La revista El Culturista

Editorial nº 18:

La guitarra

Què té la guitarra que tothom s’atreveix amb ella? Diria que no conec ningú que no ho hagi intentat alguna vegada a la vida. I per contra sé de massa gent que ho van deixar quan amb prou feines sabien ajuntar tres acords. Per Nadal tocaven quelcom semblant al «Blowing in the wind» davant la família, els aplaudien tímidament i l’endemà la guitarra tornava a la seva funda per quedar-s’hi vint anys. És tot plegat culpa dels cursos CCC Aprenda a tocar la guitarra en 10 lecciones? Ara sembla que l’ukelele, que té menys cordes, serà més fàcil!

Doncs no, jo tampoc sé tocar la guitarra. Recordo observar esperançada els progressos d’un dels meus germans mentre l’espiava quan rebia classes particulars. I també recordo el dia que va decidir canviar la guitarra per una bateria…

Me n’adono que la guitarra ha estat un espectador de luxe, un símbol, de les etapes del desig o l’amor, digueu-ne com vulgueu. Un dels meus primers ídols va ser Xesco Boix, encara em sé moltes de les seves cançons que no paraven de sonar al menjador. Fins que algun monitor de campaments va tocar els primers acords d’un tema en anglès i en la fosca, vora el foc, la guitarra va adquirir un altre significat. L’estocada al pobre Xesco devia arribar a l’institut quan tothom buscava desesperat formar part d’algun grup i a les parets de l’habitació regnava Bruce Springsteen. Amb la maduresa, la guitarra va desaparèixer com a baròmetre, alguns realment van aprendre a tocar-la, però el que en va quedar va ser el gust per la música.