El present és arrogant i, referint-nos abusivament a l’actual «edat daurada de les sèries televisives» —o ja es va acabar?—, hem oblidat que altres etapes van merèixer la mateixa definició.
La càmera s’apropa a Julie Andrews, com si fos una àguila que sobrevola l’alta muntanya, i la troba corrent, saltironejant, gaudint del prat inacabable, respirant l’aire més fresc, confiant en la vida. Quin musical de Hollywood és?
Estimats, vaig accelerat, els professors no sempre poden donar lliçons tan importants com la d’avui. Vet aquí la joia dels Estudis Ghibli i sí, una de les millors pel·lícules animades de la història.
I per què no podem viure amb cavalls pigats i micos, i menjar pastissos tot el dia?
Bandits, diligències, saloons amb pianoles, deserts amb cactus gegants…
Arribarà el dia en què es pugui viatjar al passat? Mentre les comunitats científiques i filosòfiques es barallaven amb aquestes qüestions, la ficció ha anat fent via.
Només per la taula rodona, la llum d’espelma, els espaguetis amb mandonguilles i l’italoamericà enorme tocant l’acordió, aquest clàssic de Disney ja val la pena.
Només per la taula rodona, la llum d’espelma, els espaguetis amb mandonguilles i l’italoamericà enorme tocant l’acordió, aquest clàssic de Disney ja val la pena.
Va, reconeguem-ho: amb això dels dibuixos us enfronteu a subproductes de qualitat molt preocupant.
Una sèrie que ens parla de com fer-se fort, créixer i aprendre.