Lliço 19: Pinotxo i L’escurçó negre

Per: Professor Catòdic

Molt abans que vosaltres nasquéssiu van existir obres audiovisuals espectaculars que van fer dels vostres progenitors millors persones. No sentiu curiositat per aquells programes, pel·lícules i sèries?

Pinotxo (1940)

Relaxem-nos, ja hem comprovat en lliçons anteriors l’evolució fulgurant del ritme narratiu audiovisual des de la invenció del cinema, i no ens ha de sorprendre, per tant, la lentitud d’una pel·lícula l’estrena de la qual va ser endarrerida per la Segona Guerra Mundial. Dit això, crec que avui no us presento el clàssic de Disney més rodó. El poti-poti argumental és considerable; potser s’hi detecta l’ansietat de pretendre consolidar l’èxit aconseguit amb La Blancaneu i els set nans (1937), potser els intents de fer més comercial la història publicada per capítols en un diari italià del segle xix en què es basava el guió. Fades donant vida a un titella, artistes ambulants malvats, nassos que s’allarguen si diem mentides, illes plenes de vici on la canalla es transforma en ases, fusters empassats per balenes… Pinotxo és esgotadora, esgotadora i avorrida a la vegada. Cal afegir que els números musicals no són memorables, cap forma part del cànon de Disney, amb l’excepció, això sí, de When you wish upon a star. I després hi ha el moralisme asfixiant. Les reminiscències cristianes en una història on la diversió és pecaminosa i on qui s’apropi s’estarà allunyant necessàriament del camí correcte, de l’educació, de la cultura i, per tant, serà mereixedor d’un càstig… Ja ho veieu, millor que sigueu bons, estimats lectors.

L’escurçó negre (1983)

El present és arrogant i, referint-nos abusivament a l’actual «edat daurada de les sèries televisives» —o ja es va acabar?—, hem oblidat que altres etapes van merèixer la mateixa definició. Algú dubta de l’excepcionalitat de l’explosió creativa que va allotjar la cadena britànica BBC entre finals dels setanta i principis dels vuitanta? Allo, alloHotel Fawlty i Sí, ministre rivalitzarien amb qualsevol proposta que s’estigui coent ara mateix als despatxos de Netflix o HBO, i les quatre temporades de L’escurçó negre, les aventures de l’antiheroi de Rowan Atkinson, mesquí infatigable, a vegades estúpid, a vegades d’una intel·ligència afilada, però inevitablement desgraciat, són un cim de qualitat en la història de la televisió. Un cim divertidíssim que, des que en el primer episodi el protagonista decapitava per error Ricard III, mai va deixar d’atacar saludablement els tòtems de la cultura i la història anglesa: de les tragèdies de reis de Shakespeare a la cort d’Isabel I, del palau del príncep de Gal·les a les trinxeres de la Gran Guerra… Saludem des d’aquí, com hem fet altres vegades, els éssers humans que van decidir comprar aquelles sèries per a TV3. I reconeguem que l’altíssima qualitat del doblatge de l’època, si bé va limitar lamentablement el nostre anglès, ens va millorar el català: Edmund Blackadder, desenfrenat i insultant el lacai Baldrick, enriquia el lèxic, creieu-me.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!