Maria Antònia Martí Escayol

Per: Núria Puyuelo

Maria Antònia Martí Escayol (Terrassa, 1972) és professora d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autora de diversos articles i llibres, el darrer dels quals és la traducció d’una novel·la del segle xvii d’una dama que preferia el te a la xocolata, Margaret Cavendish (El mundo resplandeciente, Siruela, 2017). L’any 2004 va publicar El plaer de la xocolata (Cossetània, 2004).    

 

Aquest número d’El Culturista està dedicat a la xocolata i un dels teus llibres publicats es titula El plaer de la xocolata. Et consideres addicta a la xocolata?

Malgrat que sempre cal mantenir certa distància amb el tema d’estudi, amb la xocolata és difícil! No puc prescindir del meu esmorzar de sempre: el cacau en pols amb llet. Però no sóc tan addicta a la xocolata com per fer servir l’aparell que va inventar el xocolater Dominique Persoone per esnifar cacau!

Què prefereixes la xocolata blanca, amb llet o la negra?

La xocolata negra és la de veritat i com més proporció de cacau tingui més xocolata és; la xocolata amb llet és llet i sucre amb poc cacau, i la xocolata blanca no és xocolata, no té cacau. D’agradar-me, francament, m’agraden totes. Tot i que sempre hi ha marques més bones que d’altres i sobretot és important la procedència del cacau perquè en determina les aromes i els matisos naturals.

Com i quan arriba la xocolata a Catalunya?

Des del segle xvi el port de Barcelona ha estat l’eix de la difusió de la xocolata arreu d’Europa. Al principi era una beguda força amarga. Va ser en arribar a Europa quan se li va afegir sucre i, amb els anys, es va elaborar la versió sòlida i se li va afegir llet o aromes. Va canviar d’ingredients, de forma i també va variar la tecnologia per fer-la. Al segle xviii, amb la introducció dels molins mecànics per fer la xocolata, una de les queixes era la pèrdua de l’ànima del producte: la xocolata no tenia la suor del xocolater!

Quan la xocolata arriba a Catalunya, es fa servir com a medicina. Per a què s’utilitzava?

La xocolata és un aliment energètic i per això es feia servir com a reconstituent per als dèbils, els desganats o per a qui havia perdut pes, i fins i tot alguns l’aconsellaven per a la tuberculosi o l’insomni. Cada cert temps surten notícies que en proclamen els beneficis, que si és bona per al cor, que si prevé malalties neurodegeneratives… i fins i tot s’ha arribat a dir que com més xocolata es mengi menys nivell de grassa corporal es té! Però sempre hem de tenir present el poder de la indústria alimentària a l’hora de manipular els missatges i fer-nos creure en els beneficis que els interessa.

Actualment el consum de xocolata està molt estès, però sempre ha estat un aliment tan popular i assequible?

Com tots els productes que van arribar d’Amèrica, com els tomàquets o les patates, la xocolata va tenir un procés d’adaptació lent i complex. Un cop superada una certa malfiança, la xocolata va ser primer un producte consumit per la classe benestant. I si a partir del segle xviii es va popularitzar va ser perquè se’n van abaratir els ingredients, es produïa amb farines o amb productes de baixa qualitat, caducats i adulterats. De fet, com més farines duia la xocolata, més barata i més espessa era. Així, contràriament al que diu el refranyer, la xocolata més clara era la de més qualitat.

Miquel Martí i Pol té un poema dedicat a la xocolata. «És bona al matí / i quan s’hi berena / té un gustet molt fi», diu una de les estrofes. Podem considerar que la xocolata és un ingredient més de la nostra cultura?

Sí, a Catalunya té una presència històrica llarga, forma part de les nostres tradicions i fins i tot ha estat utilitzada com a argument de novel·les i cançons. Només cal llegir el dietari del baró de Maldà per veure com a Catalunya la xocolata era un element cultural ben present ja al segle xviii. Per cert, parlant de cultura, recomano llegir un estudi que correlaciona els països amb un consum més alt de xocolata amb els països amb més premis Nobel.

Quina ha estat la relació dels infants i la xocolata al llarg de la història?

Com a consumidors, sens dubte, és el públic en qui més s’ha centrat la indústria xocolatera des del segle xx. Però per respondre francament, no puc deixar de citar el paper de la mà d’obra infantil en el cultiu del cacau, i això ho hem de tenir en compte quan escollim les marques. La història i el present de la xocolata, com la de qualsevol aliment, són molt complexos i poden ser molt amargs. De fet, són tan complexos que fins i pot ser que el canvi climàtic actual posi fi a tota la producció de cacau. Per a molts, seria l’apocalipsi.

Quin berenar amb xocolata ens proposaries per donar als nens en sortir de l’escola?

Depèn de l’energia que necessitin. El més sa seria alguna cosa amb força fruita, com un batut de plàtan amb taronja i un polsim de xocolata per sobre. Si no, el clàssic pa amb xocolata o un submarí, que consisteix a fondre un tros de barra de xocolata dins d’un vas de vidre amb llet molt calenta.

I una recepta històrica per fer amb nens?

Una recepta italiana que no es necessita coure: el salami de xocolata. Cal barrejar xocolata desfeta amb mantega, rovells d’ou i galetes esmicolades. Després, cal embolicar-ho tot amb paper per a forn, donant-li forma de llonganissa, i deixar-ho refredar a la nevera tota la nit. Quan s’hagi endurit, s’empolsa amb sucre en pols.

Un últim consell, on aniries a prendre una xocolata desfeta a Barcelona?

La veritat és que als últims llocs on he anat a prendre’n no m’han agradat gaire i la xocolata desfeta amb melindros (mai amb xurros!) me la faig a casa, tot i que ja no es fa el cacau en pols que m’agradava, que era el de Las Comas d’Olot. Això sí, recomano les postres de xocolata que fan a Teca Guai de Gràcia i també recomano el dàkar, un pastisset típic de Terrassa.

Quan eres petita, què volies ser de gran?

Actriu de Hollywood.