Marta Ardite

Per: Núria Parera

Marta Ardite (Barcelona, 1976) és una apassionada de l’art, del món de l’educació i dels infants. Per apropar l’art als nens i nenes va crear Ilustrarium, una galeria d’art a Sant Vicenç de Montalt, que ofereix obres d’il·lustradors que tenen una veu pròpia com Sáez Castán, Pablo Auladell o Sonja Wimmer, entre molts altres. Amb l’acurada selecció del seu catàleg, Ardite ens mostra que hi ha il·lustracions que són obres d’art en si mateixes abans de convertir-se en llibre.

 

D’on va sorgir la idea de crear una galeria d’art per a nens?

Quan vaig arribar d’Alemanya l’any 2008, després de viure-hi gairebé deu anys, ja tenia aquesta idea al cap: volia seguir treballant en projectes relacionats amb els nens com a públic d’art i alhora com a creadors. El meu marit i jo ens vam instal·lar a una casa de fusta al Montseny, i allà va néixer Ilustrarium. M’encanten els àlbums il·lustrats perquè esdevenen el primer contacte amb diferents llenguatges artístics, i els nens ho viuen de manera natural. Un dels objectius d’Ilustrarium és precisament fer notar que aquests dibuixos han estat obres d’art per si mateixes abans de formar part d’un llibre.

 

Com veus la il·lustració al nostre país?

Aquí tenim il·lustradors molt interessants, que arrisquen, que s’expressen amb llenguatges molt personals. I alhora petites editorials que busquen qualitat i que fan realitat les propostes dels autors. A Alemanya, per exemple, la il·lustració de llibres infantils és a vegades més conservadora. Però en general, l’àlbum il·lustrat viu la seva època daurada.

 

Quins artistes col·laboren amb vosaltres?

El primer artista que va entrar a formar part de la galeria l’any 2009 va ser Javier Sáez Castán i justament l’any passat va ser guardonat amb el Premio Nacional de Ilustración. També comptem amb altres grans noms com Pablo Auladell, Mariona Cabassa, Mo Gutiérrez Serna, Ana Bustelo, Daphné Bally, la portuguesa Ana Ventura o l’alemanya Sonja Wimmer, entre d’altres. Tots són professionals de la il·lustració, i la majoria de les obres que oferim formen part d’àlbums il·lustrats. Personalment no m’agrada dir que és “art infantil” ja que en realitat són per a totes les edats.

 

Però hi ha prejudicis, si un llibre té dibuixos i poc text ja és per “nens petits”.

Sí, els prejudicis ja comencen a l’escola, perquè a mesura que creixen els nens es dóna molta més importància a la lecto-escriptura que a l’expressió a través del dibuix. Les imatges passen a ser pels petits. Això és un error perquè alguns àlbums són d’una gran profunditat, tan estèticament com conceptualment. La màgia d’un bon àlbum és que evoluciona amb tu, hi pots trobar diferents capes de lectura segons si el llegeixes quan tens 5 anys, 10 o 20…

 

L’obra que veneu la trien els pares, però també els nens. Com reaccionen els infants davant una obra? Què els crida més l’atenció?

Quan són nadons els criden més l’atenció els colors, les textures, les taques, els contrastos… Això canvia a mesura que creixen i poden posar nom a les coses. Llavors els solen agradar les obres més narratives, que mostren un món o expliquen una historia, és a dir, un art més figuratiu.

 

Com es pot potenciar la sensibilitat artística en els nens?

Doncs llegint i contemplant un àlbum il·lustrat en profunditat, atenent tant al text com als dibuixos. La majoria dels pares tendeixen a centrar-se només en la història però no s’aturen gaire a comentar els detalls estètics i narratius de les il·lustracions, sovint tampoc tenen les eines per fer-ho. Podem fer que es fixin per exemple en quins colors ha utilitzat l’artista, la tècnica, la perspectiva, etc. Si ho fem, després sabran valorar una obra quan la vegin en un museu o en un llibre. També és molt important donar-los l’oportunitat de crear les seves pròpies històries, d’il·lustrar-les per descobrir la seva forma d’expressar, sense jutjar-ne el resultat, només es tracta de gaudir i potenciar la seva pròpia creativitat; cretivitat que tenim tots.

 

Què hem de dir als nens que pensen que “no saben dibuixar”?

Vivim en una jungla on sempre trobaràs persones que et diuen que no en saps prou o que no ho fas bé, començant per la pròpia escola a vegades. Cal compensar-ho a casa, donant-los un espai per crear en llibertat. Cal donar-los molta confiança perquè no es dobleguin davant les crítiques i segueixin creant i estimant el que fan. L’art i el joc haurien de ser la base de qualsevol aprenentatge i a les escoles de primària no es promou prou malauradament, sobretot en els cursos superiors.

 

Quin tipus de famílies compren les vostres obres?

Normalment són persones ja vinculades al món de l’art, la música, etc., que ja valoren aquest tipus de treball. Busquen obres per decorar casa seva, el seu lloc de treball o bé per regalar. Són regals que tenen un valor molt especial i que són per tota la vida. Ens agradaria obrir el mercat, que vingués gent d’altres àmbits, però obrir mercat en aquest cas vol dir també obrir mirades.

 

Ara no teniu una sala oberta al públic, com us doneu a conèixer?

Per la web, les xarxes socials, exposicions, fires d’art i el boca-orella. Quan tenim l’oportunitat de mostrar les obres físicament, aquestes tenen molt bona rebuda, però amb dues nenes petites i altres projectes professionals, em queda poc temps per dedicar-me més a la promoció, la veritat.

 

També col·labores amb la Fundació Miró, a Barelona.

Sí, aviat farà un any. A Alemanya vaig tenir la gran sort de treballar en un projecte molt innovador d’educació artística a les Pinacoteques de Munic i gràcies a aquesta experiència i a la meva formació, des de la Fundació Miró em van encarregar la renovació del seu programa educatiu i el disseny d’un nou model de visites escolars. És un projecte molt engrescador, ja que pretenem aconseguir que els nens puguin viure una experiència pròpia, lliure, no dirigida, que sentin i expressin emocions davant de l’obra… Sentir i crear en llibertat, de nou.

 

Quan eres petita somiaves que series…?

El que fos que em permetés viatjar molt i gaudir de noves sensacions. Sobretot això, viure experiències que em fessin sentir. I a través de l’art i acompanyada de nens i nenes probablement sigui una de les millors maneres.

Núria Parera (Barcelona, 1972) és guionista de sèries de televisió, periodista i escriptora de contes. Li encanta escoltar, aprendre i compartir tot allò que troba interessant.