Amadeu Carbó

Per: Núria Puyuelo

Amadeu Carbó és educador social, folklorista, escriptor, dinamitzador i activista en el món festiu des de diversos àmbits. Ha escrit nombrosos llibres i articles sobre festes i tradicions. És membre del comitè executiu del Consell de Cultura de Barcelona i de l’Associació Cultural Joan Amades, codirector del programa Fes Ta Festa i membre del consell de redacció del Calendari de l’Ermità dels Pirineus.

 

Aquest número d’El Culturista l’hem dedicat als castells de foc per reivindicar la cultura popular i festiva. Per què l’element del foc està tan present en les festes tradicionals catalanes?

Perquè som un poble mediterrani i tenim tendència a fer ús del foc com a element transformador de l’espai. Aquesta transformació de l’espai la veiem, per exemple, amb les fogueres de Sant Joan, o la màgia del foc en un ball del fanalet de festa major, on totes les llums ballen al voltant d’un eix imaginari i es crea aquella atmosfera tan meravellosa. Amb els castells de foc, també hi ha una transformació: la volta celeste es converteix en un cel ple de colors i d’esclats. És com si pintéssim el cel. Els castells de foc són un art, un art que ens ve de molt lluny. A més, aquí a Catalunya tenim molt bones pirotècnies, d’un gran reconeixement internacional, i n’hem d’estar molt orgullosos.

 

D’on prové la tradició dels focs artificials?

Els focs artificials com els coneixem ara són uns focs relativament moderns, tot i que tenen més de cent anys. L’ús del foc a la festa, però, prové de molt més lluny. Per exemple, sabem que al segle xvii i xviii Barcelona vivia una època d’esplendor des del punt de vista cultural, abans que succeís la desfeta del 1714, i s’hi feien grans celebracions on es llançaven castells de foc. Aleshores els castells de foc eren diferents. Eren unes construccions de fusta, com unes bastides, que feien de castell, i allà s’hi bastien focs fixos, amb rodes i sortidors. Eren focs estàtics, que no s’enlairaven, però que eren espectaculars. I també sabem que des del campanar de Santa Maria del Pi, per exemple, es llançava foc els dies de festa, es feien tronades des de dalt del campanar i també focs d’aquests més estàtics. La tradició dels castells de foc ve de molt lluny. De fet, tenim documentació del segle xv que explica que hi havia elements del bestiari que llançaven focs grecs, i això vol dir que ja es feia un ús pirotècnic del foc.

 

I per què els castells de foc tanquen les festes majors?

Són l’apoteosi final. Converteixen el final de la festa major en un somni, en un final de meravella. Teatralment, és aquella apoteosi final que ho tanca tot, el colofó. És un moment en què tothom queda embadalit mirant el cel, que queda tot pintat. A més, és un final de festa en què tothom s’aplega per gaudir d’aquest colofó. Tothom bada, fins i tot els organitzadors de la festa.

 

Com coneixes el món de la cultura popular i per què t’hi acabes dedicant?

De nen, al barri del Guinardó, vaig tenir la sort de descobrir l’associacionisme cultural. Anava a una entitat, el Grup Torxa, que tenia pocs recursos però que va deixar una gran empremta al barri. Allà vaig descobrir el teatre amateur, l’excursionisme, l’esplai, el cant coral… Tot un seguint d’activitats que m’omplien molt com a persona. A més, aquesta entitat tenia una biblioteca, una cosa que llavors, als anys setanta, era molt difícil de trobar. I la biblioteca tenia dos grans temes: l’excursionisme i la cultura popular. Hi vaig descobrir el costumari Amades, llibres relacionats amb la cultura popular i del territori. I tot allò em va obrir un món meravellós que m’ha marcat tota la vida. Com que jo sempre he estat un cul inquiet, vaig començar a investigar d’on provenia tota aquella cultura popular i encara hi estic immers. Actualment em dedico a divulgar tota aquesta cultura popular, per donar-la a conèixer i fer-la estimar.

 

La cultura popular està molt lligada al món de l’associacionisme. Aquestes entitats, que són les principals promotores de la cultura popular, tenen prou relleu generacional?

Sí que hi ha relleu generacional. El món de la festa ara té bona salut, només cal veure la quantitat de gent que hi participa. Sí que és veritat que hi ha un canvi de paradigma en la cultura popular, en la manera com ens veiem davant del mirall. Quan hi va haver el boom de la creació festiva, a partir del 1978, es va donar molta importància al que fèiem, és a dir, al què, i ara aquest què ens ha deixat d’interessar i comença a agafar protagonisme el com. És a dir, que cada cop volem que les nostres entitats generadores d’activitat siguin més transparents i tinguin un funcionament més democràtic, i això ha generat que comencem a introduir debats i reptes que són els mateixos que tenim com a societat. Per exemple, ens preocupen els temes de gènere, de racialitat, l’animalisme… I això vol dir que la cultura popular ha entrat dins del terreny del pensament, la qual cosa és molt important, perquè significa que nosaltres mateixos ens estem interpel·lant sobre la nostra activitat i la nostra participació en la societat.

A més, són entitats de cohesió social.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!