Lliçó 17: Totoro i Daniel El Trapella

Per: Professor Catòdic

Molt abans que vosaltres nasquéssiu van existir obres audiovisuals espectaculars que van fer dels vostres progenitors millors persones. No sentiu curiositat per aquells programes, pel·lícules i sèries?

El meu veí Totoro, 1988

Estimats, vaig accelerat, els professors no sempre poden donar lliçons tan importants com la d’avui. Vet aquí la joia dels Estudis Ghibli i sí, una de les millors pel·lícules animades de la història. El món de dues germanes trontolla mentre la seva mare es recupera d’una malaltia. Per ser a prop de l’hospital i poder visitar-la, s’han mudat amb el pare al Japó rural. Són fortes, tenen dins tota l’alegria del món, i passen els dies fent-se companyia l’una a l’altra i descobrint la natura que les envolta. Però l’amor dels pares i de la resta d’adults que tenen cura d’elles no és suficient per superar la tempesta de dubtes i pors que suposem que ha esclatat dins seu des que la mare va caure malalta (tan acostumats com esteu a productes allargassats fins a l’extenuació valorareu més que ningú l’exercici modèlic d’economia narrativa, canalla). Només un nou veí, Totoro, un esperit del bosc d’aparença monstruosa però bondadós, de moviments lents i silenciosos, les podrà ajudar. És real, en Totoro? Se l’inventen la Satsuki i la Mei per evadir-se d’una realitat que les espanta? Una escena de la pel·lícula crec que resoldrà l’enigma, alhora que explica una idea cabdal en l’obra del seu creador, Hayao Myazaki: Totoro ha visitat les nenes durant la nit; junts han plantat unes llavors i les han fet créixer a gran velocitat, fins a convertir-les en pocs segons en un arbre gegantí. De bon matí, l’arbre ha desaparegut, però sí que en queden els primers brots. La imaginació infantil només ha exagerat un misteri que, si enfoquem bé, petits i grans, podrem trobar al nostre voltant. I en descobrir-ne els brots, les germanes exclamen: «Era un somni! Però no era un somni! Era un somni! Però no era un somni!».

Daniel El Trapella, 1986

Atenció, hem posat entre parèntesis l’any 1986 perquè ens referirem a una sèrie de dibuixos animats produïda en aquell moment. A veure si algun progenitor dels estimats lectors la va veure, però apunteu-ho bé, catòdics, Daniel El Trapella va ser creat com a personatge de tira còmica a principis dels anys cinquanta. Dennis the menace, es deia en l’original nord-americà (si ho pronuncieu bé en anglès, resulta que rima). En el número d’El Culturista dedicat als veïns no podíem oblidar-nos de la relació entre el tal Daniel, un nen d’uns cinc o sis anys, i el seu veí de la porta del costat, el Sr. Wilson. Les aventures d’aquest duet còmic estaven totes tallades pel mateix patró: Daniel, granota vermella, tofa de cabells rossos, curiositat infinita, cap carregat de bones intencions però de males idees per dur-les a terme, considera que un dels seus millors amics és el seu veí George Wilson, ja corbat per l’edat, entregat a la vida afable de la jubilació, als hàbits, a tenir cura del petit jardí. El còctel és evidentment explosiu. En Daniel irromp constantment a casa del Sr. Wilson i, tot i que té un bon cor i pretén ajudar-lo, acaba sempre destrossant-li els nervis… Assumiu-ho, catòdics, a vegades és difícil conviure amb la vostra energia demolidora, però no penseu que Daniel El Trapella ens parla d’una gent que seria més feliç si canviés de domicili. Més aviat al contrari, en el fons ens explica com els vincles veïnals poden arribar a generar relacions quasi tan potents com les familiars o les d’amistat: que ningú s’enganyi —ni s’abstingui de trucar a la porta del costat—, si en Daniel deixés de visitar-lo un dia, el Sr. Wilson segur que el trobaria a faltar.