Salva Rey

Per: Núria Parera

Salva Rey, conegut com Mister Furia, és un músic inquiet. El component del grup The Pinker Tones acaba de publicar el llibre Ukelelelala, un manual per aprendre a “jugar” amb aquest instrument hawaià; fruit de la seva experiència en els tallers que imparteix per a famílies. A més, aquest mes d’abril també presenta el quart volum de la col·lecció Rolf&Flor, uns llibres-cedé que crea amb el seu col·lega, el Professor Manso.

 

D’on ve el nom de Mr. Furia?

És el meu seudònim històric del grup The Pinker Tones. El meu soci és el Professor Manso (Àlex Llovet). Vam adoptar aquests noms quan ens vam adonar que entre tots dos fèiem un força bon músic; hi ha dies que faig de ying, i dies que faig de yang… També és una manera de mostrar que ens prenem seriosament el que fem, però no tant a nosaltres mateixos.

 

A part de la tasca amb el grup, fas tallers familiars per ensenyar a tocar l’ukelele a pares i mares.

Sí, cada dilluns a la tarda durant un trimestre. Mentre jo estic amb el grup de pares, una educadora està amb els nens petits fent activitats paral·leles. També tinc un grup de júniors, de 7 a 9 anys, i un grup de màsters, alumnes que ja han fet diversos tallers i que comencen a dominar, ens ho passem molt bé!

 

Cal tenir formació musical per apuntar-s’hi?

No, no. Venen persones que no tenen cap formació musical. També en venen que han tingut autèntics traumes amb la música. Adults que han dedicat vuit o nou anys de la seva vida a la carerra de piano, i que en fer el darrer exàmen van tancar la tapa del piano i ja no la van obrir més. Al taller, els estic “salvant” i retornant a la música.

 

Per què passa això?

Tal com està dissenyat l’ensenyament musical sembla que cada alumne estigui cridat a ser el proper Kilian Jornet del piano. I no és així. Vols fer música per gaudir-la, perquè vols tocar un preludi de Bach o l’aniversari feliç… Per passar-ho bé. La música és una cosa massa valuosa perquè, a causa d’aquest elitisme excessiu, moltes persones se la perdin. Jo els explico com -d’una manera senzilla, intuïtiva i amb relativament poc temps- poden començar a cantar i acompanyar-se amb un instrument. Personalment, jo també em considero un autodidacte, he après amb bons professors particulars però al marge de l’academicisme.

 

I ara t’has animat a passar el teu sistema d’ensenyament al paper, al llibre Ukelelelala. Com t’has plantejat aquest manual?

Més enllà d’una experiència d’aprenentatge volia que fos una experiència literària agradable. Està dividit en dotze capítols (les dotze sessions que faig al taller) i cada capítol està dedicat a una cançó, que va de més senzilla a més complicada. No segueixo el sistema tradicional d’ensenyament. Vaig directament a explicar els acords. Explico, per exemple, el patró 1-4-5 harmònic, que trobo que és la columna vertebral de la música occidental. Els acords que fas servir pel tocar Gegant del Pi també et serveixen per l’Himne de l’Alegria de Bethoveen. Es tracta de desmitificar la música, els alumnes li han de perdre la por i jugar-hi. En aquest sentit també hi ha una reflexió al llibre sobre el vocabulari que fem servir. En altres cultures, de tocar un instrument en diuen “jouer” (francès) o “play” (anglès), a casa nostra en canvi és “tocar”, que sona més fred i distant. Al taller és el que fem, jugar amb l’ukelele. Al llibre també hi he afegit les activitats paral·leles que fan els nens mentre els pares practiquen l’ukelele.

 

Hi ha molta informació interessant al llibre, com ara la història de com va néixer l’ukelele.

Sí, trobo que és important tenir informació sobre l’instrument que tenim entre les mans. I la història de l’ukelele la tenim tota registrada en hemeroteques perquè és recent, no arriba als 150 anys. Tot va començar a la illa de Madeira, que com el nom indica, tenia una bona reserva de fusta. Allà es va assentar una petita manufactura d’instruments. Feien instruments petits, pels mariners. Cap el 1880, tres luthiers van decidir sortir de l’illa i anar a l’altra punta, a Hawai. Van tenir sort perquè la música tradicional hawaiana no tenia cap instrument de corda pulsada i ells van portar-hi el cavaco i el cavaquinho, que van triomfar molt. Però quan se’ls va acabar la fusta que havien portat d’Europa i van fer servir fusta d’allà –la koa- van veure que no era prou dura, se’l feien malbé els instruments. Per tant, van haver de redissenyar l’instrument adaptant-se a la fusta de koa: li van canviar les cordes de metall per unes de budell, van optar per una afinació més greu, etc. Així va néixer l’ukelele, com a un redisseny del cavaquinho amb fusta hawaiana. Anys més tard, quan es va obrir el Canal de Panamà (1914), Hawai va passar de ser un lloc solitari a un punt important de les línies marítimes. Un any després, es va celebrar a Sant Francisco una gran fira internacional per presentar el canal, i la cultura hawaiana hi va desembarcar amb les seves danses i l’ukelele. L’instrument va tenir una gran acceptació i es va anar fent cada cop més popular. Marylin Monroe apareix tocant l’ukelele a “Con faldas y a lo loco” y Elvis a “Amor en Hawai”.

 

Què vol dir ukelele?

En la llengua de Hawai vol dir “el regal que va venir d’allà”, de lluny.

 

Per què l’has triat per fer els tallers?

Jo vaig començar a tocar l’ukelele per accident. En vaig veure per primer cop a Londres, la meva dona i jo vam topar amb una botiga plena d’ukeleles i ens va fascinar. Evidentment, en vam comprar un. Per sort, el sentit comú ens va guiar i no vam triar el que tenia forma de pinya! Jajaja. Aquí no existien els ukelele encara, no eren populars. Vaig descobrir que era molt fàcil acompanyar cançons, cantar, etc. I també em vaig adonar d’una cosa important: cridava l’atenció de la meva filla Ona. Al contrari de la guitarra, que la trobava massa grossa i li feia impressió. Li agradava agafar l’ukelele, jugar-hi, i que jo li cantés cançons mentre el tocava. Des de llavors sempre n’hem tingut un per casa, entre les joguines. A més és un instrument barat, que no suposa una despesa important per la família. Trobo que és un instrument brutal per introduir-se a la música, tant pels adults com pels nens, que amb 5 o 6 anys ja poden començar a aprendre’l. De fet, al Canadà, des dels anys 70 s’ha instaurat un ensenyament musical basat en l’ukelele. A algunes escoles alemanyes també el fan servir, i m’han dit que una escola de Girona n’ha encarregat dos-cents, o sigui que es comença a introduir també a les escoles d’aquí.

 

A les escoles de primària s’introdueix la flauta dolça. Però sovint els alumnes acaben odiant-la en lloc de gaudir-la. Per què creus que passa?

Aquest és el tema clau: la flauta dolça. A mi les flautes m’encanten, fins i tot he començat a construir-ne i és un món meravellós, però un instrument melòdic com aquest s’hauria d’aprendre a tocar quan ja tens un cert coneixement de la música: quan ja saps què és un compàs, la diferència entre ritme i tempo, quan tens nocions d’harmonia, etc. De les tres potes importants de la música que són l’harmonia, el ritme i la melodia, amb la flauta només podem treballar la melodia. Amb l’ukelele, en canvi, pots practicar aquestes tres coses alhora: amb la mà dreta fer ritme, amb l’esquerra fer acords (el context harmònic) i amb la veu podem cantar al mateix temps. Per tant, s’aprèn música amb una dimensió més amplia i completa.

 

Que aporta que els pares toquin l’ukelele a casa, amb els fills?

Si escoltar música a casa amb la família és xulo, fer música en família ja és un grau superior. Actualment s’escolta molta música però de forma individual, no es comparteix. I ara més que mai és important generar espais perquè la gent pugui desconnectar una estona de les pantalles i fer alguna cosa en comú. A més, si els nens ens veuen tocar, ells també en tindran ganes.

 

Tens pensat fer una app per complementar el llibre de Ukelelelala?

No. Potser sí un canal de youtube, però unilateral, només per donar el contingut, no per crear una addicció a la pantalla. Hem de començar un cicle d’ecologia digital: tot ha de tenir un web, una app, etc.? Potser sí o potser no. No cal embrutar innecessàriament el ciberespai.

 

Amb el grup The pinker Tones aneu fent la col·lecció de llibres-CD “Rolf&Flor”, també dirigit a les famílies.

Sí, estem en aquest projecte des del 2012. Rolf és un nen de Barcelona i Flor una nena de Nova York, i a cada llibre viuen una aventura a un país diferent. El

conte està narrat al CD i també hi ha les cançons, clar. De fet, cada llibre és un petit musical, són les cançons les que articulen la història. Ara traurem el quart volum, dedicat a l’Amazones. I del primer volum en farem la cinquena edició!

 

Qui escriu les històries?

L’Àlex i jo. Primer pensem a quin destí volem anar i després creem els personatges, la història, les cançons, etc. El primer volum té deu cançons, però ens hem adonat que la proporció que funciona millor és la de set cançons per cedé.

 

The Pinker Tones feia música per adults, què us va fer canviar al públic familiar?

El fet de començar a tenir criatures i també les ganes de renovar-nos. Amb The Pinker Tones hem fet tres gires mundials, hem creat bandes sonores per pel·lícules de Hollywood… Encara ara, de tant en tant, ens compren cançons per pel·lícules, sèries i vídeojocs. Hi ha cançons nostres al film Flash Gordon, a la sèrie Entourage o a Betty la fea. Ara ens venia de gust fer coses diferents i estar més tranquils.

 

Com són els espectacles Rolf&Flor?

Pel concert en directe fem una versió alternativa del llibre, per fer-ho una mica diferent, però intentem que hi entrin bé totes o quasi totes les cançons del volum nou. A més, els nens ens demanen cançons dels volums anteriors: “ei, que no heu tocat la de l’ukelele!”, ens diuen. I clar, l’hem de tocar o corre la sang, jajaja.

 

Us acompanyen actors o feu vosaltres mateixos la narració i els personatges?

Nosaltres ho fem tot. Hi ha un personatge recorrent que és el Mario, el venedor de gelats. Jo el vaig a buscar mentre el públic el crida. I mentre jo l’estic buscant, apareix a l’escenari… Els nens criden, se n’alegren! Com que és italià i gelater pot dir el que sigui, és la veu de la consciència col·lectiva. Té molts fans.

 

Quin és el proper espectacle que teniu previst?

L’estrena del nou volum serà el 21 d’abril al Festival minimúsica del Poble Espanyol.

 

Quan eres petit, somiaves que series…?

De petit, petit, recordo que volia ser un lleó. I després ja vaig voler ser Jimi Hendrix, que ve a ser el mateix, però canviant les grapes i els rugits per una guitarra Fender Stratocaster i un amplificador Marshall. Amb el temps però he descobert que sóc un gat que toca l’ukelele. I allà estic, en un racó de la portada del meu llibre, mirant-m’ho tot amb molt d’humor.

 

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!