La revista El Culturista

Editorial nº 19:

Les mentides

Les mentides tenen una doble dimensió: per una banda, la moral, lligada a la idea que tenim de les convencions i les normes i, per l’altra, la vinculada amb la realitat més científica. En totes dues, hi ha molts matisos i subtileses que les fan més o menys aptes.

Els infants comencen «fent bromes» i no dient mentides, els mags juguen amb l’engany i la il·lusió, els polítics amb la fal·làcia. De farsants, estafadors i boles n’hi ha hagut sempre. És el secret del pòquer i l’art de la publicitat.

Probablement, un dels autors de literatura infantil (i també adulta) que ha escrit més sobre les trampes, els trucs i els enganys és Roald Dahl. No fa gaire, amb motiu del seu centenari, vaig llegir que el senyor li agradava fer bromes, la més recorrent era servir vi barat en ampolles velles de grans vins per veure la reacció dels seus convidats. Alguns que el van conèixer diuen que era com els seus personatges: un mentider, un snob i un cregut.

L’any passat, amb l’aventura de l’adaptació teatral d’Agu Trot, em va sobtar descobrir que algunes escoles preferien no treballar aquesta obra a classe perquè consideraven que el final era poc ètic. No seria millor que fossin els mateixos alumnes que jutgessin si el senyor Hoppy és enginyós o amoral quan intercanvia tortugues per aconseguir l’amor de la seva veïna?

Com bé ens explica Toni Ramoneda, quan un infant diu una mentida conscientment és que ha assolit la norma, allò que està bé, el que és correcte. I estaria bé, encara que fos més endavant, posar en pràctica el pensament crític i reflexionar sobre algunes d’aquestes convencions.

Gaudiu d’un número ben nadalenc i recordeu ser bons i no dir mentides, que s’acosten els Reis!