de diversió, amb poemes que siguen creatius, humorístics i engrescadors alhora. D’ací que els mestres han de saber seleccionar els textos més adients. Així, posteriorment, a l’institut ja podran entomar la poesia “adulta” i llavors, si s’ha fet aquest treball previ, el xoc, o sobretot el que jo anomene “el desencontre adolescent” amb la poesia que tantíssima gent m’ha explicat, no ho serà gens: simplement serà un contínuum, una immersió en una altra parcel·la. És molt fàcil: allò que s’aprén a estimar durant la infància, sens dubte s’estima i es recorda tota la vida.

Les escoles fan prou per despertar aquest interès?

Déu n’hi do, cada vegada més! En aquest sentit, sobretot a Catalunya, es viu, a parer meu, un moment dolç, d’expansió. Venim d’un passat poc curós en aquest aspecte, però val a dir que el present és engrescador. Enguany, de fet, el 4t premi de poesia escolar Pissiganya.cat, que codirigisc amb la Martina Escoda, tindrà una cerimònia conjunta amb el premi Sambori Òmnium Catalunya. Tot això no seria possible sense les escoles, o millor dit, sense la bona feina d’un exèrcit de mestres anònimes. I, si sou pares i esteu cercant escola per als vostres fills, us diré més encara: una escola on la poesia, la plàstica i la música tenen la presència, el caliu i el respecte que mereixen, és un lloc on, sens dubte, un alumne qualsevol podrà activar la capacitat més bella dels humans: aprendre a aprendre. En altres paraules, la grisor d’una institució escolar es mesura per la manca de disciplines artístiques.

Què creus que és més difícil, escriure poesia infantil o per a adults?

Escriure poesia infantil, sobretot si ho fas en clau humorística, té l’avantatge que entremig no hi poses el teu jo, les teues pors, la diguem-ne «teranyina de subconscient» amb què t’enfrontes i t’exposes quan escrius «per a adults». En aquest sentit, aparentment, és més «fàcil», però ho dic amb moltes reserves perquè també té la seua complicació: he vist nens passant fulls i fulls de llibres de poemes i anar dient: «Oh, aquest és boníssim!». I quan veus que una criatura de nou anys ja té tan assumida i interioritzada la dimensió literària us assegure que comences a tremolar.

Quins poetes t’han influenciat més?

Mon iaio, per descomptat, un llaurador d’Alboraia que no va escriure ni una ratlla en sa vida, però que, com deia Joan Brossa, «la gent més poeta no fa versos: fa poesia amb la seva manera de ser». D’ell vaig aprendre moltes cançons, dites, fragments de rimes populars, sainets destrellatats. Ell tot sol era una mena d’enciclopèdia de cultura popular. És, per tant, el meu “poeta popular” de referència. Després, en l’àmbit de la poesia culta, hi ha el que jo anomene la trinitat: Joan Vinyoli, de qui cada vers és un aljub de saviesa, Blai Bonet i Vicent Andrés Estellés. Aquests són, essencialment, els meus mestres. Potser sí que al principi em deixava influenciar més, però amb els anys trobes una veu pròpia i llavors l’esforç i la voluntat més punyent és ser un mateix, depurar-te. Ara bé, els meus referents, en essència, són aquests. Sóc del parer que les “influències” t’han de nodrir; no han de reemplaçar la teua veu. En altres paraules, si el poema és una peça de roba, hi ha d’haver fil de diferents colors i procedències, sí, però el punt ha de ser teu.

Quines són les teves fonts d’inspiració a l’hora d’escriure poesia?

Bàsicament es tracta d’estar obert, de no tancar-se, de deixar-se commoure. En aquest sentit, és molt important educar la sensibilitat, adonar-se de la pròpia capacitat de sorprendre’s davant el món. Hi ha qui, des de ben menut, percep en ell mateix unes certes “formigues” i decideix amagar-les, o pitjor encara: fer com que no existeixen. La inspiració en relació amb l’art en general, i més concretament amb el fet poètic, està íntimament relacionada amb la sensibilitat, però sobretot amb una altra capacitat que també cal exercitar: ser capaç d’expressar l’abstracció del que sentim en paraules. Ho vaig escriure fa anys, en Cansat de diumenges: «La realitat és un incendi. La poesia consisteix a preservar-ne les flames». La realitat mateixa és prou captivadora. Des del meu punt de vista, doncs, no hi ha «unes fonts» com a tal: hi ha un món, unes persones, una vida, unes sensacions, la música, que és com una mena de poesia coagulada, unes idees. Després hi ha la barreja de tot això amb un mateix, i d’aquest poti-poti n’ix la poesia: si més no la meua. Potser el que cal de veres és obrir l’ull del cor per mirar d’entendre el món: així, sens dubte, es convoca la poesia. Ara bé, la manera com aquesta es manifesta ja són figues d’un altre paner.

Què volies ser de petit?

Escriptor, escriptor i escriptor i ves per on: he acabat sent un mestre que fa de poeta. O ben al contrari: un poeta que fa de mestre…

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!