Les lletres marca de la casa, amb aparença de trivialitat però amb molt suc i bruc, conviuen sense grinyolar amb violes de roda i marimbes, i tot plegat vola lliure de prejudicis, de manera ben sana per a oients amb les orelles netes.
Sis cançons juganeres, lliures i alhora exhibidores d’un domini tècnic aclaparador, que només se serveixen de la veu per fer-nos passar una gran estona, això sí, gens convencional.
Frankie Cosmos és una de les coses més encantadores, seductores i felices que li han passat al pop casolà durant els darrers anys.
Un clàssic ocult al qual val la pena donar temps per arribar fins al final: la darrera cançó és la millor.
El cançoner de les germanes Fleta és una ventada de frescor perfumada que potencia de manera infal·lible l’optimisme i l’audàcia de qui l’escolta.
La banda de Coventry va transformar la ràbia social en un disc amb catorze propostes noves i versions d’èxits jamaicans.
El disc és una meravella d’indie-folk-pop delicat i original, de banjos, guitarres acústiques i seccions de vent de regust afrobeat que posen la pell de gallina.
Apareixen dues bandes anomenades The Lemons a la Wikipedia, però aquí xalem més amb una tercera.
Rere aquesta tendra sigla s'amaga el catàleg més gran del món d'instruments musicals provinents de col·leccions públiques.
Mentre en Paul bevia una copa de whisky, el John se li acostà per darrere amb un coixí, el va colpejar i es va iniciar la baralla de coixins que retrata la famosa fotografia.