Lliçó 14: Filosofia

Per: Professor Catòdic

Molt abans que vosaltres nasquéssiu van existir obres audiovisuals espectaculars que van fer dels vostres progenitors millors persones. No sentiu curiositat per aquells programes, pel·lícules i sèries?

El Salt, el viatger del temps

1989-1993

Ja que aquesta vegada va de filosofia, permeteu-me unes qüestions estimulants, estimats alumnes. Què és això que anomenem temps? És infinit o va tenir un principi i tindrà un final? El percebem tal com és, o ens hi apropem amb una abstracció construïda? Confiant en la teoria de la relativitat d’Einstein, i assumint avenços tecnològics que avui no podem imaginar, arribarà el dia en què es pugui viatjar al passat? Mentre les comunitats científiques i filosòfiques es barallaven amb aquestes qüestions, la ficció ha anat fent via. En la sèrie d’avui, emesa per TV3 a principis dels noranta, el doctor Sam Beckett ha quedat encallat en un infinit salt temporal. A cada episodi es troba en un moment diferent del passat —bàsicament se centra en el segle xx, tot fa pensar que per qüestions pressupostàries— i encarna un personatge diferent, des d’un veterà del Vietnam fins a una dona embarassada. Són especialment recordats els episodis on Beckett interpretava o es relacionava amb personatges reals, en cops d’ullet al passat immediat dels espectadors. Així, en un salt el doctor és Lee Harvey Oswald; en un altre, el guardaespatlles de Marilyn Monroe; en un altre, suggereix la lletra de «Peggy Sue» a Buddy Holly, i en un altre, agafeu-vos fort, catòdics, és un taxista xerraire de Manhattan que aconsella invertir en immobles a un nen que es diu Donald Trump.

Astèrix i Cleòpatra

1968

Quines són les grans potències econòmiques mundials? Us sonen els Estats Units? Potser el Japó? I ja esteu estudiant xinès, canalla? Siguin quins siguin aquests imperis, un bon dia van florir i un bon dia es marciran. La història ens ho explica: fa dos mil anys l’Imperi Romà controlava la Mediterrània i bona part de l’Europa Occidental; mentrestant, el nord-est d’Àfrica el dominava la civilització de l’Antic Egipte. Astèrix i Cleòpatra comença amb una juguesca entre els dos líders més carismàtics que mai van tenir aquestes dues potències, Juli Cèsar i Cleòpatra. Serà capaç, Egipte, de construir un gran palau en tres mesos? Cèsar pensa que no, i Cleòpatra contracta l’arquitecte Numerobis per aconseguir-ho. Però damunt de la taula hi ha molt més que el palauet de marres: hi ha l’orgull de la civilització que va construir les piràmides, l’esfinx de Guiza i el far d’Alexandria. Hi ha l’arrogància militar expansionista de Roma. I enmig de tot això apareixen els gals irredempts de Goscinny i Uderzo per donar, una vegada més, un cop de mà als més febles i atonyinar uns quants legionaris, de passada. Va, catòdics, que no tots els dies es veuen pel·lícules on s’enfrontin tres cultures! Mireu com es vestien, assistiu als cèlebres banys de llet de burra de la reina d’Egipte, i escolteu-los a tots encomanar-se als seus déus: per Osiris! Per Mercuri! Per Tutatis! I ara la qüestió estimulant… Parlen a divinitats molt diferents, catòdics? O canvien el nom d’una construcció mental que, en el fons, és similar?