Quan Mickey Mouse feia por

Espai Patrocinat:

 

El 16 d’octubre de 1923, els germans Roy i Walt Disney van crear a Burbank (Califòrnia) els Walt Disney Animation Studios, uns estudis de cinema convertits al cap de gairebé un segle en la companyia de l’entreteniment més important del planeta. Durant la primera dècada, l’empresa es va haver d’obrir pas en una indústria nova i pionera com era l’animació, tot just a les beceroles, fent tota mena de provatures –d’estils gràfics i de temàtiques– amb curtmetratges de dibuixos englobats sota títols genèrics com les Alice comedies i Silly Symphonies. L’aprovació entusiasta del públic infantil (i adult!) amb aquells primers passos va empènyer els germans Disney i companyia a fer un pas més i posar a prova els seus personatges –amb la cara oficial de l’imperi Disney, el ratolí Mickey, al capdavant– en tota mena de situacions i aventures, més o menys simpàtiques.

D’aquella època són caricatures i historietes divertides i desenfadades, però també alguns dibuixos grotescos i fins i tot amb tocs del surrealisme naixent (de fet, Disney acabaria treballant el 1946 amb Salvador Dalí amb el curt Destino, passant fins i tot per aventures extretes directament de la mitologia grecoromana i les faules com King Neptune (1932), un curt que explica el conte del rei dels mars; The Goddess of Spring (1934), sobre la vida de Persèfone, i Water Babies (1935), al voltant del mite dels esperits de l’aigua amb aspecte de nadons. Però l’experimentació no es va aturar aquí, ni molt menys, i com tants d’altres Walt Disney es va arribar a deixar endur per la captivació que exercia entre els espectadors nord-americans l’incipient cinema de terror, un gènere d’entrada gens adequat per a nens, però que el guionista i animador va decidir d’explorar des de la paròdia i la sàtira.

Hell’s Bells (1929), per exemple, Satanàs i tot de dimonis protagonitzen una festa esbojarrada i estrambòtica; a The Skeleton Dance (1929), quatre calaveres surten de les seves tombes per ballar i tocar instruments al so de la música de Carl W. Stalling, i a Flowers and Trees (1932), la primera pel·lícula estrenada comercialment amb la tècnica del Technicolor, s’explica la història d’un arbre malvat –i incendiari– ple de gelosia per dos altres arbres enamorats.

Cal dir que aleshores encara no s’havia establert als Estats Units l’anomenat codi Hays, el conservador reglament moral que va marcar a partir del 1934 quins continguts cinematogràfics podien veure els espectadors segons la seva edat. Sense cap limitació, doncs, a cavall entre 1920 i 1930 la productora de Walt Disney es va arribar a endinsar en el terreny de la por. Com a màxim exponent n’ha quedat una trilogia de curtmetratges, protagonitzats pel seu personatge insígnia Mickey, plenament situats en ambients i contextos foscos, angoixants i terrorífics com són The Haunted House (“La casa encantada”, 1929), The Gorilla Mystery (“El misteri del goril·la”, 1930) i, molt especialment, The Mad Doctor (“El doctor boig”, 1933).

Veritables fàbriques de malsons per a criatures, no és estrany que aquells sàdics films breus generessin algun contratemps a Disney, que va veure ràpidament com la Gran Bretanya (amb tradició de classificar continguts cinematogràfics ja des del 1912) i fins i tot l’Alemanya nazi van prohibir la projecció de l’últim curt, en què el gos d’en Mickey, el Pluto, és segrestat per un metge foll que el vol esquarterar en un castell rònec i inquietant, enmig d’ombres amenaçadores, teranyines, calaveres i esquelets. Aquelles animacions macabres, de fet, es van acabar desant en un calaix de la companyia fins que, amb un coixí temporal de quasi cent anys, han reaparegut en format DVD… i a YouTube!

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!