Lliçó 18: Sonrisas y lágrimas i De què vas?

Per: Professor Catòdic

Molt abans que vosaltres nasquéssiu van existir obres audiovisuals espectaculars que van fer dels vostres progenitors millors persones. No sentiu curiositat per aquells programes, pel·lícules i sèries?

THE SOUND OF MUSIC (1965)

La càmera s’apropa a Julie Andrews, com si fos una àguila que sobrevola l’alta muntanya, i la troba corrent, saltironejant, gaudint del prat inacabable, respirant l’aire més fresc, confiant en la vida. És la potència d’una dona jove contenta que canta. Quin musical de Hollywood és? Qualsevol persona que tingués ús de raó als anys seixanta, quan es va estrenar i va arribar a ser la pel·lícula amb més recaptació de la història, consideraria absurda la pregunta. Però la vostra generació, mainada bonica, reconeixerà un dia la imatge? Entrarà en el cànon del segle xx? La memòria s’aprima, allò vell deixa espai a allò nou. Coneixereu The Sound of Music o, tal com la vam conèixer nosaltres i, sobretot els nostres pares i els nostres avis, Sonrisas y lágrimas? Potser només els quatre que estudiareu cinema… Ambientada l’any 1938, la pel·lícula sembla una col·lecció de coses que ja no existeixen: l’estètica palatina d’un Salzburg que no fa tant que ha deixat de pertànyer a l’imperi austrohongarès i que veu, amb preocupació, o irresponsabilitat col·laboracionista, l’ascens del nazisme a la veïna Alemanya; la candidesa dels musicals clàssics que reclama una suspensió momentània del cinisme; o fins i tot el masclisme d’una narració on els esdeveniments polítics i l’heroisme es reserven als homes i la qualitat d’una dona es mesura per com de bé es relaciona amb els infants. Però hem deixat el millor per al final, catòdics, les cançons de la novícia Maria i la família Von Trapp. «Do-Re-Mi», «My Favorite Things», «So Long», «Farewell» i «Edelweiss» potser han viatjat pel temps amb més fortuna i sobreviuran alliberades de les gairebé tres hores de metratge. Perquè, a veure, si do és el primer de tots, re què és?

DE QUÈ VAS? (1991)

Arribem a un dels grans misteris de la història de TV3. De debò, què va passar aquí? Qui va decidir comprar la sèrie d’adolescents francesa Premiers baisers que no s’imposava precisament per la qualitatrebatejar-la com De què vas? —quan la traducció literal, «Primers petons», hauria tingut molt més sentit— i substituir la cançó d’obertura per Per què ser gran?, un rock’n’roll de Lax’n’Busto? Avui pot fer gràcia, però en un món sense Netflix, sense arxius torrent ni Youtube, la decisió que es prenia en un despatx de TV3 tenia una importància demolidora per a l’educació audiovisual del país. Sí, canalla, els vostres pares no saben molt bé per què a principis dels noranta van consumir una sèrie juvenil que a França encara no entenen com van vendre. Cada tarda acompanyàvem la Justine, l’Anna, el Josep, el Lluc i el Francesc en les seves aventures de primera joventut —en els seus primers petons!—, en les hores mortes al fons dels bars, sense acabar d’entendre què tenia a veure la veu trencada del Pemi Fortuny amb tot allò. Val a dir que aquells joves es feien estimar, o les nostres hormones ens empenyien a estimar qualsevol cosa que es bellugués i, si rasqueu una mica, els vostres progenitors potser us explicaran qui eren els seus favorits. No deixeu que us enganyin, que tothom en tenia un. Després, i molt abans que Matt LeBlanc popularitzés el concepte amb la sèrie JoeyPremiers baisers va proposar un spin-off que, evidentment, TV3 també va comprar. Hélène et les garçons, es deia, i continuant amb la línia d’adaptacions creatives a casa li vam dir Helena, quina canya!. Aquí va ser on aquest pobre professor va trobar el seu personatge favorit, i reveure-li el rostre mentre em documentava per escriure això ha estat una experiència agredolça. Nosaltres, els de llavors, ja no som els mateixos, que deia el poeta.