El Culturista

Després d’uns quants llibres adreçats al públic adult sobre afers relacionats amb la cultura clàssica, l’escriptora italiana Andrea Marcolongo presenta ara un títol que pretén captar l’atenció d’infants i adolescents. ‘El viatge de les paraules’, editat per Zahorí Books tant en català com en castellà abans que vegi la llum la versió original en italià, és una magnífica porta d’entrada a l’etimologia.

És el teu primer llibre concebut per a un públic jove i fins i tot infantil. Has pensat en tu mateixa quan eres nena o adolescent durant el procés?

Així és. Es pot pensar que és fàcil escriure per a nens, però no ho és pas. Per mi és una responsabilitat més gran. Cal ser més precís. Quan escrius per a adults, doncs bé, una línia o una frase de més no passa res, és estil, és bellesa. Però amb els nens cal ser molt més honest. Per mi ha estat una barreja d’anar pensant els meus records de quan era petita, sí, i alhora de tenir clar què m’agradaria ara ensenyar o transmetre als joves d’avui, un món que em sembla molt més complicat… Espero que no soni que m’estic fent vella [riu]. Aquesta època em sembla molt més complicada en relació amb l’època en què em vaig criar jo, no soc una filla de la crisi econòmica. Quan era petita no en sentia a parlar, tot semblava perfecte. Avui, des de ben joves saben que hi ha crisi, que hi ha problemes ambientals, que és quelcom de què no es parlava quan jo tenia deu anys… Sempre que em trobo amb joves en instituts o escoles em semblen molt més responsables del que era jo, des de molt petits saben que hi ha problemes molt greus que hem causat nosaltres i intenten cercar-hi solucions.

Quan vas començar a notar que tenies un interès especial per les paraules?

Com és normal, abans de ser escriptora vaig ser una gran lectora. Quan tenia set o vuit anys, els llibres ja eren els meus companys preferits. Aleshores ja sentia vibrar les paraules, em preguntava molt sovint: “D’on ve aquesta paraula?” O: “Per què això es diu així?” Resoldre aquests dubtes era gairebé com una cerca del tresor, tenia quelcom de màgic. Després, a partir dels catorze o quinze anys, vaig començar a estudiar grec antic i llatí, i va ser una epifania, una revelació. Vaig descobrir que en llatí moltes coses es deien igual o de manera semblant que en italià, i em vaig adonar que hi havia d’haver una història comuna al darrere. Aleshores no en sabia les raons, de tot plegat, i per mi encara era un món que a mesura que estirava una mica el fil es feia més i més gran. A la universitat vaig estudiar lingüística i vaig aprendre totes les regles i la lògica que hi havia al darrere, però sempre per mi la història de les paraules ha tingut una part important de joc i d’encís.

Tanmateix, al teu llibre sobre el grec La lengua de los dioses (Taurus, 2017), dius que molts centres educatius de secundària com el Liceo Classico italià semblen tenir com a missió mantenir el grec com una cosa inaccessible, garantir l’odi de qui s’atreveix a acostar-s’hi.

És cert, podem dir que és com una educació militar, cal estudiar moltíssim. I quan es té quinze o setze anys s’està més pendent de viure, en aquest trànsit complicat entre infància, adolescència i edat adulta. Però sí, el meu interès va sobreviure, i molt bé, i ara agraeixo moltíssim haver seguit aquest camí. Ho dic amb un puntet de nostàlgia, però sobretot de gratitud. Quan s’estudien humanitats, s’aborden moltes disciplines que no són pràctiques, que no responen a l’imperatiu segons el qual tot ha de ser útil per trobar feina i produir, en una lògica de mercat i de curt termini, en aquesta idea de l’educació per formar treballadors i no ciutadans. Els estudis d’humanitats permeten prendre’s el temps per descobrir-se, per saber de debò què vol fer una a la vida. Ho veig com una mena de luxe, avui, no enfocar-se a les respostes pràctiques, però permetre que es posin damunt la taula moltíssimes preguntes necessàries.

No sé si estàs gaire al corrent del món educatiu actual. Tens alguna opinió sobre les maneres predominants d’ensenyar les llengües, o de fomentar-ne l’interès?

Abans de centrar la meva vida en l’escriptura vaig ser professora de llatí i grec a Itàlia, amb estudiants de catorze o quinze anys, molt joves. Sovint m’han preguntat com es pot fer l’aprenentatge dels idiomes més divertit o fàcil, però no en sé cap recepta màgica. Sempre cal estudiar i cal prendre’s temps. Malgrat que actualment sembla que tot ha de ser molt ràpid i hi ha els qui pensen que l’educació pot respondre a una lògica d’Amazon. Però no, cal treballar i, si és possible, aprofitar i no estudiar només la gramàtica d’una llengua, sinó també la història, la cultura, la literatura. Diria que aquest hauria de ser l’enfocament.

A El viatge de les paraules (Zahorí Books, 2022), que segons tinc entès tindrà el mateix títol en l’original italià, evidentment interessen les paraules, però també, i molt, la idea de viatge, oi? Per què és tan important aquí aquest concepte?

Descobrir la història d’una paraula vol dir descobrir el viatge que ha fet fins avui, fins a la manera com la utilitzem ara. No és un trajecte lineal ni predictible ni fix, és una veritable aventura. Hi ha paraules d’origen antiquíssim que mantenen el mateix significat, hi ha paraules que pràcticament van néixer ahir, hi ha paraules que venen d’Amèrica amb un viatge espacial molt llarg, hi ha paraules d’un idioma que es troben amb paraules d’un altre i originen paraules noves… Sempre implica un moviment de termes, però, al capdavall, sobretot de persones. Gent que es mou, gent que té noves idees i aleshores necessita noves paraules per expressar-les.

Com va ser la selecció de les vint-i-cinc paraules que s’hi expliquen? Suposo que podrien haver estat moltes altres.

I tant, al meu cap aquest llibre, aquestes paraules, és només la primera part de moltes, m’encantaria que tingués continuïtat. El procés de selecció no es va produir a partir d’una llista de, per exemple, cent paraules que es va anar reduint. Va ser més natural, vaig pensar força en paraules que m’agradaven de petita, com fantasia i animal, i d’altres com femení i ecologia que em semblaven actualment molt necessàries.

Les primeres que apareixen són infància i llengua, relativament previsibles, aparentment molt adequades. Però la tercera és nostàlgia, una tria que crida més l’atenció. És quelcom que s’associa poc a la infantesa i més a persones que han viscut més anys.

En moltes faules o fins i tot a l’Odissea la nostàlgia no és una cosa trista, una cosa que fa plorar, sinó que empeny a viatjar, a descobrir coses, a buscar l’altre. Aleshores per mi la nostàlgia és el motor de moltíssims relats, siguin per a nens o per a adults. A més, té una història molt original perquè podríem pensar que té un origen molt antic, però no, és força recent i em preguntava com hem viscut fins gairebé al segle XVIII sense la paraula per expressar aquest sentiment. Avui nostàlgia és una paraula molt semblant a la majoria de llengües.

Una de les moltes curiositats etimològiques que expliques és que femení o feminitat són paraules emparentades amb felicitat, mentre que home s’emparenta amb humil i amb terra. L’etimologia pot ser una arma per trencar prejudicis?

Anar enrere i descobrir el passat de les paraules vol dir anar construint el futur, no és un viatge simplement arqueològic, és una assumpció de responsabilitats per al futur. La paraula femení és molt interessant perquè permet explicar alhora el significat de feminitat i felicitat. Tenen la mateixa arrel fe-, una arrel molt antiga indoeuropea que vol dir crear: estem feliços quan tenim la possibilitat de crear, quan som fèrtils, quan podem fer el que pensem que és millor.

Sembla que hi ha una renovació de l’interès literari o editorial pel món clàssic. A banda l’èxit dels teus llibres, a l’estat hi ha l’exemple d’El infinito en un junco (Siruela, 2019), d’Irene Vallejo, que ha estat supervendes i traduït a moltes llengües. Quins creus que són els motius d’aquest interès?

Quan vaig començar a escriure el meu primer llibre, fa sis o set anys, em preguntava a qui li interessaria. No m’esperava cap èxit i els meus amics gairebé em compadien, com dient: “Pobreta, per què vols escriure sobre els clàssics? Ningú no comprarà el llibre.” I després va resultar que gairebé mig milió de persones hi estaven interessades. De vegades penso que som més pessimistes del que hauríem de fer i que ens infravalorem com a societat. Hi ha moltes qüestions sobre els clàssics que serveixen actualment. Els clàssics no existeixen per ser venerats sinó, com deia Calvino, per convidar-nos a discutir-hi. Per mi els clàssics són una mica com la gramàtica de l’ésser humà, obres Homer i és com exposar-se a tot el que la vida ens pot brindar.

A més, són un antídot a la solitud. Saber que algú ha viscut allò que un sent i hi ha posat en paraules ens fa sentir part d’una comunitat. Avui que hi ha molta solitud civil i política, els clàssics ens ajuden a sentir-nos part d’una comunitat cultural, no una comunitat econòmica. En èpoques de crisi o en pandèmies, els clàssics ens demostren que no som els primers a patir aquestes coses i em temo que no serem els últims. Ens fan veure que el dolor també pot tenir sentit si sabem obtenir-ne alguna cosa bona, que no hi som només de passada sinó que podem transmetre alguna cosa als altres.