Lluís Sabadell. Cuscusians

Per: Martí Crespo

Lluís Sabadell (d’origen barceloní, actualment gironí i molt vinculat vitalment a la Garriga) és un artista convertit, fa un parell d’anys, en editor de “contes objecte, jocs creatius i llibres d’artista”. “No il·lustrem textos. Textualizem objectes i, de vegades, objectem textos. També objectualitzem…”, es diu en el divertit i original manifest de Cuscusians, un símbol ben clar que aquesta editorial no vol ser com les altres. La recepta? Doncs tot un seguit de conceptes que, curiosament, contenen l’element co al capdavant: contes, cocreació, col·laboració, compartició, cofinançament… i ecologia. Potser l’editorial s’hauria de dir Coscusians, no?

Qui sou els cuscusians?

Els cuscusians som éssers de l’espai, venim de fora i hem aterrat a la Terra. I a la Terra principalment sóc jo, que he muntat l’editorial i en porto els projectes. Passa que són projectes de cocreació i, per tant, sempre hi ha molts col·laboradors al voltant nostre.

Cocreació?

Sóc artista i la meva creació artística ara és la cocreació, i més concretament els Cuscusians. Els Cuscusians és la suma d’aquest vessant més metodològic, sobre la manera de crear col·lectivament diversos projectes, i la meva part més artística, que ja havia començat fa vint anys quan estudiava i vam crear a la Facultat de Belles Arts de Barcelona un col·lectiu de contes objecte anomenat “L’arbre, el porc i la flor”. El col·lectiu es va dissoldre el 1999, però arran d’una exposició que em van encarregar el 2015 a CoCreable, el meu altre jo, per redissenyar l’espai per a infants del Centre d’Arts Contemporànies de Vic, alguns membres del col·lectiu ens vam tornar a reunir després de dues dècades i de la trobada, en van sortir tres contes: Les aventures del Sr. Embut, Únics i Els Cuscusians. Aleshores vaig veure una campanya a Verkami d’un dissenyador que m’agrada molt i vaig pensar: “Puc fer una editorial!” I des de la reunió del 14 de febrer fins al 23 d’abril vaig muntar Cuscusians, amb temps rècord. Va ser una marató!

Per què aquest nom?

El nom ve justament d’aquella sessió que comentava del febrer del 2015, que es va fer a Breda a casa d’en Pep Mayugo i la Cécile Ribas. Era l’època de collir cosconies, una herba que ara he descobert que s’escriu amb O i no amb U! De fet, seríem els Cosconians… Doncs bé, és una herba silvestre d’aquestes que creix als marges dels camins i als camps i que es menja a l’amanida, com si fos rúcula o enciam. I l’àvia d’en Pep n’anava a collir sempre. Durant el dinar ens va fer molta gràcia aquell nom local i vam preguntar-nos com es devien dir els qui collien cosconies… i després de dinar la Cécile va escriure el conte dels Cuscusians. I d’aquí ve el nostre nom i dibuix, del conte que explica que provenim de l’espai.

De fet, jugueu moltíssim amb les paraules.

És una cosa que particularment sempre m’ha agradat, jugar amb les paraules i amb els dobles significats. Sempre ho he fet en la meva producció artística, i amb el col·lectiu universitari ja ho fèiem molt, també.

I també jugueu molt amb el medi, la natura…

Sí, és clar, jo estic especialitzat en art i ecologia, i el tema de l’ecologia sempre m’ha interessat molt. De fet, vaig arribar a la cocreació a través de l’ecologia, de la manera d’enfocar projectes a l’espai des d’un punt de vista ecològic. Curiosament, en temes d’espais i sostenibilitat sempre he fet tallers en facultats d’arquitectura i mai de belles d’arts, que és d’on vinc! El concepte d’escoltar és molt important: quan vas a intervenir en un espai, sobretot per aixecar-hi un edifici, l’has d’escoltar, has de veure l’entorn, els vents, els animals que hi ha, el terra… Perquè tot això ja et dóna molta informació de com serà l’edifici. No parteixes de zero: no és una informació només estètica, sinó biològica, per entendre’ns. Al final, has de cocrear amb aquest entorn.

Com és el procés creatiu de les propostes cuscusianes?

Depèn de cada projecte. De vegades es parteix d’un encàrrec, com en el cas del Quadern 3615, un llibre acció de la Fundació Joan Miró que tot sol dinamitza una activitat. Amb el NoHaiku va ser simplement la casualitat de coincidir amb el Marc Castelló: tots dos vam connectar molt bé i va sortir superràpid. El Comb, un poema de retalls infinit, se’m va acudir veient una làmpada d’un dissenyador que m’agrada combinant colors i peces: em vaig posar a fer proves per veure si funcionaria i m’hi vaig engrescar. Més enllà d’això, la idea de base és la cocreació, sovint per mitjà de sessions obertes a tothom (fins i tot a través de WhatsApp!). Com la que vam convocar per al Quadern 3615, precisament, en què van participar més de vint persones tant de la Fundació Miró com externes. Justament és la meva especialitat, la manera de gestionar aquesta mena de processos. El punt de partida, doncs, cada vegada és diferent. I tampoc no seguim cap calendari concret de projectes. Com que no som una editorial estàndard, tampoc no tenim capacitat econòmica i fem el que podem. O recorrem a Verkami!

Exacte, jugueu amb la gent tant en la cocreació com en la col·laboració econòmica, per tirar endavant els projectes.

Sí, ja ho hem fet un parell de vegades. La primera per muntar l’editorial i ara per a un joc de land art. El microfinançament és fantàstic perquè et permet finançar projectes que d’una altra manera trigaríem més temps a fer o no podríem fer-los, i segonament també perquè és una manera de testejar si allò funcionarà o agradarà, i d’estar en contacte amb la comunitat d’una manera diferent. Evidentment que els demanes diners, però és més que això: és veure si creuen en el projecte, si els motiva, i això és molt valuós. I també vull afegir que a Verkami específicament ho gestionen tot increïblement bé i per això tenen les taxes d’èxit que tenen! Els vull donar les gràcies perquè gestionen molt bé la plataforma, la comunicació, l’acompanyament dels projectes… Són molt curosos i et sents molt acompanyat!

Després del procés creatiu i de l’econòmic, hi ha la producció dels objectes, llibres, jocs…

Sí, hi ha una part industrial, que és la d’impressió, que en alguns casos és més gran i en uns altres menys. Amb el Quadern 3615 de Joan Miró, la part en color és tota amb tipografia mòbil i molt manual, amb tècniques més tradicionals, gràcies a la col·laboració amb l’Automàtica, un col·lectiu que ha recuperat una impremta dels anys 1960. A mi m’agrada barrejar les noves tecnologies, com la impressió digital, amb unes altres més antigues, com la tipografia mòbil. I després hi ha la part dels acabats manuals, que crec que ens dóna un tret diferencial. Els materials són molt importants. Sóc escultor i, per tant, per mi el tacte és bàsic: la part física, material, dels objectes, per mi diu moltes coses. No treballem amb plàstics per una qüestió de sostenibilitat, però també per una qüestió tàctil: l’experiència és tota una altra. Crec que els adults i els infants hem d’aprendre a valorar els materials i saber què tenim entre les mans. La consciència del material, quan toques les coses, genera tota una altra experiència. Per mi això és fonamental, un tret caracteristic dels Cuscusians i, alhora, una limitació, perquè a escala de comercialització representa un problema: no voler plastificar ni posar els llibres, jocs i objectes en bosses de plàstic ens limita a l’hora de distribuir. Però per mi seria perdre una part important del que som.

Ara parlaves d’infants i també d’adults. A quin públic us adreceu?

A totes les edats! Crec que una altra cosa innovadora de Cuscusians o que a mi m’agrada i que diem al manifest és que “els nens no són tontos, són nens”. Per mi això és molt important en el sentit que pots crear un quadern com el de Miró, que té un grandíssim rigor conceptual, i alhora proposar activitats molt lúdiques i creatives que poden fer des de nens de cinc anys fins a adults de quaranta o fins i tot especialistes en Miró: cadascú en traurà unes coses o unes altres. Crec en el rigor combinat amb la possibilitat d’entrar en la matèria gràcies a “l’amabilitat” dels materials i del format. Ajuntar el rigor (que sovint es perd pel camí!) amb l’accessibilitat, per mi és l’essència de Cuscusians, i fa que els seus productes siguin per a totes les edats.

L’última: Cuscusians és un joc o un negoci?

És una passió, primer! I també és un joc, per passar-s’ho bé. I l’última cosa és un negoci… i per obligació! Jo sóc artista, i la part del negoci és la que em costa més i amb la qual em barallo ara! De negoci, ara no n’és, ja t’ho dic ara, però esperem que algun dia ho sigui, no?