Lliçó 15: Cactus

Per: Professor Catòdic

Molt abans que vosaltres nasquéssiu van existir obres audiovisuals espectaculars que van fer dels vostres progenitors millors persones. No sentiu curiositat per aquells programes, pel·lícules i sèries?

La balada dels Dalton

1978

El context polític actual en el qual la majoria dels votants dels Estats Units pensa que convé engruixir fronteres i memoritzar els solcs del propi melic, fa encara més curiós que la porta d’entrada de molts de nosaltres al mite de la conquesta del Far West, i al gènere de ficció amb què Hollywood l’ha representat des del cinema mut, sigui obra d’un dibuixant belga. Maurice de Bevere, es deia, però signava com a Morris. A aquells catòdics que us interessin els còmics, d’aquí a uns anys ja investigareu la revista Spirou i l’escola francobelga. De moment, quedem-nos amb les aventures del cowboy Lucky Luke, creades el 1946 i en les quals Morris col·laborà durant més de vint anys amb el guionista francès René Goscinny, creador també d’uns vells amics d’aquesta secció, l’Astèrix i l’Obèlix. La balada dels Dalton és una bona adaptació animada de les historietes d’aquesta gent, i es pot entendre com un retaule on la mirada fascinada d’un europeu repassa tots els tòpics del western: bandits, diligències, saloons amb pianoles, deserts amb cactus gegants i pedrots estil Monument Valley, immigrants xinesos, irlandesos i mexicans, ferrocarrils, directors de presó, indis natius, xerraires venedors d’elixirs, buscadors d’or, tafurs que amaguen un as a la bota, predicadors, enterramorts, el setè de cavalleria… I enmig de tot, l’infal·lible, però, al capdavall, pobre i sol cowboy, que és molt lluny de casa seva.

Los Fruittis

1990

Amics culturistes, us demano una forta ovació per al productor Antoni D’Ocon i el guionista Josep Viciana per haver sabut treure tant de suc (mai més ben dit) a la fruita, les hortalisses i les plantes. I és que de les seves ments i mans van sorgir, a la nostra dècada més olímpica, fins a un centenar d’episodis (que es diu de pressa!) de Los Fruittis, una sèrie de dibuixos animats protagonitzada per personatges dolços, àcids, salats, aromàtics, punxants, aspres i refrescants com el plàtan setciències Mochilo, una pinya andalusa anomenada Gazpacho, el cactus Pincho (amb les figues de moro com a arma), el pirata Alcachofo i l’alcalde Fresón, a més de la Kumba, una nena perduda a l’illa volcànica on habiten totes aquestes fruites i vegetals i on viuen, plegats, desenes d’aventures.

Malgrat que amb la perspectiva del temps recordem Los Fruittis com uns dibuixos molt plans i sense profunditat, quan es va estrenar la sèrie en castellà (1990), diuen que va ser pionera en l’ús de la tecnologia de digitalització i acoloriment amb 8 bits. Passat més d’un quart de segle, també en podem destacar la presència en el doblatge (tant en castellà com en la versió catalana emesa per TV3 a partir del 1998) d’una veu ben singular, la d’en Joan… Pera, és clar! Ara, el que de totes totes no és cridat a passar a la posteritat de Los Fruittis és la cançó de la careta.