Toni Ramoneda

Per: Núria Puyuelo

Toni Ramoneda (Barcelona, 1978) és doctor en Ciències de la Comunicació. Actualment treballa de professor d’espanyol a Lió i és membre de l’equip d’investigació ADCOST de la Universitat de Besançon a França. Ha publicat dos llibres: Europa como discurso (RBA, 2014) i La escuela más fea del mundo (Clave Intelectual, 2107).

Aquest número d’El Culturista està dedicat a les mentides, com a expert en comunicació, per què diem mentides?

La mentida com a forma de comunicació és una resposta a les normes morals. Per això només es pot mentir quan se sap allò que està bé i el que està malament, començant per la pròpia mentida. Per tant, l’acte de mentir ja és una manera de respectar la norma. Suposem que un alumne arriba tard a classe, el professor li pregunta el motiu i l’alumne es limita a contestar que no és el seu problema. Ara imaginem la mateixa situació amb un alumne que diu una mentida. El segon ha mentit, però fent això ha acceptat la norma segons la qual no és possible arribar tard a classe si no hi ha un motiu de pes.

 

Algun truc o tècnica de comunicació per detectar-les?

Ni idea. Això sí, si pensem que la mentida és una forma de comunicació, el que podem considerar és que quan la comunicació deixa de ser possible i la situació esdevé violenta o incòmoda, és probable que ja no hi hagi espai per a la mentida. Dit d’una altra manera: o l’hem descoberta o és que no era una mentida.

 

En diuen més els nens o els adults?

Tampoc no ho sé, però com deia, per mentir s’ha de saber el que està bé i el que no i això els nens ho aprenen a poc a poc. Per això mateix, com l’aprenentatge és també una qüestió d’experiència, els nens han de provar què passa quan menteixen.

 

En el teu últim llibre, dius que «la pràctica comunicativa requereix temps, requereix espai i requereix silencis», però justament a la nostra societat li falta això: temps, espai i silencis.

Bé, el temps i l’espai són dimensions que no depenen de nosaltres, el que sí que depèn de nosaltres és allò que en fem i com ens hi relacionem. El silenci és una manera de fer-ho. Escoltar el silenci no atura el temps, però canvia el ritme amb el qual ens hi relacionem. El que jo deia, parlant de les aules, és que per aprendre i per ensenyar, cal establir formes de comunicació i per això és necessari delimitar un espai, disposar d’un temps determinat i ser capaços de relacionar-nos, és a dir, d’escoltar-nos en silenci. No forçosament muts, però en silenci.

 

També afirmes que aprendre és construir. Com es trasllada això a les aules?

Doncs reprenent la qüestió del silenci, es podria dir que aquest silenci necessari per comunicar és aquella situació en la qual un llibre, un problema de matemàtiques, un mapa polític, un company de classe o un professor no em fan por, sinó que els puc viure com a oportunitats per relacionar-m’hi. Miro el mapa, veig un nom de país que conec, un altre que no em diu res però en el qual hi ha una ciutat on el personatge del còmic que vaig llegir l’altre dia havia viscut una aventura i aleshores em ve el nom del còmic, i això em porta a un país amb un nom estrambòtic però que em fa pensar en alguna cosa i aquesta cosa resulta que és el nom del país del mapa. Tot això són relacions que no puc fer si estic obsessionat amb la resposta immediata i si només em fan preguntes. Les preguntes i les respostes (tant les que sé com les que no sé) són l’equivalent del soroll. Les relacions són els silencis.

 

En quins valors creus que es fonamenta l’educació a les escoles?

Per sort encara es fonamenta en molts valors, uns amb els quals estic d’acord i d’altres que em fan més por. Aquesta diversitat és, en el fons, el valor principal de l’escola. Ara bé, quan tendim tant a la mesura que aquesta esdevé un valor únic, aleshores perdem la riquesa i tenim por dels silencis. Busquem encara més preguntes que donin peu a més respostes i és cert que això ens orienta. Sabem cap on anar. Però també ens allunya de nosaltres mateixos, de la nostra pròpia capacitat de relacionar-nos amb el món. I si perdem això, què ens queda?

 

De la teva experiència com a docent a França, què elogiaries i què criticaries del sistema educatiu francès respecte al nostre?

De fet, tota la meva carrera docent l’he fet a França, per tant només puc parlar del sistema francès. És un sistema que exigeix a l’escola pública el mateix rigor que qualsevol família exigeix a una escola privada. I això és molt lloable. Però a la pràctica es tradueix per una obsessió en la mesura i en una cosa molt curiosa: el silenci a classe. No del silenci de la relació del qual parlava abans, sinó d’aquell que denota respecte cap a l’autoritat. I això passa perquè el professor que aconsegueix el silenci absolut és bo i el que no, doncs ho és menys. L’alumne silenciós és bo i el que parla una mica menys. El silenci esdevé una unitat de mesura. Aquesta seria la meva crítica.

De petit, què volies ser quan fossis gran?

Volia ser gran…

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!