Sergio Belmonte

Per: Núria Puyuelo

Sergio Belmonte és llicenciat en matemàtiques i està especialitzat en investigació numèrica i estadística. És professor de matemàtiques en un institut de Vilafranca del Penedès i col·laborador del Museu de Matemàtiques de Catalunya (MMACA). Fa uns cinc anys va descobrir la màgia i va quedar atrapat per aquest art, que ara aplica quan ensenya matemàtiques als alumnes.

 

Aquest número d’El Culturista està dedicat a la mala sort. Ets supersticiós?

No, rotundament no. A més sóc matemàtic i pocs matemàtics són supersticiosos. I contra tota superstició, vaig néixer un dia tretze.

 

Les teves dues passions són les matemàtiques i la màgia. Què tenen en comú?

La màgia és un art. Un mag argentí, que es deia René Lavand, sempre deia que la màgia és l’art de fer possible allò impossible. Les matemàtiques també són un art: l’art de poder investigar i descobrir allò impossible. Són l’art de pensar. Sempre s’ha parlat de la utilitat de les matemàtiques, però també s’ha de posar en valor les matemàtiques per si mateixes, el gust de fer-les perquè ens emocionen. Només per això la màgia i les matemàtiques tenen molta relació, perquè són arts que emocionen. Amb la màgia et pots sorprendre molt i amb les matemàtiques també.

 

Fas servir la màgia per ensenyar matemàtiques?

Sí, agafo efectes de màgia que tenen una base matemàtica i faig activitats a classe. D’aquesta manera, els alumnes estan molt encuriosits i la curiositat és el primer pas per a la motivació. No és el mateix aprendre les coses per força o per motivació. També s’ha de tenir en compte que una de les mancances més importants dels alumnes és que no saben parlar en públic, perquè no els ho hem ensenyat. Amb la màgia, han d’elaborar un guió, fer el truc a casa i gravar-lo en vídeo o explicar-lo a la classe. I això també em permet treballar l’oralitat i el fet de parlar en públic.

 

Per tant, les teves classes de matemàtiques deuen agradar molt als alumnes?

La veritat és que no totes les meves classes són un festival. Tenim quatre hores setmanals durant vuit mesos i no puc fer cada dia un espectacle de màgia, però és un recurs molt bo puntualment. A vegades ho faig servir com una introducció d’un tema o com a treball final, i sempre amb la participació dels alumnes. Jo faig un efecte de màgia, ells volen saber com es fa, els l’explico perquè són matemàtiques i després faig una activitat que tinc preparada. Són recursos puntuals d’una hora o dues i a partir d’aquí ja fem el que marca el currículum.

 

Segur que amb aquests recursos els alumnes deuen veure amb més bons ulls les matemàtiques.

Des del Museu de les Matemàtiques, i particularment amb la màgia, estem intentant canviar aquest concepte, perquè les matemàtiques no són així. Són molt interessants, no diré que són fàcils, però sí interessants. La idea és portar les matemàtiques a un altre nivell, que no hi hagi una animadversió, i que les puguis gaudir. La màgia serveix per veure d’una altra manera les matemàtiques i també em serveix per guanyar-me el respecte i l’admiració dels alumnes.

 

Pel que fa a l’ensenyament, per què creus que hi ha molts alumnes que pensen que les matemàtiques són avorrides? Què falla?

Com passa en moltíssimes coses a la vida, les persones que prenen les decisions en el sistema educatiu no estan en contacte amb la realitat quotidiana. I això és un problema. Qui marca el currículum? O, per exemple, qui posa els temes de la selectivitat? Segurament la gent de les universitats i, per tant, no pensen en aquells que no volen anar a la universitat. Per exemple, en matemàtiques sempre reivindico que falta l’estadística en el batxillerat social. És la branca més útil avui en dia.

 

L’aplicació d’un mètode educació basat en projectes facilitaria l’aprenentatge de les matemàtiques?

És un tema complicat perquè canviar les coses d’un dia per l’altre no és fàcil. El tema dels projectes està molt bé, sempre que hi hagi recursos, però generalment no en tenim. Estic fent classe amb una mitjana de trenta-dos alumnes a l’aula i amb una diversitat brutal. En les condicions actuals, als instituts públics i concertats, és pràcticament impossible dur a terme un ensenyament basant en projectes. D’altra banda, també s’hauria de formar més el professorat abans d’aplicar-ho.

 

Què volies ser de gran quan eres petit?

Hi ha dos tipus de professors, els que treballen de professors i els que són professors. Jo volia ser professor i sóc professor. És vocacional cent per cent. I, a més, volia ser professor de matemàtiques de secundària. A l’institut, quan veia els professors, pensava que volia ser com ells, i fins i tot em fixava en els professors dolents, per no ser precisament com ells.